Europa ens proposa posar fi a la cultura de l'abús

A les darreres setmanes s'ha produït un fet rellevant, que tot i que fa referència a la Comunitat Valenciana, no ens és del tot aliè. El Parlament Europeu ha emès un dur informe sobre l'urbanisme al litoral mediterrani i, amb posterioritat, la Comissió Europea ha instant a modificar la legislació urbanística d'una comunitat autònoma. Aquest fet és rellevant per tres motius: a) El Parlament Europeu no té competències sobre ordenació del territori i urbanisme; b) la Comissió Europea no acostuma a intervenir en la legislació subestatal; i c) Europa diu no?. Europa ja fa temps que prova d'incidir en l'ordenació territorial. Amb la boca petita. L'Estratègia Territorial Europea, un nom eufemístic per a no molestar a ningú, té vocació de directriu territorial. La xarxa ESPON -on, per cert, hi participa algun destacat professional català- també fa temps que reflexiona sobre el territori europeu. El policentrisme, la contenció de l'urbanització difusa, la millora dels vincles urbans-rurals i la preservació del patrimoni arquitectònic i natural són alguns dels eixos fonamentals. Per assolir-los, caldrà dir 'no' a algunes coses. El Parlament europeu, per la porta del darrera de la Comissió de peticions, ha enviat un missatge ben contundent sobre la urgència de dir alguns 'no' en l'àmbit urbanístic al litoral mediterrani. A l'informe 2005 de l'Observatori del Risc, Agustí Jover aporta interessants xifres sobre l'evolució del sòl residencial a Catalunya. Totes elles molt il·lustratives: per exemple, que en els darrers disset anys, el sòl residencial a Catalunya s'ha multiplicat per 2,21; o bé que a la província de Barcelona, la densitat mitjana de les reserves de sòl urbanitzable és de 21,3 habitatges/ha (15,88 habitatges/ha al Maresme). Aquestes xifres no són precisament per estar tranquils, ni per mirar-nos amb distància displicent l'informe europeu. Un debat estèril Per contra, estem cofoiament instal·lats en un fals, estèril i simplificador debat sobre la cultura del 'no', on les qüestions urbanístiques són la punta de l'iceberg. A qui pot estranyar que en front d'un abús sistemàtic es produeixi una reacció sistemàtica? Em pregunto si la suposada cultura del no -ben diversa en formes, continguts i raons, per cert-, no té relació amb la persistència de la cultura del 'si a tot', o de les més nostrades del 'campi qui pugui' o del 'veuré que hi puc fer'. Al cap i a la fi, no té tot plegat a veure amb el desgovern? La reacció del 'no' davant certes iniciatives urbanístiques és, en molts casos, ben legítima. Tanmateix, el debat simplificador posa al mateix sac diverses manifestacions del 'no' que res tenen a veure entre elles: algunes són d'un egoisme sagnant que res té a veure amb el bé comú. Per contra, d'altres tenen un gran sentit. De fet, quatre-cents quaranta cinc legítims representants de la ciutadania europea han reaccionat donant empara a un 'no' enraonat, prescindint, fins i tot, d'una lectura estricta de les seves competències. A Catalunya, com a d'altres llocs del món desenvolupat, s'han desencadenat processos i conflictes de base socioambiental que tenen molt a veure amb el desgovern i l'abús. L'absència de govern combinada amb l'abús d'alguns operadors ha impel·lit a alguns sectors socials a desenvolupar i investigar noves fórmules de participació social. No obstant això, aquesta combinació del desgovern amb el desenvolupament de models de participació emergents s'ha evidenciat especialment al carrer, en la forma de protesta. Però potser hauria de començar a concretar-se en la forma de trànsit cap a un nou model de governança. Malauradament, en el moment de la transició necessària del govern a la governança, no passa ni una cosa ni l'altre, i ens instal·lem en el desgovern, on l'abús segueix campant. Paralitzats Paralitzats; però no pas per les noves veus, sinó per la incapacitat de dissenyar una estratègia territorial per Catalunya. Les noves veus són tan legítimes o il·legítimes, tan sectàries o representatives com ho són d'altres que es fan sentir des de fa molt de temps. Les de llarga tradició, per cert, sovint són les paralitzadores del desenvolupament de noves perspectives. Així ho ha indicat amb claredat tres quartes parts del Parlament europeu. Quan els dirigents polítics deixen fer a determinats agents, o actuen com a part interessada i no com a garant de les necessitats col·lectives, la relació amb la ciutadania, entre la campanya electoral i l'execució d'un projecte, és inexistent. Així, aquesta part de la ciutadania, deixada de banda, ha optat per participar allà on té espai i capacitat de detectar responsabilitats: al territori. Els projectes físics són clarament identificables. Si el govern ja no és responsable del que passa, o bé simplement actua com un operador més, o simplement és incapaç d'articular un debat ciutadà sobre les qüestions de fons, és molt difícil identificar responsables i aportar solucions. Aquest escenari és el terreny adobat per a dues posicions confrontades. Per una banda, veiem un discurs immobilista i que, lluny de promoure la responsabilitat, proposa eternitzar l'abús -actitud ben poc responsable- i fins la rapinya. De l'altra, veiem oposicions viscerals, egoistes o sense fonament, on sovint part dels responsables del desastre s'atorguen el paper de víctimes. O ni això. En definitiva, com que sovint no hi ha ni criteris, ni processos ni consensos per a decidir el 'perquè', ens instal·lem en la difícil tessitura de discutir el 'com', aspecte que lideren essencialment els promotors de les intervencions territorials siguin públics o privats, discussió incompatible, sovint, amb la preocupació de la ciutadania -i la causa de moltes de les disfuncions ambientals- que sovint es vehicula essencialment cap a l''on'. Cal evitar els reduccionismes La legitimitat de la reacció ciutadana al desgovern, ja no només pel modus operandi sinó també per la manca de sensibilitat a valors ciutadans emergents, els ambientals i territorials, sense anar més lluny, no ens pot fer perdre la perspectiva del risc que aquesta dinàmica comporta. No ens podem permetre el luxe d'instal·lar-nos en aquesta situació perversa. És perversa, crec, perquè és del tot injustificat que la ciutadania exerceixi només com a un nou lobby. Tampoc pot ser que ens instal·lem en la dictadura de la desinformació creuada o la defensa de l'interès personal. Tanmateix, és igualment pervers que els lobbys tradicionals no acceptin canviar de rol i treballar per la concertació, ja no per la imposició o pel pacte amb el govern sinó per una concertació d'àmplia base social. Una novetat que caldrà articular procedimentalment, però que requereix, també, més flexibilitat i més capacitat de diàleg. La ciutadania ha de tenir un paper molt més central, en ella recau la sobirania, que no ha d'exercir només votant, però tampoc esdevenint només una altra 'part interessada'. És massa reduccionista. I també és camp adobat per l'oportunisme o la insolidaritat. Els procés oberts per a desenvolupar els Plans Territorials, l'aprovació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), la Llei del paisatge, l'avantprojecte de llei d'avaluació ambiental de plans i programes i fins el Pla de l'energia, són bons senyals d'un canvi de perspectiva. Però ens podem quedar a mitges. Ens cal aprofundir en la concertació dels objectius territorials i socioambientals i actuar en conseqüència. No totes les actuacions urbanístiques són justificables exclusivament en nom del benefici, ni totes són injustificables exclusivament en nom de la preservació d'una matriu ambiental que es pot modificar, si es fa raonablement. Avancem, doncs, cap a la cultura de la responsabilitat compartida, a partir del debat amb coneixement de causa, de la concertació d'objectius i d'accions -publiques i privades-. El territori català ho necessita. Ens ho ha hagut de recordar Europa.