La demanda energètica de la Xina augmentarà en els propers anys i el consum de petroli podria arribar a igualar el del carbó. Actualment, aquest mineral és la primera font d'energia -suposa un 63% del total- del gegant asiàtic, que disposa de grans reserves de carbó al seu territori, mentre que el petroli suposa un 20% del total i ha de ser, en bona part, importat. A la resta del món, el petroli representa el 36%, i el carbó el 28% del total de fonts energètiques.
Aquesta és una de les dades que va exposar Janet Xuanli Liao, experta en relacions internacionals i seguretat energètica del Centre for Energy, Petroleum and Mineral Law & Policy de la Universitat de Dundee, a Escòcia, al curs d'estiu 'Medi Ambient, energia i seguretat a Àsia' organitzat pel CUIMPB (Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona, Centre Ernest Lluch).
Segons va explicar Liao, el creixement del consum de petroli a Xina va tenir un punt d'inflexió el 1993, quan va passar a importar més productes derivats del petroli (benzina, etc.) que a exportar-ne. El 1996 va continuar la tendència en importacions de cru, i des d'aleshores les compres a l'exterior no han fet més que créixer. Si aquell any les importacions suposaven el 10% del total del petroli del país, el 2007 són ja un 46%, i el 2020 es preveu que siguin d'un 60%, en un context de creixement constant de la demanda que es doblarà al llarg de la propera dècada.
Els països de l'Orient Mitjà són ara com ara els principals subministradors de petroli a la Xina, que ha desenvolupat estratègies diplomàtiques per garantir aquest abastiment a canvi d'oportunitats d'inversió al seu territori. L'altra font important són els països africans, que suposen un 30% del petroli que entra a la Xina, sobretot des d'Angola, el Congo, Guinea Equatorial i Sudan. En molts d'aquests casos, són companyies xineses les que estan fent l'explotació dels jaciments petrolífers africans. I és que la inversió en altres països en el camp energètic és una de les prioritats del govern xinès. Ara com ara, les companyies petrolieres xineses ja són presents a més de cinquanta països arreu del món.
De tota manera, tota aquesta situació es podria veure alterada si el preu del barril de petroli continua pujant. Fins ara, la Xina havia subvencionat pràcticament la totalitat del preu del petroli per al consum intern, tant si venia de companyies pròpies com del comerç internacional. Però amb l'encariment dels últims mesos, el govern ha hagut de reduir el percentatge de les subvencions, i s'està plantejant la possibilitat d'acabar amb aquest sistema i liberalitzar el mercat. Les conseqüències d'aquesta decisió, si s'acaba prenent, són bastant difícils de preveure.
El golf Pèrsic continuarà essent l'eix central de producció de petroli
Dins el mateix curs, el professor de relacions internacionals de la London School of Economics i de l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals, Fred Halliday, va remarcar que els països de l'àrea del golf Pèrsic seguiran controlant la producció de petroli en els propers anys, no només perquè ara proporcionen un terç de l'or negre, sinó perquè aquest territori conté dos terços de les reserves mundials.
En aquest sentit, va explicar que tot i les previsions que apuntaven que l'Àsia Central podria encapçalar la producció de petroli mundial, que es van fer als anys noranta sobretot arran la detecció de grans jaciments al Kazakhstan, s'ha vist que no serà així. Per una banda, perquè ha quedat demostrat que no pot igualar els nivells de producció del golf Pèrsic i, per una altra, perquè té un desavantatge en tecnologia i en transport en comparació amb el golf, que compta amb sortida directa al mar que li facilita el comerç del petroli.
Halliday també va fer referència a les causes de l'encariment del barril de petroli del darrer any, que segons ell són l'augment de demanda per part de la Xina i l'Índia i la incapacitat occidental de canviar els hàbits de consum, però també la manca d'inversió en grans infrastructures per part de les companyies petrolieres com a conseqüència del canvi de model capitalista pel qual han passat de treballar amb perspectives a llarg termini a buscar una rendibilitat més immediata.
