Richard Wagner tenia mal caràcter. Egocèntric i dominant, va portar una vida turbulenta, no exempta d'actituds altruistes. Participà dels ideals revolucionaris de la seva època, a causa dels quals patí persecucions i exilis. Alhora, acceptà el mecenatge dels poderosos, especialment de Lluís II de Baviera, a costa del qual visqué folgadament els darrers vints anys de la seva existència i pogué veure construït el Festspielhaus de Bayreuth, teatre concebut expressament per a les seves òperes fastuoses.
Concretà la idea de Gesamtkunstwerk (obra d'art total). Per a ell, l'òpera era teatre integral, fet de llibret, música i escenografia a parts iguals. Podríem dir que tenia una visió holística de les arts escèniques. O sigui, moderna. Amb Wagner, l'òpera esdevé cultura, més que divertiment. Es guanyà així el respecte de la intel·lectualitat i de la gent estirada, que consideraven l'òpera italiana com un art menor. El modernisme català abraçà la causa wagneriana, naturalment, tot i que el tirat transcendent i seriós de les obres de Wagner, malgrat les seves escenografies exuberants, s'adeia més amb l'actitud continguda i benpensant del noucentisme.
M'agrada la música de Wagner, és clar, però no tant les seves òperes. A vegades, semblen més un esplèndid exercici d'estil i una magistral lliçó de música que una expressió de sentiment artístic. Cultura no és tortura. Demanar al públic que romangui assegut cinc o sis hores seguides és una desconsideració. També trobo fora de lloc aquests melòmans que segueixen les òperes de Wagner, encara avui dia, amb la partitura al dits. S'erigeixen en examinadors dels intèrprets, en comptes d'espectadors de l'obra. El teatre total demana un total lliurament de l'esperit. És gaudi complet, no mitomania lacerant.
Hockney
El Tristan und Isolde que es representa aquests dies al Gran Teatre del Liceu de Barcelona compta amb una escenografia esplèndida, obra del polifacètic artista anglès David Hockney. Dibuixant, il·lustrador i escenògraf, Hockney fa anys que treballa per als teatres d'òpera de San Francisco i Los Angeles. Crea uns espais imaginatius i fugats, on la llum ho és quasi tot, tal com Wagner volia (i l'il·luminador Duane Schuler plasma). Una delícia.
Hockney és tot creativitat, un antídot contra l'extravagància escènica que s'ha posat de moda. No reinterpreta res, es posa al servei de tot. Com ha de ser. Acabo de veure un cartell que anuncia una òpera d'Aquest amb música d'Aquell. És una òpera d'Aquell amb un muntatge (discutible) d'Aquest. Ja n'hi ha prou. Hockney, gens pedant, passa desapercebut en els programes de Tristan und Isolde, però excel·leix a l'escenari. D'aquí la seva grandesa.
A mitjan segle XIX, l' escenògraf wagnerià Francesc Soler Rovirosa introduí als teatres barcelonins la pràctica d'apagar els llums durant les representacions. Una bona iniciativa, digna de la Gesamtkunstwerk. Tota l'atenció a l'escenari, sí. Sense extravagàncies, també. I durant un temps fisiològicament raonable. L'obra d'art total vol interès, respecte i plaer dels sentits. Per això és cultura. Soler Rovirosa té un discret monòlit recordatori, obra de Frederic Marés, a la Gran Via barcelonina, a tocar del Passeig de Gràcia. Hockney en mereixeria un altre. I també Wagner, malgrat la seva egolatria. Era un músic portentós.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya