La justícia climàtica i la necessitat de reduir els ritmes de vida són dues de les preocupacions que més es repeteixen entre els entrevistats, com també la importància de tenir en compte les diferències estructurals entre el nord i el sud global.
Imatge: Laia Coronado
“Demanem més representació dels nens i nenes en espais polítics de presa de decisió, tant internacionals com locals”. Francisco Javier Vera té només 14 anys i des que en tenia 11 és activista climàtic, fundador de Guardianes por la Vida, una organització de nens, nenes i adolescents que també reclama una garantia dels drets humans en la solució climàtica. Forma part de l’onada de joves activistes que abans de la pandèmia de la Covid-19 es va estendre per tot el món. “Si no som on es prenen les decisions, les decisions seran preses en contra nostra”, diu Issa Garba, coordinador de la Xarxa de Joves Nigerins pel Canvi Climàtic.
Què se n’ha fet de tota l’energia d’aquelles protestes de cada divendres (anomenades Fridays for Future), i on veuen els problemes i les solucions en relació amb la crisi planetària? El congrés Fixing The Future, celebrat al Disseny Hub de Barcelona del 12 al 14 d’octubre i organitzat per Abacus, va ser un punt de trobada entre joves activistes de diferents punts del planeta que van poder compartir i intercanviar opinions diferents en els espais comuns i tallers, però també en activitats com “Ticket to the future” (un tren de París a Barcelona amb tallers i formacions per a joves) i “Justícia Climàtica”, en què cinc joves d’Àsia, Amèrica, Àfrica i Oceania van intercanviar posicions sobre organització climàtica i com fer que els contaminadors rics paguin.
El sud global és un concepte teòric que no correspon plenament amb la geografia (Austràlia es considera nord global, per exemple), sinó amb el que també ha estat anomenat “països en vies de desenvolupament”. Hi ha diferències de mirada entre, d’una banda, els joves del sud global, amb la visió posada en les problemàtiques urgents de les seves comunitats i en la responsabilitat del nord global en revertir la situació (Sostenible.cat ha parlat amb Issa Garba, de Níger, el fotògraf Pavel Martiarena, de Perú i el colombià Francisco Javier Vera).
"Ens diuen generació de vidre”, explica Maria Serra, “però hem de reapropiar d’aquesta etiqueta. El vidre és un material molt dur i resilient, i que quan es trenca, talla"
Els joves del nord global, d’altra banda, sovint estan preocupats per mitigar al màxim possible l’impacte de l’actual ritme de vida occidental sobre les societats presents i futures (Sostenible.cat ha parlat amb l’activista catalana Maria Serra; Kat Hamilton, membre de Force of Nature; la Camille, californiana que viu als Països Baixos que prefereix no donar el seu cognom i Hirra Khan, londinenca i codirectora de l’organització Positive).
De visions més optimistes amb l’ús de la tecnologia com a solució als problemes mediambientals a visions més crítiques que consideren que només canviant tot el sistema es podrà sobreviure com a societat a la crisi planetària, hi havia un rang de diversitat de veus. També es van plantejar necessitats concretes com la creació de programes de formació i empoderament per a joves, com canviar l’aspecte dels carrers de les ciutats per treure’n els cotxes o respectar el territori i la sobirania de les comunitats indígenes.
La presa de consciència d’una generació
“Les primeres comunitats activistes en què vaig estar van ser a xarxes socials”, explica Maria Serra, que amb 17 anys va passar del feminisme a la consciència climàtica quan va veure un documental que li va generar un sentiment molt fort d’eco-ansietat. “Vaig tenir molta sort de tenir una comunitat de suport quan vaig anar a una assemblea que acabaria formant Fridays for Future Barcelona, perquè així no vaig viure sola el procés”.
Segons la jove nord-americana Camille “No ens correspon al nord global donar les solucions a la crisi planetària”
Més enllà de si és de forma virtual, una experiència compartida per a moltes persones de la generació, o per altres vies (Garba va ser conscient de les problemàtiques econòmiques del seu país abans de lligar-ho a la crisi climàtica); adonar-se de la crisi i formar-s’hi és el primer pas per a molts dels joves. Per a Force of Nature, l’organització sense ànim de lucre on Kat Hamilton és directori de partenariats i programes, l’objectiu és formar a joves de tot el món fent-los accessibles programes de formació i empoderament perquè, per exemple, es puguin reunir amb els líders econòmics de tot el món, i, justament, tinguin la capacitat de ser als llocs on es prenen les decisions.
Una consciència ecològica que també pot venir de la mateixa experiència. Hirra Khan viu a l’East London, en una gran avinguda, i el fum dels cotxes l’afecta directament; per això va decidir impulsar un projecte comunitari per transformar l’ús de l’espai públic a Londres, amb resultats similars al model de les Superilles de Barcelona. Pavel Martiarena viu a Madre de Dios, una zona natural del Perú que era inaccessible i tranquil·la fins que la pujada del preu de l’or a causa de la crisi del 2008 i la construcció d’una carretera van facilitar l’explotació de les mines d’or. Les conseqüències van més enllà de l’impacte ambiental, perquè ha provocat una transformació social de la regió, on els joves abandonen els estudis per treballar en feines d’alt risc a la mina.
Els països del sud reclamen un canvi al nord
Les mines de Madre de Dios no són l’únic exemple d’espoli i afectació directa a les comunitats. Camille considera que el concepte “vies de desenvolupament” dona una visió errònia de la realitat, ja que són països que han estat “espoliats dels seus recursos naturals” per altres països. “No ens correspon al nord global donar les solucions” a aquesta situació, precisament per aquestes “dinàmiques colonials”.
Martiarena considera que una de les claus és reduir els ritmes de vida, i que en això els pobles indígenes poden ensenyar molt. Tot i que el nivell de destrucció del medi és molt elevat, i això li fa difícil “mantenir l’esperança a vegades”, creu que allò que a Amèrica (o Abya Yala per als indígenes) s’anomena “el buen vivir”, és a dir, basar la felicitat a viure en consonància amb la naturalesa, i no explotar-la per treure’n un rèdit econòmic.
“Les conseqüències de l’explotació del medi ambient són també socials” exposa el fotògraf i activista peruà Pavel Martiarena
Per a alguns dels activistes, com Serra, Camille o Hamilton, això no es pot fer sense un canvi estructural del sistema capitalista, que tendeix a un creixement infinit. En canvi, Garba considera que els països del nord global tenen el poder complir els Acords de París i que els països del sud global han de recuperar la sobirania sobre els seus recursos naturals. Per exemple, el Níger té petroli, i Garba qüestiona “si no explotem el petroli, els països del nord ens ajudaran a desenvolupar-nos?”. En tot cas, sobre la transició energètica, hi ha un consens de la necessitat de canviar a les energies renovables, però que la majoria dels activistes creuen que ha d’anar precedit per una reducció del consum global i d’un pagament del deute dels països del nord cap als països del sud.
Més enllà dels matisos en les formes de lluita i les concepcions sistèmiques un clam és comú en tots els entrevistats: la lluita per la pau i la justícia global. “Les generacions més joves no ens podem permetre el luxe que la crisi climàtica no sigui la nostra prioritat”, considera Khan. Si arribar a ser activistes els ha vingut de forma quasi inevitable i natural en la majoria dels casos, això no vol dir que hagi estat fàcil, ja que sovint han estat qüestionats. “Ens diuen generació de vidre”, explica Serra, “però hem de reapropiar d’aquesta etiqueta. El vidre és un material molt dur i resilient, i que quan es trenca, talla”.
