Per Joandomènec Ros
Revista Mètode. Universitat de València
L’impacte del canvi climàtic en l’oceà és difícil d’establir. L’ambient marí ens és encara molt menys conegut que el terrestre; pel que fa a les sèries temporals de temperatures, per exemple, rarament es remunten a més de tres dècades i solen estar limitades a aigües costaneres. Cal afegir que les característiques físiques, els equilibris químics i les respostes biològiques dels oceans estan subjectes a dinàmiques que s’estenen per bona part de l’oceà, des de la superfície al fons i per un medi que té una inèrcia (tèrmica, per exemple) notable. Al mateix temps, amb prou feines coneixem la dinàmica de fenòmens a macroescala oceànica, com El Niño, o el funcionament d’àrees no prou estudiades fins ara, com l’oceà Austral. Per acabar-ho d’adobar, hi ha una sinergia amb altres impactes antròpics que poden emmascarar o potenciar alguns d’aquests efectes, des de la contaminació i la invasió d’espècies al·lòctones a la sobrepesca. Ambdós grups d’efectes es reforcen mútuament i es confonen: un augment del nivell del mar no només causa canvis en la línia de costa, sinó en les espècies i comunitats litorals, i els canvis en la distribució i l’abundància relativa de determinades espècies (en especial les anomenades enginyeres o estructurals) es traslladen per tota la xarxa tròfica i incideixen immediatament en l’aspecte del paisatge litoral i marí.
Fco. Javier Murcia. Les conseqüències del canvi climàtic són difícils d’establir, però ja existeixen indicis d’algunes. L’augment del nivell del mar implicarà una reducció de la radiació incident en comunitats d’herbes de fanerògames, la qual cosa afavorirà la mort de les plantes constituents i la descomposició de la matèria orgànica. En la imatge, Posidonia oceanica a la costa de l’Azohía a Múrcia.
Tot i així, ja tenim prou indicis, i en alguns casos certeses, que l’impacte del canvi climàtic es deixa sentir al mar i que els efectes són encara més variats, globals i preocupants que hom no preveia. Ultra els informes que periòdicament elabora el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) a una escala global, a casa nostra ja són diversos els estudis que tracten d’aquesta qüestió, dins d’informes més amplis o centrats en l’impacte al mar (vegeu la bibliografia al final). Hom passarà una breu revista a aquests efectes, tant a nivell oceànic global com pel que fa a la Mediterrània, tot distingint aquells impactes que afecten bàsicament el medi físic d’aquells que impacten sobre els organismes i les comunitats que aquests formen, i sobre els serveis ambientals que ens forneixen.
L’entorn físic
Malgrat la manca de sèries llargues de temperatura en gairebé tots els mars, s’ha pogut establir que en el darrer mig segle les aigües oceàniques superficials (entre 0 i 300 metres de profunditat) han experimentat un augment de mitjana de 0,31 ºC. En el nord de la Mediterrània occidental, tres sèries de dades (una procedent de l’Estartit, a la costa ampurdanesa; i dues de la costa francesa, de l’illa del Llevant a les illes de Ieras i de Vilafranca de Mar) es remunten a una mica més de trenta anys, i són les més extenses que hi ha. El que indiquen és que en aquest terç de segle la temperatura de les aigües superficials de la Mediterrània occidental septentrional ha augmentat al voltant d’1 ºC; l’augment més gran s’ha donat cap als 20 metres de fondària (1,2 ºC), i àdhuc les aigües situades a 80 metres han vist apujar-se la temperatura en uns 0,6 ºC. Sembla que només un 42 % d’aquest augment és degut a causes antropogèniques, mentre que la resta pot estar vinculada al fenomen climàtic anomenat «oscil·lació multidecennal de l’Atlàntic». A la vista de la gran inèrcia tèrmica del mar, en especial en aigües profundes, l’efecte de l’escalfament és notable i pot tenir impactes molt importants, tant per l’augment de volum de la massa d’aigua i la disminució de la densitat de l’aigua de mar (i el seu paper en la circulació geostròfica), com per la fisiologia, fenologia, ecologia i distribució dels organismes marins.
L’aigua de mar és lleugerament alcalina, amb un pH força constant, entre 8 i 8,3, i només hi ha desviacions d’aquest rang en funció de la variació de la concentració de diòxid de carboni i d’oxigen: en aigües superficials ben il·luminades, amb poc CO2 (perquè és usat per les algues com a matèria primera per a la fotosíntesi) i molt O2 (produït per aquestes plantes), el pH pot pujar lleugerament, fins a 9, i alcalinitzar l’aigua de mar. En aigües pregones, on la matèria orgànica produïda en superfície es va descomponent i consumint oxigen, el pH pot baixar fins a 7,6. Aquesta rang de variació no és tan extens com en les aigües continentals.
El pH depèn de la quantitat de diòxid de carboni a l’aigua, en equilibri amb el de l’atmosfera. Com a conseqüència de l’increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera per causes antròpiques, també ha augmentat l’entrada d’aquest gas al mar, on es dissol (amb una concentració mil vegades més gran a l’aigua que a l’atmosfera), hi forma àcid carbònic, que es dissocia ràpidament en ió bicarbonat i, si les condicions són alcalines, en carbonat. Aquest, en condicions més àcides, retorna a bicarbonat; és el sistema carbònic-carbonats, responsable de l’equilibri dinàmic del carboni dissolt. Si la quantitat de CO2 augmenta en l’aigua, també ho fa l’acidesa, i immediatament hi ha pas de carbonat a bicarbonat, i d’aquest a àcid carbònic. Si la quantitat de diòxid de carboni disminueix, el sistema ho compensa descomponent bicarbonat a carbonat més hidrogenions i mantenint l’equilibri.
L’alcalinitat o acidesa de les aigües naturals té importància perquè en depèn l’equilibri entre precipitació i dissolució d’alguns compostos, i la capacitat tampó de l’aigua. Quan el carbonat de calci precipitat (en forma de calcita o aragonita) en la closca d’un mol·lusc o d’un crustaci, o en l’esquelet d’una madrèpora coral·lina, passa a bicarbonat, l’estructura es dissol. La capacitat de mantenir en les aigües estructures esquelètiques a base de carbonat depèn, doncs, del pH. En condicions naturals d’aigües fredes (polars o pregones), és difícil formar closques o esquelets calcaris: no hi ha coralls polars o abissals, els mol·luscs no tenen conquilla o en tenen una de prima (o tova), etc.
Fco. Javier Murcia
L’acidificació de l’aigua de mar, provocada per l’augment del CO2, posa en perill els organismes que calcifiquen, com les algues calcàries que construeixen la comunitat del coral·ligen o els equinoderms, com la garota (a l’esquerra) i l’estrella de mar (a la dreta). En la imatge, fons marí a l’Azohía (Múrcia).
L’aigua de mar s’ha començat a acidificar, entre 0,1 i 0,3 de pH. Si no es fa res per reduir l’entrada de CO2 als oceans, el pH de l’aigua de mar es pot reduir en 0,5 unitats en acabar el segle xxi. Aquesta acidificació pot representar un trasbalsament enorme per a molts organismes d’importància ecològica i econòmica. Entre els planctònics, les coccolitoforals, els foraminífers i els pteròpodes (una de les menges preferides de les balenes). Molts organismes bentònics, mol·luscs, crustacis i equinoderms, entre altres, posseeixen esquelets calcaris. Però potser els més afectats seran els coralls formadors d’esculls, en especial els d’aigües superficials i càlides. Els seus esquelets, que les algues simbionts que tenen ajuden a construir, tindran dificultats per mantenir-se intactes en aigües més àcides, i la gran biodiversitat que hostatgen els esculls coral·lins en sortiria també força malmesa. Hom no creu, però, que la capacitat tampó de l’oceà es pugui veure alterada a mitjà termini.
Alguns d’aquests efectes ja s’han començat a notar en alta mar, i tant experiments de laboratori com l’estudi de forts gradients naturals de pH indiquen un impacte evident sobre algues calcàries, madreporaris i equinoderms, entre altres. Determinades comunitats mediterrànies constituïdes per organismes calcificats (el trottoir mediolitoral de Lithophyllum byssoides, o tenasses, i molt especialment, la comunitat circalitoral del coral·ligen) poden resultar molt afectades.
El canvi climàtic no ha d’implicar per ell mateix variacions en la quantitat de nutrients al mar i al litoral, però alguns processos generats per aquest canvi poden causar modificacions en el règim habitual d’aportació de nutrients i, per tant, en la producció primària; el mateix descens del pH pot mobilitzar determinades formes iòniques rares a l’alcalinitat normal de l’oceà. En els escenaris d’augment del nivell del mar força comunitats litorals, tant de submergides (herbeis de fanerògames) com d’emergides (vegetació de maresmes) patiran una reducció de la radiació incident (en el límit inferior de les primeres) o immersió continuada (les segones), la qual cosa haurà d’afavorir la mort de les plantes constituents i la descomposició de la matèria orgànica, amb el consegüent alliberament de nutrients.
El ritme al qual això succeeixi, però, serà prou lent perquè no representi cap impacte notable, i el mateix pot dir-se dels episodis de pluges torrencials que podran implicar revingudes més freqüents i aportació de sediments i nutrients al litoral. Un aspecte encara poc estudiat és el paper que poden representar els organismes fixadors de nitrogen atmosfèric en un oceà més ric en diòxid de carboni; les primeres indicacions apunten a un augment de l’entrada de nitrogen al mar. Per al bacterioplàncton i el fitoplàncton marins l’augment de temperatura implica un consum més gran de diòxid de carboni i d’oxigen, de manera que no és clar que la producció primària total dels oceans i de la Mediterrània en concret es pugui beneficiar d’aquest increment de CO2 i de nitrogen fixat.
Hom ha suggerit que un dels canvis associats al canvi climàtic global serà l’augment d’episodis catastròfics de circulació atmosfèrica, des dels ciclons i huracans tropicals fins els vents regionals associats al temps meteorològic. Encara hi ha moltes incerteses sobre aquest extrem, però cal recordar aquí almenys tres aspectes de la biologia marina en els quals els vents representen un paper destacat.
En primer lloc, els afloraments induïts o reforçats per vents litorals (com el del golf del Lleó) poden resultar afectats en alguna mesura per eventuals canvis en el règim de vents (i per l’escalfament de l’aigua). En segon lloc, i amb independència de quina sigui la causa de la sobreabundància de meduses i sifonòfors que darrerament es registra prop del litoral, els organismes del macroplàncton i en especial del nèuston són molt dependents dels corrents i dels vents pels seus moviments passius. En ocasió de vents de llevant, el litoral català rep més d’aquests visitants d’alta mar que en altres règims de vents, amb els problemes associats.
Tercerament, els vents procedents del nord d’Àfrica aporten a la Mediterrània (i a altres àrees, com les illes Canàries) pols sahariana, amb una notable càrrega de materials susceptibles d’actuar com a nutrients dels productors planctònics (fòsfor, ferro) o, alternativament, de gèrmens.
Més preocupant que el possible efecte sobre el règim de vents resulta l’impacte del canvi climàtic sobre els corrents marins. Aquests són més el resultat de l’equilibri dinàmic entre masses d’aigua en funció de la seva densitat (circulació geostròfica) que de l’efecte dels vents sobre l’oceà, i és clar que l’escalfament global provoca que la densitat de l’aigua de mar canviï regionalment, tot reduint-se en unes àrees per una més gran aportació d’aigua dolça (per fusió dels gels terrestres) i augmentant en altres per una reducció d’aquestes entrades (augment de l’evaporació i reducció de la precipitació). Això ha fet que l’èmfasi de l’impacte més notable del canvi climàtic sobre el mar s’hagi posat en la possible disrupció del sistema de corrents actual, amb efectes bruscos i catastròfics.
L’escenari que planteja el film El dia de demà (2004) d’una alteració sobtada del sistema de circulació superficial i profunda de l’Atlàntic Nord, amb efectes immediats sobre el clima regional i la desviació de corrents (entre ells el del Golf, que escalfa Europa) no sembla impossible, i més si hom té en compte els episodis de canvis climàtics ocorreguts en època històrica. Hom pot modelar aquestes i altres modificacions (per exemple, dels corrents de la Mediterrània), però el marge d’incertesa és gran. Moltes espècies aprofiten els corrents per als seus moviments migratoris, i aquests poden veure’s alterats en conseqüència.
Segurament un dels efectes més coneguts del canvi climàtic és la pujada del nivell del mar com a conseqüència, almenys, de dos efectes: la dilatació de la massa d’aigua per efecte de l’escalfament i l’aportació diferencial de l’aigua continental per fusió incrementada del gel de geleres, casquets polars i gel terrestre en general (la del gel marí no fa variar el nivell del mar). Segons les diferents projeccions i la revisió constant que se’n fa, en els escenaris més negatius la pujada estimada del nivell del mar és de l’ordre d’un a dos metres al llarg del segle xxi, superior al total de la que hi ha hagut en les costes europees i nord-americanes, allà on els registres són fiables, durant els dos o tres últims segles. Darrerament, però, taxes de fusió més grans, especialment pels gels de Grenlàndia, fan pensar que potser caldrà refer aquestes projeccions, a l’alça.
Fco. Javier Murcia
El Mediterrani és un mar amb una gran diversitat, i és difícil avaluar els efectes que hi tindrà el canvi climàtic. El que és ben segur és que aquest fenomen implicarà canvis, i alguns ja els estem veient. En la imatge, dos espècimens de raor (Xyrichtys novacula), un peix molt preuat gastronòmicament que ha ampliat la seva distribució gràcies a l’augment de temperatura del mar.
Els organismes
Encara que aquest augment pugui semblar moderat, moltes regions de costes baixes (àrees deltaiques, estuàriques, illes oceàniques coral·lines) es veuen amenaçades, tant les àrees urbanitzades com les comunitats naturals: l’impacte més gran serà segurament ecològic. La pujada del nivell del mar colgarà àrees naturals que en l’actualitat (per bé que malmeses en part per les activitats humanes) proporcionen serveis ecosistèmics bastant notables: el filtrat de les aigües fluvials contaminades per part dels aiguamolls; la producció primària elevada dels poblaments de macroalgues i de les praderies de fanerògames marines (especialment, en la Mediterrània, de Posidonia oceanica); el paper d’àrees de cria i alimentació per a ocells, peixos i invertebrats d’aquestes comunitats que, si són cobertes per les aigües en ascens, difícilment podran restablir-se en àrees ara ja molt alterades o urbanitzades.
En un mar més càlid, algunes espècies podran adaptar-se més o menys bé als canvis (bàsicament, l’augment de la temperatura de les aigües) i mantindran o expandiran la seva distribució geogràfica i batimètrica actual, mentre que d’altres no ho faran, i reduiran aquesta distribució i àdhuc desapareixeran, a ritmes que s’han pogut establir per a molt poques espècies. Les espècies monotípiques (amb una o poques varietats) i rígidament adaptades a condicions tèrmiques concretes seran les més afectades, mentre que les monotípiques amb més facilitat d’adaptació i, especialment, les politípiques (dividides en diferents poblacions) adaptades a règims tèrmics també diferents, seran les que amb menys dificultats podran adaptar-se a l’escalfament del seu hàbitat, gràcies a la resistència i expansió de les seves poblacions més termòfiles en detriment de les que ho són menys. Els sistemes de dispersió d’ous, larves i propàguls en general, molt lligats al sistema oceànic de corrents, es veuran també afectats i amb això, la distribució dels organismes adults.
Actualment, algunes espècies d’àmplia distribució que en mars més freds (com els marginals de l’oceà Atlàntic) són pròpies d’aigües superficials solen trobar-se a la Mediterrània en aigües pregones; en tenir la Mediterrània temperatures més altes tant al llarg del cicle anual com en profunditat (la temperatura profunda d’aquest mar no davalla mai dels 12 ºC, en clara contraposició amb les aigües oceàniques, que a partir d’alguns centenars de metres ja assoleixen els 4 ºC), aquestes espècies cerquen el seu òptim tèrmic. És evident que aquest «enfonsament» en cerca de les temperatures més adients no podrà donar-se gaire més enllà si la massa d’aigua en general, i no només les aigües superficials, s’escalfa. A més, caldrà que les espècies de les quals depenen les que modifiquin el seu hàbitat també ho facin; en cas contrari, es poden donar situacions de manca parcial o total de correspondència depredador-presa, o d’altres relacions que es poden veure ALTERADES.
Així mateix, a la Mediterrània hi ha hagut històricament un clar gradient latitudinal: les espècies més termòfiles, tant les pelàgiques com les bentòniques, es trobaven limitades a les costes nord-africanes i llevantines (Mediterrània oriental), mentre que les més capaces de tolerar temperatures baixes eren més pròpies de les costes europees, en especial de la Mediterrània occidental. Hom podia trobar distribuïdes adientment segons aquests gradients tèrmics les espècies que havien entrat a la Mediterrània, un cop restablerta la connexió d’aquest mar amb l’Atlàntic fa uns 5 milions d’anys, en les èpoques glacials (espècies d’afinitats temperades i boreals, ara pròpies de les aigües septentrionals i pregones de la Mediterrània), i les que havien entrat en èpoques interglacials (espècies d’afinitats tropicals i subtropicals, ara pròpies de les aigües meridionals i superficials de la Mediterrània).
Darrerament, algunes d’aquestes espècies mediterrànies d’afinitats tropicals o termòfiles han ampliat la seva distribució; per exemple, entre els peixos, el raor (Xyrichtys novacula), el fadrí (Thalassoma pavo), el talla-hams (Pomatomus saltatrix) i l’anfós (Epinephelus marginatus) són ara ben comunes en aigües del Principat, mentre que fa unes poques dècades eren rares i es trobaven en abundància només en àrees més meridionals (per exemple, les illes Balears). Parablennius pilicornis (una bavosa), Scorpaena maderensis (escórpora de Madeira) i Pomadasys incisus (roncador), entre altres, han estat citades recentment en les costes catalanes i franceses, molt més septentrionals que la seva àrea de distribució habitual. És molt probable que aquesta situació sigui més general, però hi ha poques espècies tan fàcilment observables i tan conegudes com els peixos.
Així mateix, en les aigües més càlides de les Balears, en especial, han trobat recer espècies alienes procedents de la migració lessepsiana (a través del canal de Suez) o d’altres orígens. Això és així per a algunes espècies de peixos (com Siganus rivulatus) i per a moltes espècies d’algues (Asparagopsis taxiformis, Womersleyella setacea, Lophocladia lallemandii, Caulerpa racemosa, C. taxifolia, Acrothamnion preissii), absents fa dues dècades i que avui dominen el paisatge submarí en alguns indrets de les Illes i que ja s’han començat a establir en el litoral peninsular.
Diferents estudis demostren clarament el canvi en la distribució d’espècies de peixos d’interès comercial, com l’alatxa (Sardinella aurita); hi ha una correlació positiva entre les anomalies tèrmiques i les captures d’aquest peix pelàgic termòfil: les abundàncies d’un any depenen de les temperatures registrades en l’època de maduració de l’any anterior. Al mateix temps, el límit septentrional dels ous i les larves de l’alatxa ha passat de la latitud aproximada del delta de l’Ebre fa trenta anys a la latitud de Blanes i la Costa Brava actualment: l’escalfament progressiu de les aigües superficials ha permès l’extensió cap al nord de l’espècie. I no deu ser l’única.
En qualsevol cas, si les espècies d’afinitats tropicals podran expandir la seva àrea de distribució en un escenari d’escalfament de la Mediterrània, què els passarà a les espècies d’afinitats boreals, constituents de les anomenades «faunes fredes», moltes de les quals acantonades en aigües pregones o localitats molt septentrionals d’aquest mar, on formen poblaments reduïts o relictes? No és difícil pronosticar que seguirà el ritme de reducció de la seva àrea de distribució, procés que segurament va començar des de la mateixa introducció en aigües mediterrànies, ara fa alguns milions d’anys.
Fco. Javier Murcia
Diversos estudis mostren una correlació positiva entre les anomalies tèrmiques i les captures d’un peix d’interès comercial com l’alatxa (Sardinella aurita). A més, l’escalfament progressiu de les aigües superficials ha permès l’extensió cap al nord de l’espècie: si el límit septentrional dels ous i les larves d’aquesta espècie era el delta de l’Ebre fa trenta anys, actualment el podem situar a la Costa Brava.
Això és el que sembla que els passa, entre altres espècies, als mol·luscs Cyprina (Arctica) islandica i Buccinum undatum, i als peixos Platichthys flesus i Raia clavata. Algunes davallades importants en les poblacions de determinades espècies (per exemple, d’algues fucals) podrien estar produïdes, entre altres impactes, per l’escalfament creixent de les nostres costes.
El canvi tèrmic no només afecta la distribució: algunes espècies veuen alterades pautes biològiques i ecològiques de tota mena, des de la variació en la disponibilitat d’aliment a la proporció entre els sexes, molt dependent de la temperatura en els peixos. L’efecte demogràfic d’aquests canvis pot ser força important. Així mateix, com ja és ben establert en els ecosistemes terrestres, en els marins es pot donar un decalatge en les èpoques de fresa i reproducció o en la fenologia en general en les espècies en què la dependència de la temperatura és forta, en lloc de seguir una pauta més lligada al temps calendari.
Un dels canvis més espectaculars és el que correspon a la parada nupcial i la fresa de l’anfós (Epinephelus marginatus), observada per primer cop en aigües catalanes (de les illes Medes) fa dues dècades. La reproducció d’aquesta espècie termòfila no s’havia registrat mai a una latitud tan alta, on només arribaven juvenils eclosionats en aigües meridionals de la Mediterrània. De ben segur no és aquest l’únic cas.
Els organismes no responen com a màquines de tot o res al canvi climàtic: les noves condicions poden representar modificacions en la fisiologia, des d’una menor quantitat d’oxigen disponible per a les activitats normals fins a una menor capacitat competitiva en relació a les altres espècies en les noves condicions, que s’afegeixen a les limitacions en les disponibilitats alimentàries ja esmentades. Mentre que sovint ens referim als organismes adults, cal no oblidar que espores, propàguls, ous, estats larvaris, juvenils, etc. viuen també al mar, i la seva sensibilitat sol ser més gran als canvis ambientals. Per exemple, hom ha constatat una notable reducció en les taxes de desenvolupament de larves d’animals marins sotmeses a pH més àcids. L’adaptació a les noves condicions, doncs, generarà estrès fisiològic i ocasionarà canvis notables en la biologia de les espècies i en l’ecologia de les comunitats.
Alguns d’aquests canvis cauen dins de l’apartat de malalties: l’estrès fisiològic debilita unes espècies, augmentant-ne la morbilitat, i les noves condicions faciliten la proliferació d’altres que són causants de malalties. La major part de casos de malalties i mortaldats en massa (vegeu més endavant) estan lligats a altes temperatures episòdiques o duradores. Hom ha d’interpretar «malalties» de manera molt àmplia, des de la proliferació de gèrmens (a causa de l’augment de la temperatura o a altres efectes sinèrgics, per exemple l’augment de nutrients) fins a la sobreabundància d’espècies tòxiques, bàsicament dinoflagel·lats i altres algues causants de proliferacions nocives (marees roges). Les característiques ambientals que faciliten aquesta proliferació (aigües tranquil·les, càlides i riques en nutrients) semblen ser cada cop més freqüents en àrees arrecerades del litoral mediterrani.
De tots els efectes negatius associats al canvi climàtic, el que fins ara sembla més ben establert i ha produït uns resultats espectaculars i catastròfics (pel seu abast) és el seguit de condicions oceanogràfiques i altres que provoquen episodis de mortaldat en massa a gran escala. Aquests episodis, que no eren desconeguts en el medi marí, darrerament han proliferat com a conseqüència de les fortes pressions sobre les espècies sèssils, tant en els fons mediterranis com en els esculls de corall (molt amenaçats a tot el món, en bona mesura com a conseqüència de l’augment de la temperatura de l’aigua) i altres ecosistemes oceànics. No obstant això, no s’havien documentat tan bé com al llarg de les dues darreres dècades en la Mediterrània nord-occidental.
A finals de l’estiu de 1999 hom va observar un episodi de mortaldat en massa, sense precedents, al llarg de centenars de quilòmetres de les costes de la Provença i de la Ligúria. Les espècies afectades foren sobretot invertebrats sèssils i suspensívors de la comunitat del coral·ligen, situats entre els 10 i els 40 metres de profunditat: esponges (Hippospongia communis, Spongia officinalis), cnidaris (especialment els antozous Corallium rubrum, Paramuricea clavata, Eunicella cavolinii, E. singularis i Cladocora caespitosa), mol·luscos bivalves, briozous i ascidis. El resultat fou una pèrdua de biomassa estimada en el 50 % de la que és pròpia d’aquesta comunitat, deguda a necrosi dels teixits de les colònies, amb posterior despreniment o ocupació d’aquestes per espècies epibionts.
L’any 2003 es repetí l’episodi, amb una notable extensió cap el sud de les àrees afectades: gairebé tota la costa italiana del Tirrè fins el golf de Nàpols, Còrsega, l’estret de Bonifaci, Catalunya, Menorca i els Columbrets. El 2006, de nou, es donà un episodi de mortaldat en massa de suspensívors, aparentment amb un impacte menor al de tres anys abans. L’episodi de 1999 es va poder detectar i avaluar perquè en algunes àrees protegides de la zona s’hi desenvolupaven estudis de seguiment de les comunitats, i en els anys posteriors es va fer el seguiment de l’impacte i de l’eventual recuperació de les poblacions de les espècies de suspensívors afectades. En repetir-se les mortaldats en anys successius s’ha posat en marxa un programa internacional de detecció primerenca, avaluació i, eventualment, identificació de les causes (Medchange).
L’impacte d’aquests episodis ha estat enorme, tant per l’abast geogràfic, com pel nombre d’espècies afectades, per la incidència en les poblacions, per la dificultat de recuperació (algunes d’aquestes espècies són de biologia parsimoniosa: la gorgònia Paramuricea clavata, per exemple, creix de prop d’1 centímetre anual, de manera que recuperar la complexitat estructural de les comunitats del coral·ligen afectades, encara que sigui només parcialment, pot costar dècades), per l’impacte sobre la biodiversitat associada als «boscos» de suspensívors afectats, etc.
L’efecte no ha estat el mateix en totes les àrees geogràfiques ni en totes les poblacions, ni en els diferents anys en què s’ha detectat el fenomen. La causa principal d’aquestes mortaldats ha estat una sinergia de diferents efectes: la prolongació, més enllà del que és habitual (un mes més), del període de manteniment de la termoclina estival, que separa les aigües càlides superficials de les fredes pregones; la baixa disponibilitat de plàncton en les capes superficials del mar, a causa d’aquesta manca de barreja de les masses d’aigua a finals d’estiu-inicis de tardor: els suspensívors moriren, literalment, d’inanició; la possible presència de gèrmens patògens en les aigües, i encara potser d’altres.
El resultat d’aquests episodis de mortaldat en massa és innegable i catastròfic. Com sigui que els diferents escenaris de canvi climàtic plantegen un augment de la temperatura al llarg del segle xxi, els episodis d’escalfament de les aigües superficials de la Mediterrània poden deixar de ser excepcionals per esdevenir habituals, amb les implicacions de pèrdua regional de biodiversitat que es pot suposar.
Hi ha altres situacions en les quals l’escalfament global propicia i magnifica altres impactes; n’esmentarem un parell. Les àrees litorals tancades (ports, llacunes), amb aigües més càlides, són reservoris d’espècies exòtiques, entre les quals les d’afinitats tropicals, aportades en el passat o actualment mitjançant el transport en l’aigua de llast dels vaixells o en les incrustacions vives de les carenes d’aquests. L’augment de la temperatura de les aigües de la Mediterrània pot representar l’«alliberament» d’algunes d’aquestes espècies, acantonades fins ara en les esmentades àrees restringides, que podran ocupar àrees més extenses. Això és el que ha passat recentment amb el corall Oculina patagonica, fins fa poc restringit al port d’Alacant i ara estès en els fons superficials de moltes localitats de la Mediterrània occidental.
Ja s’ha esmentat l’entrada a la Mediterrània i posterior expansió d’espècies exòtiques lessepsianes (a través del canal de Suez) o d’altres orígens, expansió que l’augment de temperatura està afavorint i pot fer-ho encara més en el futur immediat. Cal fer referència també a la situació d’erosió de la biodiversitat, d’exhauriment dels estocs pesquers, d’alteració de les aigües i els fons per la contaminació i altres activitats d’origen antròpic, que s’afegeixen sinèrgicament als impactes derivats del canvi climàtic. El resultat és una afectació molt important als hàbitats i a les espècies.
Fco. Javier Murcia
Mentre que les espècies d’afinitats tropicals estenen la seva àrea de distribució per l’escalfament de la Mediterrània, les espècies d’afinitats boreals, acantonades en aigües pregones o zones molt septentrionals d’aquest mar, estan patint el procés contrari. És el cas de la clavellada (Raia clavata), un peix cartilaginós que habita en fons sorrencs.
Tots aquests impactes, i encara d’altres, es tradueixen en una pèrdua notable de biodiversitat, per bé que alguns fenòmens (com la incorporació d’espècies al·lòctones) podrien fer pensar el contrari. La biodiversitat marina de la mar Mediterrània, que és notable, experimenta darrerament canvis importants com a conseqüència del canvi climàtic i d’altres activitats antròpiques, alguns d’abast i a un ritme commensurats, altres d’abast regional i molt ràpids.
Aquests canvis tenen dues característiques comunes. D’una banda, l’eliminació massiva de les espècies més fràgils i longeves, de biologia parsimoniosa i més d’adaptades, moltes de les quals endèmiques o relictes, i la persistència i expansió d’espècies banals, pioneres, en bona mesura al·lòctones. I en segon lloc, la «tropicalització» de la biota: no només les espècies autòctones afavorides són les més termòfiles, sinó que tant les que entren de manera natural via Gibraltar com les migradores lessepsianes i bona part de les que penetren afavorides pel transport humà són d’afinitat subtropical o tropical.
És difícil avaluar quins poden ser els efectes d’aquests canvis en la biodiversitat a l’escala de tota la Mediterrània, que és un mar molt divers. Però és segur que l’empobriment d’uns actors i l’expansió d’uns altres, mitjançant impactes directes o induïts, a través d’efectes en cascada que reverberen per tot l’ecosistema, i de capgiraments en els equilibris poblacionals i ecosistèmics «naturals» (fins on sigui possible aquesta denominació), provocaran alteracions importants en la biodiversitat i en l’ecodiversitat (les relacions entre les espècies que constitueixen la biodiversitat). A una escala temporal molt més llarga (de mil·lennis) pot ser que els resultats siguin favorables per a la biodiversitat, com sembla haver ocorregut en els ecosistemes del passat, però a una escala temporal curta la reducció de la biodiversitat és segura. Això ja està passant en altres mars regionals, amb un resultat ben clar.
Potser el mar Mediterrani no deixarà de ser oligotròfic ni biodivers; potser no acabarà «tropicalitzant-se»; potser les algues frondoses no seran substituïdes pels coralls, però de ben segur serà molt diferent del que varen descriure els investigadors marins dels segles xix i xx i els poetes de tots els temps.
Joandomènec Ros. Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona).
Referències:
Ben Haj, S., & Limam, A. (Eds.). 2010. Impact of climate change on marine and coastal biodiversity in the Mediterranean Sea: Current state of knowledge. Tunis: RAC/SPA EdUNEP-MAP-RAC/SPA.
Calvo, E., Simó, R., Coma, R., Ribes, M., Pascual, J., Sabatés, A., ... Pelejero, C. (2011). Effects of climate change on Mediterranean marine ecosystems: The case of the Catalan Sea. Climate Research, 50, 1–29. doi: 10.3354/cr01040
Duarte, C. M. (2014). Global change and the future ocean: A grand challenge for marine sciences. Frontiers in Marine Science. doi: 10.3389/fmars.2014.00063
Kersting, D. K. (Ed.). (2015). Cambio climático en el medio marino español: Impactos, vulnerabilidad y adaptación. Madrid: Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente.
Lazzari, P., Mattia, G., Solidoro, C., Salon, S., Crise, A., Zavatarelli, M., ... Vichi, M. (2014). The impacts of climate change and environmental management policies on the trophic regimes in the Mediterranean Sea: Scenario analyses. Journal of Marine Systems, 135, 137–149. doi: 10.1016/j.jmarsys.2013.06.005
Lejeusne, C., Chevaldonné, P., Pergent-Martini, C., Boudouresque, C. F., & Pérez, T. (2010). Climate change effects on a miniature ocean: The highly diverse, highly impacted Mediterranean Sea. Trends in Ecology and Evolution, 25(4), 250–260. doi: 10.1016/j.tree.2009.10.009
Marbà, N., Jordà, G., Agustí, S., Girard, C., & Duarte, C. M. (2015). Footprints of climate change on Mediterranean Sea biota. Frontiers in Marine Science, 2, 56. doi: 10.3389/fmars.2015.00056
Pairaud, I. L., Bensoussan, N., Garreau, P., Faure, V., & Garrabou, J. (2014). Impacts of climate change on coastal benthic ecosystems: Assessing the current risk of mortality outbreaks associated with thermal stress in NW Mediterranean coastal areas. Ocean Dynamics, 64(1), 103–115. doi: 10.1007/s10236-013-0661-x
Pelejero, C., Ros, J. D., & Simó, R. (2016). Ecosistemes marins i costaners. En J. Martín-Vide (Ed.), Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (pp. 259–286). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Generalitat de Catalunya.
Poloczanska, E. S., Brown, C. J., Sydeman, W. J., Kiessling, W., Schoeman, D. S., Moore, P. J., ... Richardson, A. J. (2013). Global imprint of climate change on marine life. Nature Climate Change, 3, 919–925. doi:10.1038/nclimate1958
Ros, J. D. (2009). El mar i les costes catalanes ja noten l’efecte del canvi climàtic. En N. Prat., & A. Munné (Eds.), Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya (pp. 259–277). Barcelona: Agència Catalana de l’Aigua - Fundació Nova Cultura de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.
Simó, R., Calvo, M., Pelejero, C., Ribes, M., & Pascual, J. (2010). Ecosistemes marins. En Llebot, J. E. (Ed.), Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (pp. 469–502). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Generalitat de Catalunya.
Vargas-Yáñez, M., Moya, F., Garcia-Martinez, M. C., Tel, E., Zunino, P., Plaza, F., ... Serra, M. (2010). Climate change in the Western Mediterranean Sea 1900-2008. Journal of Marine System, 82, 171–176. doi: 10.1016/j.jmarsys.2010.04.013
