Periodista
19/07/2006 - 00:00
Totes les democràcies del món pateixen en l'actualitat els efectes d'allò que els teòrics en diuen la 'desafecció política', però que molts experimenten (o tenim por d'experimentar, si les coses no canvien) com aquella sensació de 'passo de votar, ja s'ho faran!'.
Davant d'això, podria començar a fer la llista de causes i conseqüències que em venen al cap per explicar aquest sentiment tan comú i estès darrerament. Seria una llista esbiaixada i molt intuïtiva, i inclouria, des del paper vergonyós i vergonyant de molts dels nostres polítics, fins les limitacions i enquistaments actuals de moltes estructures de partit, passant per la globalització, el paper de les noves tecnologies, etc.
Tanmateix, he deixat de banda aquesta llista, per inabastable, però també, en gran part, per òbvia. Enlloc de pensar en estructures socials, polítiques i econòmiques, em venen al cap les postures individuals i la psicologia de veí. Respecte aquesta darrera: parlant amb veïns, t'adones que pràcticament tots, sense excepció, s'oposen a determinats models de creixement urbà però, alhora, se senten impotents perquè no hi res a fer, 'ells' ja ho tenen tot decidit. De la mateixa manera, tothom s'hi oposa, però tot el que es construeix es ven (com aquell partit que ningú vota, però sempre treu resultats).
Avui m'han donat una resposta molt lúcida al dubte sobre les postures individuals de desafecció política davant de temes que afecten directament, i sobre els que sí es pot fer alguna cosa amb la decisió política. Som primitius, ja ho deia l'Eudald Carbonell. Ens mou la necessitat, la supervivència i les situacions límit. En altres situacions, tenim mandra i anem tirant. Aquesta persona lúcida i de sentit comú, em deia que qüestions com la implicació política o la sostenibilitat són per un tipus determinat de gent: gent molt organitzada, que se saben gestionar el temps i la vida. Per la resta, és anar tirant: recordar-se que calia votar abans d'engegar la tele al vespre i veure ja els resultats de les primeres enquestes; pensar en la deixalleria quan ja tens allò al fons de les escombraries; tenir aquella sensació que has de fer més, però com? Quan? I deixar-ho córrer a l'estil Scarlett O'Hara.
Malauradament, aquest model de comportament no és només primitiu, en el sentit d'anar resolent les situacions del present de forma instintiva, no programada ni estratègica. També ve condicionat per tots els factors de la llista que no he volgut fet (estructurals, socials, polítics, econòmics) i, lògicament, per altres factors individuals i de caràcter. Podríem discutir molt sobre si es pot canviar la personalitat, o el món. Però és indiscutible que gaudim dels beneficis del desenvolupament científic i racional. Si no t'agrada el poble que tens, ni la forma com creix, digues alguna cosa, fes alguna cosa, exigeix. Jo ho veig així i, sincerament, crec que és instint animal.
