De la impotència a l’acció: i després d’un incendi forestal, què?

Als Països Catalans fa mes de 20 anys que es fa recerca en ecologia d’incendis. Vivim en un clima mediterrani i els incendis són una de les pertorbacions més comunes als nostres ecosistemes litorals i prelitorals. Però enmig de l’escenari actual de canvi global, a les pertorbacions se li ha de sumar la sequera, la transformació i pèrdua dels hàbitats, la sobreexplotació dels boscos i mars, etc. A les més empàtiques o sensibles, ens llisquen algunes llàgrimes galtes avall pensant en tots els sers vius morts o desplaçats durant l’incendi que ha dessolat el Cap de Creus.
 

Per què hi ha grans incendis forestals?

Parlem de grans incendis forestals (GIF) quan sobrepassen els límits de capacitat d’extinció dels serveis d’emergència, presenten diversos focus secundaris inconnexos, amb velocitats de propagació i longitud de flames altes i en àrees extenses (al voltant 500 Ha o més). A més, cal tenir present que s’inclouen dins del concepte “incendi forestal” no només els incendis dels boscos, sinó també els de matollars i altres tipus de vegetació llenyosa.

Hi ha moltes raons per les que existeixen els GIF, però aquí exposo les 4 causes principals de la regió Mediterrània on vivim:

• Des de mitjans del S. XX, ha augmentat l’extensió i continuïtat del bosc per abandonament d’activitats agrícoles i silvopastorals. El bosc ja no té tants “forats” entre els quals es pugui aturar el foc, ara tot és un continu.
  
• Paral·lelament, ha augmentat la zona de contacte entre espais urbanitzats i masses forestals. Aquest patró el trobem arreu de Catalunya, des del Vallès a l’Empordà o el Pirineu, fruit del boom immobiliari i urbanístic que començà als anys 70. Això incrementa els riscos humans dels incendis, perquè anem omplint el territori de persones que viuen al costat de zones naturals en urbanitzacions i alhora augmenta la probabilitat d’ignicions, perquè es tradueix en més freqüentació humana en zones de risc d’incendi.

Mapa que l’Adenc va fer per evidenciar la manca de plantejament urbanístic al Vallès.
 

• Ha augmentat la continuïtat vertical i horitzontal de la vegetació al bosc. Al desaparèixer l’activitat agrícola i silvopastoral, els boscos i matollars, els olivets i les vinyes abandonades han pogut fer la seva successió ecològica i créixer i crear ecosistemes amb estructura vertical (de les arrels a la capçalada) i horitzontal (proximitat d’una espècie vegetal a altra) més contínua. Això fa que moltes espècies de fauna puguin viure en aquests ecosistemes que abans no podien, o se n’hi trobaven unes altres, però alhora, fa que augmenti el risc de propagació d’incendis: més vegetació continua, més probabilitat que el foc salti d’unes masses forestals a altres.
   
• Han augmentat les situacions amb condicions meteorològiques adverses: efecte del canvi climàtic. La sequera i l’escalfament global provoquen més aridesa i els models científics actuals prediuen un increment de la freqüència i recurrència d’incendis a la conca mediterrània. Per això, actualment parlem (a partir del 2020) dels “incendis de 6a generació”, per referir-nos ’als incendis produïts, en part, pel canvi climàtic i que tenen una predicció difícil de la seva evolució i que normalment col·lapsen el sistema d’extinció. En són un exemple els que van tenir lloc el 2018 a Grècia, Califòrnia i Portugal o al 2020 a Austràlia, tots en zones de clima mediterrani com els Països Catalans.
   

Com es passa de l’escala de grisos post-incendi al verd de la vegetació pre-incendi?

Un cop l’incendi s’ha apagat, som molts els que ens preguntem què cal fer. Quins són els passos a seguir després d’un incendi forestal? Quina és la millor manera de restaurar l’ecosistema?

En primer lloc, cal entendre que, encara que els humans necessitem simplificar la realitat per a entendre-la, la natura és complexa i en l’ecologia gairebé mai hi ha una resposta única. Així doncs, per a contestar aquesta pregunta, primer cal fer una diagnosi de la situació: el tipus de foc, la susceptibilitat de l’ecosistema, la freqüència, la recurrència i la intensitat del foc; per una altra banda, el tipus de fauna i flora afectada i la seva distribució.

Pel que fa a la vegetació, a les zones mediterrànies, Hanes (1971) ja descrivia el que s’anomena ‘autosuccessió’: rebrots o germinació que apareixen ràpidament després del foc, de manera que les mateixes espècies (o individus) que estaven ja presents abans de l’incendi tornen a aparèixer immediatament després. Això fa que aquestes successions siguin sovint bastant ràpides i fan molt evident la importància d’establir el règim de pertorbació i diagnosi del sistema, abans de fer qualsevol previsió sobre l’evolució d’un sistema determinat i prendre accions concretes com la reforestació.

Als Països Catalans, la majoria d’arbustos i arbres de clima mediterrani tenen algun mecanisme de regeneració post-incendi i fixeu-vos que no dic que estiguin adaptats al foc, que això és un altre concepte (i que està en debat científic des de fa molts anys, potser en una altra ocasió el tren de l’ecologia hi podria fer una parada específica).

En aquesta taula hi ha alguns dels arbustos mediterranis més comuns que compten amb estratègies de regeneració post-incendi (Saura-Mas 2008). Si sents curiositat per alguna altra planta, es pot buscar a la base de dades BROT, on hi ha informació detallada de moltes més espècies i característiques de regeneració.

Sense oblidar-nos que hi ha també un quart grup: el de les plantes que no es regeneren amb èxit després d’un incendi, com per exemple la pinassa (Pinus nigra). La següent figura (Rodrigo et al 2011 adaptada de Rodrigo et al 2004) explica gràficament com la regeneració post-incendi depèn de les espècies que hi hagi a la zona.

I els animals? Què els passa durant els incendis?

Són molts els estudis sobre la dinàmica de la vegetació i recuperació post-incendi, i sabem molt sobre les seves estratègies de regeneració post-incendi, però i els animals? Sovint s’oblida l’impacte dels incendis forestals sobre els animals terrestres i de rieres durant els incendis. Aquests efectes són principalment de dos tipus: A) Immediats, mortalitat i emigració d’individus; B) Indirectes, desaparició de fonts d’aliment, pèrdua de llocs de protecció o nidificació i canvi de les relacions tròfiques entre espècies. D’altra banda, les estratègies de supervivència que poden prendre davant el foc es poden resumir en quatre:
 

• Fugida: algunes espècies tenen prou mobilitat com per allunyar-se de la zona abans que arribi el foc. És el cas de moltes aus i mamífers.
• Enterrament: alguns animals poden sobreviure al foc en nius subterranis en els que queden protegits, com fan algunes espècies de formigues.
• Aprofitar una fase de resistència prèvia a l’arribada del foc: alguns animals sobreviuen als incendis perquè en el moment que es produeixen ja estan en una fase en la que estan protegits. Com per exemple algunes crisàlides de papallona que viuen soterrades i que el fet d’estar en aquesta fase del seu cicle vital li permet sobreviure a l’incendi (n una altra fase no ho faria).
• Cap estratègia, la mort: hi ha animals que moren i desapareixen de la comunitat perquè no tenen cap mecanisme de resistència, com passa amb la majoria d’amfibis i rèptils.
   

Un uabali de coll vermell busca refugi durant els incendis d’Austràlia. Font: EFE verde/Article.

Així, després d’un incendi, igual que comença la colonització i l’autosuccessió per a algunes plantes, també comencen processos de colonització per part de fauna. Per exemple, diversos estudis han comprovat que després d’un incendi apareixen espècies d’ocells inexistents prèviament en aquella zona, que són pròpies de llocs oberts i amb situació de conservació desfavorable a Europa (Rost 2011). Aprofiten l’espai que ha deixat el foc.

També es important tenir en compte que els mecanismes de regeneració post-incendi de plantes i animals no són infinits. Si el mateix indret es crema freqüentment, es a dir, té una alta recurrència d’incendis, llavors els mecanismes de regeneració per rebrotada o banc de llavors i germinació poden esgotar-se i causar canvis en la regeneració post-incendi. D’aquest fenomen en vam donar evidència en un article que vàrem fer el 2008 al Cap de Creus, en el que vam demostrar que la recurrència d’incendis pot provocar canvis en la composició d’espècies post-incendi (Vilà-Cabrera et al 2008).
 

Què cal fer després d’un incendi?

Un cop feta la diagnosi i vista la capacitat de regeneració de la fauna i flora de l’indret, l’equip gestor de l’espai que ha estat afectat haurà de decidir quin és l’objectiu de gestió: quines són les prioritats d’aquella zona? De conservació? De producció agrícola? De prevenció d’incendis? En la majoria dels casos, no hi ha un sol objectiu, sinó que hi ha un solapament i aquí pot apareixer un conflicte d’interessos. És molt important que en aquesta fase de definició d’objectius es tingui present que la gestió d’ecosistemes sempre és un treball interdisciplinari i que cal prendre actituds cooperatives i no competitives, per tal de poder trobar acords i solucions de gestió davant possibles contraposicions de necessitats i interessos. I si pot ser, també cal recordar que la gestió se sol fer amb mirada antropocèntrica i que a les taules de debat la resta de biodiversitat no-humana no hi és present. Si volem fer un canvi real cap a la sostenibilitat i la justícia ambiental hem d’ aconseguir, de tant en tant, treure l’espècie humana del centre i fer una mirada més biodiversa.

Per fi arriba l’hora d’actuar. Un cop consensuats i acordats els objectius de gestió, es poden dur a terme moltes actuacions i aquí menciono les més comuns i exitoses en diverses experiències des de mitjans S. XX, que normalment es comencen a fer després de deixar almenys entre tres mesos i un any d’autosuccessió natural per tal de no malmetre el sòl, fràgil i molt erosionable després d’un incendi. De fet, fins i tot es poden fer accions per a protegir aquest sòl si es preveu molta erosió. Això serà una decisió important quan decidim en quin moment actuem, ja que just després de l’incendi el sòl, si bé s’ha enriquit amb l’aportació de les cendres, alhora és molt susceptible de perdre’s.

• Si les accions són de gestió de masses d’espècies de rebrotadores, caldrà fer selecció de rebrots o pastura.
• Si les accions són de gestió d’espècies de germinadores amb gran establiment: aclarides.
• Si les accions són de gestió d’espècies que no tenen capacitat de regeneració: reforestació o reintroducció d’espècies (flora o fauna).És molt important plantar espècies autòctones i locals amb un pla de reintroducció o reforestació adequat.

Les primeres plàntules d’arbres i arbustos rebrotadors comencen a cobrir el terreny cremat, en aquest cas a posteriori de l’incendi d’Òdena. La gestió post-incendi serà diferent si les espècies que hi viuen són rebrotadores o no. Autor: José Luis Ordóñez

Si les accions estan enfocades en la gestió d’espècies de fauna de zones obertes: extracció i/o acumulació de fusta i conservació o retirada d’arbres morts en peu.

D’altra banda, si els objectius de gestió acordats impliquen un canvi d’ús del sòl, com podria ser començar activitats agrícoles o ramaderes degut a necessitats socio-econòmiques locals, llavors les accions seran més transformatives i no vetllaran tant per la recuperació de la vegetació anterior sinó per un nou ecosistema d’acord amb els objectius. No obstant, qualsevol acció de gestió forestal (incloses les de caire més socioeconòmic) s’ha de fer tenint cura d’evitar l’erosió del sòl, sobretot si es decideix entrar amb maquinària o fer pastura, ja que són accions no recomanables just després d’un incendi per la delicadesa que pren el terreny.

A la secció de lectures recomanades trobareu diversos treballs de caire divulgatiu amb recomanacions d’accions de gestió forestal post-incendi recolzades en coneixement científic.
 

Gestió de les emocions davant la destrucció de la natura

El trajecte en tren s’acaba i les llàgrimes de tristesa s’han anat transformant en idees per ajudar a l’ecosistema a regenerar-se. I és que sovint ens oblidem de les emocions i fem veure que no hi són. No ens han educat per gestionar-les, tampoc. Però un incendi genera en la gran majoria tristesa, ràbia, impotència, frustració, indignació… i com, de vegades, no sabem gestionar les nostres emocions humanes, tenim la necessitat d’actuar ràpidament i gestionar les altres espècies.

Un cop acaba l’incendi, l’autosuccessió ja ha començat: des que algunes llavors van copsar les altes temperatures del foc, el procés natural d’autoregeneració del matollar mediterrani camina. Ara bé, caldrà decidir amb seny interdisciplinària i coordinadament si nosaltres volem accelerar aquest procés o si bé volem canviar l’ecosistema i transformar-lo segons les necessitats de les persones del territori, per exemple, en matollars amb risc mínim d’incendis o més activitat agrícola de proximitat. Baixo del tren, fa un dia calorós de juliol i hi ha un home fent la darrera calada d’un cigarret sota l’ombra d’un pi, del costat de l’estació. I tot d’una veig que una noia jove se li atansa i el renya per haver tirat la burilla al terra dient-li: “no saps que un petit gest com aquest pot matar milers de sers vius i fer un ecocidi?”

De l’ecocidi, en parlarem durant un altre trajecte del tren de l’ecologia.