El destí dels boscos: guanyar temps

Per Craig i Seva.

Craig Allen és un bon amic que s’ha fet famós. El 2010 va publicar un recull de 88 casos recents de mortalitat massiva d’arbres en boscos a tot el món. Des de llavors el tema s’ha convertit en un trending topic de la literatura científica ecològica. És així perquè hi ha evidències que aquesta mortalitat té a veure amb el canvi climàtic, ja que coincideix amb episodis severs de sequera o d’onades de calor. A més, no és particular d’una regió, sinó que el fenomen s’estén pels diferents biomes, des del boscos tropicals als boreals passant pels temperats i mediterranis.

Clariana al bosc causada pel decaïment de l’avet al Pirineu d’Osca. Autor: Francisco Lloret

En el nostre entorn, l’observem en pinedes de pi roig, pinassa i pi blanc, en pinsapars i avetoses, en alzinars i suredes. També en matollars mediterranis, malgrat la seva adaptació a condicions més àrides. S’han produït mortalitats generalitzades en formacions arbustives del Llevant, Monegros i Andalusia, en consonància amb el que passa més lluny, en el chaparral de Califòrnia. Les formes d’aquest decaïment també són variades. En alguns casos, com en l’alzina, les fulles es tornen marrons i cauen, però els arbres rebroten quan tornen les pluges, tret que es trobin en sòls esquelètics. En altres, com en la savina o en Nothofagus de la Patagònia andina, la pèrdua de fulles afecta principalment a algunes branques que queden completament seques. En moltes coníferes, com avets, pins i pinsaps, mor tot l’arbre en pocs anys.

Però les coses rarament són senzilles en la natura. Tot i que sovint veiem un senyal climàtic de sequera, aquest pot correspondre a un esdeveniment molt concret, com l’estiu de 2003 que va causar una pèrdua de la coberta forestal a l’oest i centre d’Europa i amb això una disminució del 30% en la producció primària bruta d’Europa en aquell any. Va ser el mateix episodi al qual s’han atribuït desenes de milers de morts de persones a tot Europa, particularment a França.

Índex de verdor de la vegetació (NDVI) del mes d’agost a Europa occidental obtingut per satèl·lit durant l’onada de calor de 2003 (dalt), i en els tres anys anteriors (baix). Jordi Margalef

Aquests episodis de mortalitat forestal poden també ocórrer després de períodes més prolongats de sequera, com en el cas del pi roig de la Serra de Prades, a Tarragona, o dels matollars de la depressió de l’Ebre. De vegades la sequera es combina amb temperatures hivernals molt baixes, com va passar en Doñana en l’any 2005. Precisament al SE peninsular arrossega un període prolongat de sequera i aquest hivern ha experimentat temperatures gèlides: cal preguntar-se què representarà aquesta combinació per als matolls termòfils que hi viuen.

La distribució espacial de la mortalitat també és variada. En els boscos de Pinus edulis del SO d’Amèrica del Nord, en els oaklands i chaparrals de Califòrnia, a les sabanes d’eucaliptus d’Austràlia, les superfícies afectades cobreixen centenars o milers de quilòmetres quadrats. A Europa, les extensions no són tan grans i els percentatges d’arbres morts són menors, potser perquè aquí tenim paisatges més fragmentats i boscos relativament joves. Per exemple, un contacte entre una roca fissurada —en la qual les arrels poden penetrar— i una roca compacta pot marcar la diferència entre mortalitats superiors al 75% i inferiors al 25%, com observàrem en alzinars de la Serralada Prelitoral de Catalunya a la sequera de 1994.

De fet, sovint la sequera no és l’únic factor causant d’aquests episodis de mortalitat. En molts casos, els factors que condueixen a aquests episodis de mortalitat són múltiples i varien d’un lloc a un altre. Això contribueix a explicar la varietat de casuístiques que observem. Per tant, moltes vegades és difícil atribuir a primera vista la contribució dels diferents agents a la mortalitat dels boscos.

Mortalitat de Pinus edulis en New Mexico causada per la sequera de 2001-2007 en combinació amb l’atac d’insectes escolítids. Autor: Francisco Lloret

Hi ha fitopatòlegs que afirmen que la principal causa de mort dels arbres és l’atac d’insectes, fongs i altres patògens, deixant a part l’acció humana o les pertorbacions naturals. No és infreqüent que aquests atacs es combinin amb el clima, i en particular amb les condicions de sequera. Un arbre que pateix estrès per manca d’aigua veurà disminuïdes les seves defenses davant l’atac dels insectes. I viceversa, un arbre sa en el que les defenses són finament traspassades pel patogen serà més vulnerable a les condicions d’estrès provocades per la sequera. Aquestes interaccions entre el clima i les plagues i patògens poden ser complexes, per exemple perquè es veuen modulades per la variabilitat del clima al llarg de diversos anys. Poden ser fins i tot contra-intuïtives. Als fongs que provoquen el decaïment a les suredes d’Andalusia i Extremadura els va bé les condicions d’humitat, però els anys de sequera també maten els arbres.

Davant aquesta gran varietat de situacions i factors que contribueixen a la mortalitat forestal podríem pensar que no som capaços de predir el que passarà als boscos, almenys pel que fa al canvi climàtic. De vegades es diu inclús que davant la incertesa científica el millor és seguir com si no passés res. Però aquest postulat és enganyós perquè, com en tantes argumentacions de poc fonament, es pren la part pel tot. La incertesa no és un absolut. Podem desconèixer si el bosc que tenim davant de casa patirà una plaga d’aquí a deu anys, però sabem amb molt poca incertesa que experimentarà en un futur pròxim condicions de temperatures altes, i que no vindran acompanyades per més pluges regulars, almenys en el nostre entorn geogràfic. Tenim molt pocs dubtes que els nostres descendents viuran en un clima més àrid en aquestes latituds.

Això és important per a la gestió forestal perquè els boscos són sistemes que triguen a créixer. El funcionament dels boscos resultant de la gestió actual tindrà lloc en un context climàtic diferent del present. Per tant, no té gaire sentit planificar assumint les condicions climàtiques actuals. Lentament, aquesta idea tan simple, però tan de difícil d’executar, va calant en les persones i els sectors implicats.

Mortalitat de roures causada per l’onada de calor de 2003 al centre de França. Autor: Francisco Lloret

Per tant, si a nivell regional els boscos del futur viuran en condicions de major aridesa, la seva permanència està compromesa. Tots sabem que les plantes necessiten aigua per viure. Si no plou i no reguem els testos, les plantes del balcó es moren. A ningú pot estranyar que en una regió, com la mediterrània, que està adjacent a regions semidesèrtiques sense boscos extensos, si l’aridesa augmenta, els boscos deixaran d’existir, almenys de forma generalitzada. És un fet conegut pels biogeògrafs que els boscos viuen en regions que no són excessivament seques ni fredes. Les prediccions de cara al futur indiquen que les condicions climàtiques necessàries perquè visquin els arbres seran poc probables en moltes zones de la península ibèrica. L’evidència científica diu que en un futur a mig termini —parlem d’unes poques generacions humanes—, hi haurà menys boscos al nostre entorn. Aquest és el destí dels nostres boscos.

Què podem fer si els nostres boscos estan condemnats a desaparèixer? El primer, és prendre consciència. Estarem millor preparats emocionalment i podrem positivitzar la situació. Per exemple, molts boscos seran reemplaçats per matollars, que necessiten menys aigua. Els matollars tenen certa mala fama i s’ha parlat d’ells com de paisatges degradats. Alguns efectivament són resultat d’accions humanes poc respectuoses i reflecteixen l’afany de la vegetació per persistir envoltada per ensorraments i escombraries.

Però molts matollars són rics en biodiversitat. Les formacions vegetals per antonomàsia de les diferents regions mediterrànies del món són matollas riquíssims en espècies. Haurem d’aprendre a posar-los en valor. Sobretot per raons pràctiques, perquè proporcionen serveis essencials com la protecció del sòl i la regulació dels fluxos d’aigua, igual que fan els boscos. Sabem que el procés clau que condueix a les majors pèrdues de funcionalitat dels ecosistemes terrestres és la pèrdua de la coberta vegetal, no importa tant si és arbòria o arbustiva.

Mortalitat de pi blanc deguda a la sequera en repoblacions de Murcia atacades per processionària. Autor: Francisco Lloret

El següent a tenir en compte és que el bosc es pot mantenir en enclavaments amb climatologia local més humida o en sòls que retenen més aigua, encara que en el conjunt del territori hi hagi pèrdua de coberta forestal. No obstant això, la composició d’espècies i la densitat d’arbres seran diferents de les actuals en molts dels boscos que persistiran. En altres paraules, hem de pensar en una gestió integrada dels boscos en el paisatge del futur, maximitzant les possibilitats que ofereix l’heterogeneïtat del territori i el coneixement que tenim del funcionament els boscos. Ara es tractaria de no prendre el tot per la part.

Per descomptat, també ens podem plantejar regar els boscos, encara que no sigui de forma generalitzada. Aquesta idea pot semblar absurda, però tecnològicament seria senzilla comparada amb la construcció d’altres infraestructures que s’executen al territori. Sabem que històricament ha funcionat quan veiem a les Alpujarras uns castanyedes en vessants impossibles on els pobladors àrabs van construir sèquies. Almenys podríem incorporar la idea en l’agenda i dimensionar la seva viabilitat, tenint en compte que l’aigua serà més escassa.

Així i tot, molts boscos estan condemnats a desaparèixer a causa del canvi climàtic, probablement ajudat per incendis i plagues. Davant aquesta destinació podríem creuar-nos de braços amb l’argument que és irremeiable. Però aquesta no és l’actitud de la majoria d’ecòlegs i forestals. Sí que podem fer alguna cosa: guanyar temps. Pot semblar una actitud resignada, però en realitat és bastant més. Al cap i a la fi és al que es dediquen els metges. La medicina bàsicament busca retardar el moment de la mort inexorable, i bé que ho valorem —tret que aquesta prolongació de la vida comporti patiment.

Mortalitat de suredes al Parque Natural de los Alcornocales (Cadis) en anys de sequera en arbres atacats per Phytophtora. Autor: Francisco Lloret

Guanyar temps ens pot permetre diverses coses. D’una banda, procurar l’adequació dels boscos a l’heterogeneïtat del territori, com s’ha explicat. A més, podem gestionar els boscos per afavorir la seva resiliència davant detonants climàtics —com els episodis de sequera—, conforme es vagin fent més freqüents i intensos. De fet, hem observat que molt sovint els boscos es recuperen després d’aquests episodis, almenys a curt termini. Els arbres afectats rebroten i hi ha nous individus que ocupen l’espai dels morts. En el conjunt de l’ecosistema forestal hi ha per tant una recuperació del dosser vegetal, encara que sigui a costa d’espècies diferents de les anteriors. També es recupera la producció i el reciclatge de nutrients. Si aprenem més sobre aquests mecanismes de recuperació —per exemple determinant quins factors els afavoreixen— i som capaços d’aplicar aquest coneixement, facilitarem la permanència dels boscos.

Craig Allen estima els boscos i s’emociona veient com les societats els reverencien. Pensa que molts d’aquests boscos santuari estan en risc de desaparèixer i si els perdem, els humans també perdrem part de la nostra identitat. Segurament té raó i podem fer moltes coses abans de resignar-nos.