Avui s’estima que en sol català discorren més de 20.000 kilòmetres de camins ramaders, encara que, lamentablement, tan sols un petit percentatge està classificat oficialment.
Jean Paul Villegas / Font: Getty
Des de temps molt remots, les vies pecuàries han modelat el paisatge de gran part del món en la contínua recerca de zones amb disponibilitat de pastures pels ramats. Al llarg dels anys, les empremtes de pastors i animals han anat esculpint en el territori una magnífica xarxa de sendes que, fins a la irrupció de l’agricultura intensiva i el progressiu abandó del món rural al segle XX, permetia connexions ecològiques de territoris immensos que, massa sovint, han esdevingut interrompudes.
A Catalunya, la via pecuària més antiga referenciada és el camí ramader de Marina, anomenat ja l'any 1055 en el recull documental o Diplomatari del monestir de Santa Maria de Poblet, el qual recorre uns dos-cents trenta quilòmetres entre les pastures d’estiu de la Cerdanya i les d’hivern del Penedès, des del llac de les Bulloses, al Pirineu català francès, fins a Cunit, a la costa, tot travessant el Lluçanès.
El nostre sistema de transhumància a gran escala es remunta als segles XI i XII, quan les comunitats rurals dels Pirineus i les vinculades als grans monestirs i convents van organitzar un sistema que afavoria tant a la gent de muntanya, que buscava llocs on poder alimentar la cabana a l’hivern, com els habitants de les planes, que volien assegurar-se el farratge durant l’estiu. Avui s’estima que en sol català discorren més de 20.000 kilòmetres de camins ramaders, encara que, lamentablement, tan sols un petit percentatge està classificat oficialment.
Al conjunt de tota Espanya hi circulen 125.000 kilòmetres d’aquestes sendes, les quals consoliden una Xarxa de Vies Pecuàries establerta com a tal fa 750 anys i que és de vital importància per mantenir el medi natural. La biodiversitat ibèrica, explica Marity González des de la Asociación Trashumancia y Naturaleza, fundada als anys noranta pel naturalista i ecologista Jesús ‘Suso’ Garzón (gràcies al qual, entre altres coses, es va crear el Parc Nacional de Monfragüe), «és un punt calent a nivell mundial amb una riquesa única d’espècies que depèn dels usos tradicionals del sòl tant per la seva conservació com per frenar l'erosió del sòl, prevenir els incendis forestals, i mantenir la fertilitat i la capacitat del terreny d'acumular aigua i carboni».
"Al conjunt de tota Espanya hi circulen 125.000 kilòmetres d’aquestes sendes, les quals consoliden una Xarxa de Vies Pecuàries establerta com a tal fa 750 anys i que és de vital importància per mantenir el medi natural"
La forma més eficaç i més econòmica per aconseguir-ho, recalca, és «mantenir i fomentar els moviments mil·lenaris dels ramats a la primavera i a la tardor, imitant els desplaçaments dels grans herbívors salvatges que han conformat els paisatges conservant la seva riquesa ecològica al llarg de milions d'anys».
Gràcies a aquest tràfec històric i la subseqüent fertilitat aportada per l’adob del bestiar i el trasllat de llavors germinades a través de les femtes o el pelatge, avui la península Ibèrica manté una de les biodiversitats de plantes herbàcies més grans del món, superant les quaranta espècies per metre quadrat, afegeix González, economista i pastora al càrrec d’un ramat de 1.200 ovelles merines i cabres.
Aquest ric procés, explica, afavoreix la restauració dels sòls i dels processos ecològics fonamentals, facilitant la incorporació de matèria orgànica i la seva transformació per part de tota la microfauna de descomponedors i el manteniment de la humitat dels sòls.
El pasturatge en continu moviment es troba avui en regressió arreu del planeta, posant en perill el manteniment de grans ecosistemes així com el medi de vida de tantíssimes persones de tot el món. Per això és especialment positiu que a Espanya, juntament amb altres deu països europeus, la Unesco declarés el passat mes de desembre la transhumància patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
Segur que serà motiu de celebració quan aquest octubre, com cada any des de 1994, en el marc de la festa de la transhumància milers d’ovelles i cabres travessin la ciutat de Madrid en companyia de les persones que els porten a pasturar. Entre elles, Marity González i el seu fantàstic ramat.
