Massa sovint, en el món de l’educació ambiental (també en l’activisme), sentim la brama que proclama que “la solució a la crisi climàtica no vindrà de les tecnologies”. Segurament és una expressió que neix de forma natural com a reacció hiperbòlica a la proclama neoliberal. Però exhibir rebuig a la tecnologia i, massa sovint, en el mateix paquet a les iniciatives científiques, és un risc que no podem assumir.
Font: Getty Images
En to perdonavides, els profetes neoliberals ens asseguren que tenen la millor de les solucions possibles als nostres problemes. També al canvi climàtic, diuen; si és que existeix, afegeixen: embuts colossals xuclaran l’aire, en filtraran el diòxid de carboni, el “retiraran” de l’atmosfera i l’empaquetaran en tot de maons ortogonals i lluents que, amb una mica de sort, encara es podran “reutilitzar” en alguna promoció urbanística per a gent guapa a ratlla de mar.
La imatge, per caricaturesca que sigui, fa molta ràbia. Però ja se sap que la ràbia és mala consellera. La rebequeria ens serveix per desfogar-nos, i relaxa, com els cafès amb llet, però no és constructiva. I s’ha d’anar amb compte amb aquestes enrabiades, especialment quan el que cal construir és el nostre futur.
Massa sovint, en el món de l’educació ambiental (també en l’activisme), sentim la brama que proclama que “la solució a la crisi climàtica no vindrà de les tecnologies”. Segurament és una expressió que neix de forma natural com a reacció hiperbòlica a la proclama neoliberal. I certament, el lema té una base conceptual forta; però, també, un component emocional accentuat. Que les tecnologies no són l’única solució a les crisis que patim és una obvietat. És una més entre moltes altres. Però exhibir rebuig a la tecnologia i, massa sovint, en el mateix paquet a les iniciatives científiques, és un risc que no podem assumir. Convé ser intel·lectualment curosos en situacions d’emergència com les que vivim. I cal ser-ho, especialment, quan tenim la responsabilitat de tractar amb criatures, és a dir, en contextos educatius.
L’educació ambiental, com totes les educacions, ha de ser qualsevol cosa menys dogmàtica. Sentències com l’esmentada, “la solució a la crisi climàtica no vindrà de les tecnologies”, ens surten de l’ànima i és veritat que, entre nosaltres, “ja ens entenem”. Però com a educadors que som no estem parlant “entre nosaltres”, sinó que ens dirigim a un públic especialment sensible i sobre el qual tenim responsabilitats serioses i, en cert sentit transcendent, decisives per al futur comú.
"Nosaltres, com a educadors ambientals, hem d’aportar als joves les eines i els hem de proporcionar models, però no podem viure el seu món per ells, ni els podem dir com l’han de viure. "
Molts dels joves als quals ens dirigim poden tenir expectatives intel·lectuals rigoroses, basades en el pensament lògic, tecnològic i científic, que poden quedar decebudes per un discurs poc sòlid o basat en llocs comuns. Especialment, quan una bona part d’aquests joves han mostrat ja, a bastament, que tenen una sensibilitat declarada per les problemàtiques ambientals, es diguin Fridays, o no es diguin de cap manera. Segurament es mereixen un tractament adult, en el qual se’ls presentin els fets, se’ls aportin les dades disponibles, se’ls faciliti informació sobre els processos i els mecanismes i, finalment, se’ls permeti fer valoracions pròpies i prendre decisions.
És el seu món i són ells els qui han de decidir com viure’l. Nosaltres, com a educadors ambientals, els hem d’aportar les eines i els hem de proporcionar models, però no podem viure el seu món per ells, ni els podem dir com l’han de viure. I en aquest camí, la ciència té un paper fonamental: és l’eina que els ha de servir per prendre decisions informades i per sentir-se empoderats. En un moment en què agraïm que la neurociència hagi mostrat que els aprenentatges estan lligats a les emocions, cal parar atenció, també, a no confondre complexitat amb dificultat, i encara menys amb avorriment. Molts joves se senten atrets pel desafiament que els planteja l’aprenentatge de les disciplines científiques i tecnològiques, amb tota la seva riquesa.
En aquest sentit, cal destacar els arguments de Jaume Terradas: «Amb massa freqüència, el desig de despertar una inquietud, una militància, fa que s’oblidi la formació intel·lectual i científica. D’aquesta forma, potser es pot obtenir ràpidament una adhesió superficial però fràgil, i els estudiants de pensament més rigorós poden sentir-se decebuts» (Terradas, 1983). Cal vetllar per fer agradables els processos d’aprenentatge als estudiants, tant com puguem, però els els hem de deixar totes les portes obertes a una font de coneixement a la qual tenen tot el dret. Al capdavall, probablement seran aquests joves els que en el futur es dediquin a investigar sobre les problemàtiques ambientals globals i locals i els qui els trobaran solucions, tecnològiques, socials i de tota mena.
"Amb massa freqüència, el desig de despertar una inquietud, una militància, fa que s’oblidi la formació intel·lectual i científica. D’aquesta forma, potser es pot obtenir ràpidament una adhesió superficial però fràgil, i els estudiants de pensament més rigorós poden sentir-se decebuts", Jaume Terradas
En la mateixa obra, i en el seu cèlebre esquema definitori de l’educació ambiental, Terradas afegeix que «la comprensió dels mecanismes bàsics de funcionament [de la realitat] permetrà d’entendre millor els problemes i les alternatives i de plantejar accions concretes, per exemple, en defensa o per a la millora del medi». Empoderament, que en diem ara.
Més recentment, el punt sis del decàleg del segon Congrés Nacional d’Educació Ambiental equipara el binomi “ciència i educació” a una “simbiosi fèrtil”: «Cal incloure la reflexió conjunta de tots els actors en els processos de coneixement, de recerca i d’avaluació per tal d’estimular el seu potencial de transformació». Una simbiosi fèrtil perquè “capacita” per a la transformació i, també, per a la construcció de comunitats amb justícia ecosocial.
