Ja només en porten els camions. Els turismes tenen carrosseries autoportants. El canvi començà en els anys seixanta. Fins aleshores, les cadenes de muntatge començaven pel bastidor, una sòlida estructura damunt la qual s'assentaven el motor i la tracció. Després venia la carrosseria, com un afegit convenient, però prescindible.
Al principi, molts autos es venien sense carrossar. Cada propietari feia construir l'habitacle al seu gust. El tuning actual és un joc d'infants al costat d'allò. Tot el vehicle estava personalitzat. El fabricant subministrava la mecànica, l'essència de l'enginyeria; l'arquitectura carrossera era una feina considerada menor, pràcticament sumptuària.
El bastidor de bancada, fet de dues sòlides bigues amb els seus travessers, confereix una rigidesa total al vehicle. Per això es manté en els camions i en els tot-terreny de debò (no sempre en els anomenats tot-terreny urbans, que són una contradicció in terminis: si són urbans, no són tot-terreny, per més 4x4 que siguin...). En els turismes, tanta rigidesa engavanya. Per raons de seguretat del ocupants en cas de topada, fins i tot convé una certa capacitat de deformació controlada de la carrosseria.
Per això el bastidor de bancada s'ha vist desplaçat per carrosseries autoportants que integren les estructures de rigidització, o pel bastidor tubular, que és una carcassa igualment integrada en la carrosseria. No és exacte dir que els turismes moderns no porten xassís, doncs. Passa que xassís i carrosseria són tot ú. Els autos han perdut rigidesa, no pas solidesa. I són més lleugers.
Frevolesa
Els humans hem assajat un procés comparable. No en la nostra anatomia, és clar, però sí en les nostres pautes culturals. L'ensenyament reglat i la transferència educadora de l'entorn familiar -tant important o més-, dotaven els joves d'abans d'un raonablement sòlid bastidor de bancada. Segurament era massa rígid. Per això s'entén la reacció dels moviments pedagògics moderns, ja des del segon terç del segle XX. Anaven al darrera de bastidors tubulars.
Una magnífica iniciativa que no ha acabat bé, perquè ha desembocat en carrosseries autoportants certament lleugeríssimes i escassament rígides, però sobretot frèvoles, mancades de solidesa. Són molt aparents i resultones, però s'esclafen a la primera tensió mecànica. Les noves tecnologies de la comunicació i els sistemes multimèdia ho han acabat d'arrodonir, ja que posen informació sense contrastar a l'abast d'aquests consumidors escassament crítics. L'edifici cultural està essent suplantat per un enganyós decorat d'ell mateix.
Estudis i estadístiques alerten del baix nivell cultural dels adolescents. Saben moltes coses secundàries, però ignoren bona part de les culturalment essencials. I, sobretot, no apliquen prou rigor en els seus processos mentals. Tenen una envejable destresa instrumental que sovint no els serveix per a raonar robustament per manca de referents. Saben conduir, no saben circular. Hi ha de tot, és clar, però el pensament feble triomfa. Són fills del fracàs del model familiar i pedagògic i del model socioeconòmic que els ha propiciat. Hem de rescatar urgentment el bastidor cultural en què muntar coneixements conduents a la saviesa. La informatització d'irrellevàncies esparses és una inconsistent carrosseria inservible.
