Ser dona a l'Àfrica no és pas quelcom fàcil. Ella ho sabia i per això la seva vida la va dedicar entre moltes coses a dignificar les dones africanes i proposar'ls-hi quelcom tan senzill i tan complexe com plantar arbres per aturar la contínua erosió al continent.
Podria dir que la vaig conèixer, encara que només fossin uns instants, però està clar que només vaig passar de puntetes per la seva personalitat tan gran. Vaig tenir el plaer de fer-li una entrevista mà a mà amb en Ramon Folch quan Wangari va visitar Catalunya el desembre de 1996 al Museu de la Ciència, durant la celebració del IV Simposi Internacional Una Sola Terra. L'entrevista es va publicar al suplement El Temps Ambiental del setmanari El Temps de gener de 1997.
Podríem dir que les notícies que ens arriben del continent africà són sempre del mateix tipus: alarmes per sequeres i fams, guerres entre ètnies en un mateix estat, malalties que mermen galopadament la població...per això vodria parlar en aquestes línies sobre la figura de Wangari, una dona africana que va fer tot el possible per fer del continent una notícia positiva, una notícia d'un futur millor en què els africans fossin els protagonistes de la necessària transformació social i política i deixessin de banda anys de colonitzacions sobre el paper i sobre la realitat.
Maathai, biòloga de formació -es va formar a Estats Units, Alemanya i Kenya-, va fer moltes coses de gran importància per als habitants del planeta i per al planeta mateix, i va rebre, entre d'altres, el Premi Nobel de la Pau 2004 (va ser la primera dona africana que va rebre aquest guardó), però potser una de les actuacions que més reconeixement li va dur va ser fundar el 1977 el Moviment Cinturó Verd (Green Belt Movement), que ha plantat més de 45 milions d'arbres a Kenya i també a d'altres països africans -per això era anomenada com a dona arbre- per tal d'evitar l'erosió del sòl. Les dones que els planten tenen una compensació econòmica per cada llavor arrelada que les permet sostenir la seva comunitat. Amb els anys els arbres també tornaran els esforços esmerçats en el seu creixement.
Personalment penso que és una molt intel·ligent forma d'intervenir per millorar l'alimentació de les famílies africanes, una alimentació que depèn majoritàriament de les dones, per evitar que el territori es degradi amb la deforestació i l'erosió. De fet és senzill, si les famílies africanes es conreen els seus aliments de forma ecològica en comptes de conrear per exportar, per tal de guanyar diners per comprar llavors, tractors, adobs i pesticides, la fam desapareix. Així de simple...i de difícil.
Wangari declarava al 1996 que "potser la falta de coneixement està en l'arrel dels problemes ambientals....és a partir de la ignorància que és més fàcil cometre tota mena d'errors". I ella lluitava contra aquesta ignorància, des de l'activisme, des de la Universitat a Nairobi, i més tard des de la política al seu país, Kenya, on va ser ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals dintre del govern presidit per Mwai Kibaki.
Dins de la seva activitat feminista, va militar i presidir el Consell Nacional de Dones de Kenya.
Respecte als problemes demogràfics, amb els que sempre s'etiqueta al continent africà, Maathai era clara: "Això és fruit d'una propaganda internacional...Àfrica no és Europa. Àfrica ha estat explotada perquè hem tingut governs que no han sabut fer-ho bé"...o que no els han deixat fer-ho bé, afegeixo. Com recordava Wangari, Àfrica és fruit d'una explotació de recursos continuada amb el beneplàcit dels governs africans. I afegia: "El que necessitem és cooperació entre la gent del Nord i la gent del Sud per acabar amb aquesta situació".
Se'm fa un nus pensar en tots els africans que travessen deserts, tanques metàl·liques, estrets interminables i moren fins i tot a les seves aigües, i que potser si les tesis i propostes de Wangari calessin fort arreu, tot podria ser diferent...Serveixin aquestes paraules per deixar petjada escrita d'una dona que va emprar la seva energia en transformar la realitat del seu continent.
