06/10/2002 - 00:00
Domingo Jiménez Beltrán
És enginyer industrial i ha dedicat mitja vida a l'ambient i la sostenibilitat. Des de la seva creació, l'any 1994, ha estat al capdavant d'un organisme consultiu emblemàtic en aquest camp: l'Agència Europea del Medi Ambient
Per a Domingo Jiménez Beltrán dirigir l'Agència Europea del Medi Ambient, més que una feina, ha estat un repte perquè totes les polítiques europees incorporin conceptes ambientals. Aquest mes de maig acaba vuit anys de mandat com a director executiu d'aquest organisme.
Per a Domingo Jiménez Beltrán dirigir l'Agència Europea del Medi Ambient, més que una feina, ha estat un repte perquè totes les polítiques europees incorporin conceptes ambientals. Aquest mes de maig acaba vuit anys de mandat com a director executiu d'aquest organisme.
- És inevitable demanar-li un balanç...
És difícil fer balanç d'una cosa que has viscut tan de prop. Una de les raons per les quals vaig demanar el relleu per al juny del 2002 va ser que després del primer mandat, el 1999, vaig pensar que tres anys era el límit per no sentir-me massa implicat personalment en l'Agència. Però mirant enrere, jo diria que l'Agència Europea del Medi Ambient va néixer d'una manera oportuna, com a resultat de la visió de Jacques Delors, que va anticipar la capacitat de generar informacions i visions ambientals independents del sistema polític, informacions fiables per prendre decisions. Va néixer en un moment en què el medi ambient es començava a tenir en compte econòmicament i necessitava una visió eficaç. A partir d'aquell moment l'Agència es va convertir en una maquinària de producció d'idees per avançar.
- I on s'ha avançat més?
L'objectiu fonamental de l'agència és avaluar la situació, fer un diagnòstic. És a dir, generar un sistema d'informació que garanteixi una diagnosi i després una prognosi per a l'evolució. Polítics, empresaris i ciutadans poden disposar d'aquesta nova informació, de manera que s'ha avançat en el coneixement ambiental dels estats membres. Això vol dir que els que volen mirar cap endavant des del punt de vista ambiental poden fer-ho i els que volen mirar cap enrere, com de vegades fa Espanya, que ho facin però sabent que obvien una determinada informació.
- És a dir, han aconseguit que ningú no pugui al·legar desconeixement de causa...
Doncs és com un malalt que pot mirar les seves dolències de cara o bé negar-se-les. Per exemple, jo crec que Dinamarca és un país amb molts problemes però que mira de viure de manera bastant sana i que Espanya, en canvi, és un país relativament sa que viu de manera malaltissa. L'Agència ha contribuït que qui vulgui ignorar la seva situació ho faci sabent que està tancant els ulls. Hem avançat en coneixement, tot i que encara queden moltes coses per saber, per exemple, respecte a les substàncies químiques o els organismes genèticament modificats... El coneixement també ajuda a tenir una economia més competitiva. És a dir que, fem el que fem, ara en coneixem les conseqüències i sabem que, per exemple, si s'ha de fer una autopista i cal destrossar un bosc, quin cost té això. L'Agència ha ajudat que ningú no pugui eludir les seves responsabilitats sigui quina sigui la decisió final. Per això em va doldre molt l'actitud del Govern espanyol negant la crítica avaluació de l'Agència pel que fa a les emissions espanyoles de gasos d'efecte hivernacle el 1999, i que ha empitjorat amb les dades del 2000. L'aportació fonamental ha de ser realisme per afrontar el futur.
- Però vostès han aconseguit que la majoria d'òrgans de decisió demanin, ni que sigui simbòlicament, informació ambiental.
Sí. Els resultats són, en alguns casos, inesperats. L'Agència Europea és un òrgan informador de la política de transport europea, i cada any hem de fer un informe ambiental sobre la planificació del transport, i també forma part del sistema informador de política agrícola, un fet que abans mai no s'havia donat. La informació ambiental ha de servir polítiques, no n'hi ha prou d'instal·lar plaques solars, sinó que el futur passa per influir en la planificació urbana, en l'ús integral de la gestió de l'aigua, en les polítiques energètiques, menys quantitat però més qualitat d'energia... És contribuir a pacificar, a entendre que hi ha coses que no són discutibles. Jo crec que l'Agència ho ha aconseguit.
- Des del punt de vista social, la sensació és que els ciutadans han avançat més ambientalment que no pas els governs...
És una batalla contínua entre el llarg i el curt termini. Encara hi ha molts governs que només pensen en el període legislatiu, que pensen que quan els acords de Kyoto siguin de compliment obligat, l'any 2010, ja no hi seran. En canvi, una part de la societat, les persones concretes, sí que pensen que poden fer alguna cosa. Molts governs encara busquen beneficis a curt termini i traslladen els perjudicis al llarg termini. És per això que l'Agència vol fer avaluacions de futur per responsabilitzar qui correspongui de les accions que es prenguin. Actualment paguem la manca de coneixement i negociació de governs passats. I, per exemple, que Espanya no arribi als percentatges de contaminació dels acords de Kyoto no és culpa directa del Govern actual. L'ús massiu del cotxe, que ha crescut en els darrers anys, i la pressió de les empreses automobilístiques també hi tenen responsabilitat. Però el Govern ha d'assumir la situació i comprometre la societat en el canvi de vegades dràstic.
- La despesa energètica és el problema més greu?
L'Agència Europea del Medi Ambient ha deixat de parlar de problemes i preferim parlar de desafiaments. Sens dubte un dels més importants és l'increment de la despesa d'energia, en particular l'elèctrica. A Espanya, en els últims cinc anys, la despesa d'energia ha crescut d'un 6 per cent per sobre del PIB. És un desafiament perquè no hi ha cap economia que resisteixi un augment més gran de la despesa energètica que del PIB, perquè és una economia ineficaç. Espanya està incrementant les emissions de gasos d'efecte hivernacle a una velocitat quatre vegades superior a la que permeten els acords de Kyoto per reduir els gasos que provoquen l'escalfament del planeta. No es pot continuar mirant cap a un altre cantó. A més dels efectes nocius, com els gasos amb efecte hivernacle, cal una lectura econòmica quan la despesa en transport i energia creix més que el PIB. Però hi ha altres desafiaments molt greus com la degradació del territori que pateixen Espanya i altres països europeus.
- De quina mena de degradació parlem?
Espanya té un dels millors territoris d'Europa i el territori és un capital. Espanya té una gran diversitat i riquesa natural i paisatgística, una costa envejable... això és un capital impressionant, però, en canvi, no té una gran riquesa natura/ habitant. S'està descapitalitzant amb un desenvolupament agressiu de la costa, una agricultura intensiva, un desenvolupament urbà irracional... Això es veu molt bé a les dues ciutats principals Madrid i Barcelona. Madrid, que era una ciutat compacta, ha emprès un desenvolupament suburbà i extensiu. En canvi Barcelona ha optat per la ciutat compacta. El desenvolupament en intensitat a les costes és terrible, un desenvolupament que destrueix el que en ecologia s'anomena ecotó entre el mar i la costa. Les últimes dades indiquen que dels 47.000 quilòmetres del total de la costa mediterrània, 25.000, més de la meitat, ja estan tocats d'alguna manera. I la costa espanyola és de les més degradades del món.
- I quines eines proposa per posar-hi fre? Impostos, com ja es plantegen en alguns llocs?
Per descomptat. Una de les condicions per al canvi és que no es pot parlar de sostenibilitat sense una fiscalitat nova que internalitzi els costos i orienti o gestioni la demanda. Fins ara, molts dels costos ambientals estan externalitzats del que realment paga un usuari i es traslladen a la societat. El turisme, que és una de les activitats que genera més mobilitat, no incorpora econòmicament el que costa a una determinada societat mantenir les condicions per atreure'l.
- Sí, però l'ecotaxa a les Balears, per exemple, ha provocat molta polèmica entre els mateixos operadors turístics.
En canvi és una idea molt bona. Se'n pot discutir la forma, l'execució, però el principi és correctíssim. Sí als impostos ambientals, que jo anomenaria impostos justos de recuperació del que, per exemple, costa a la societat el pas del turisme.
- Globalització i sostenibilitat són compatibles?
Hauran de ser-ho si optem per una globalització viable i governable. La globalització s'ha entès des d'una perspectiva mercantilista. No hi haurà avenços en la globalització sostenible sense una fiscalitat també global. Per exemple, és una vergonya que no hi hagi un impost global per al querosè que consumeixen els avions. És important envoltar la globalització, que jo crec que és imparable, d'altres aspectes com puguin ser costos socials i ambientals.
- Ambientalment com ha actuat el Govern espanyol durant la presidència europea?
Les relacions entre la presidència espanyola de la UE i l'Agència no han estat fàcils. El Govern espanyol no ha explotat tot el que podia l'Agència Europea del Medi Ambient, com sí ho havien fet presidències anteriors com Alemanya o Bèlgica. Jo, personalment, els vaig escriure al febrer i després he tornat a fer-ho, però encara no he rebut cap resposta tot i que l'Agència ha continuat la seva tasca d'informar ambientalment. Des del punt de vista ambiental, Espanya sembla haver fet una bona gestió durant la presidència, com ara aconseguir la ratificiació de Kyoto. La meva única frustració és la cimera de Barcelona. Era la primera ocasió, el primer examen de repàs dels avenços socials, econòmics i ambientals. També em va frustrar molt l'informe de la Comissió Europea, sense cap dimensió ambiental. La cimera va servir per prendre mesures econòmiques, sobretot la liberalització del mercat de l'energia, però jo en cap moment vaig sentir parlar el president espanyol de medi ambient ni de sostenibilitat, i em queda el dubte de si Espanya ha tingut com una de les seves prioritats durant la presidència d'Europa el desenvolupament sostenible.
- El Pla Hidrològic Nacional és un exemple d'aquest ordre de prioritats?
El problema principal del PHN és que per respectar els mecanismes democràtics les decisions han de ser informades. Es poden prendre decisions que per a alguns siguin errònies, però cal informar-ne. El problema del PHN no és només el contingut, és també el procés que ha seguit d'esquena al coneixement, al que se sap sobre el tema. Més encara en un país on hi ha un dels millors sistemes d'informació i contingut hidrològic d'Europa. De 80 experts que el Govern va decidir consultar 'un d'ells vaig ser jo' no n'hi va haver ni un amb una opinió favorable. I després el Govern va decidir ignorar i no publicar els resultats d'aquestes consultes. Això és el pitjor, una decisió presa sense encarar-se amb el coneixement.
- El seu futur continuarà lligat al medi ambient?
Jo sóc un veterà en això del medi ambient Vaig començar fa vint-i-set anys i he estat a totes les cuines: empreses, Administració local, autonòmica, al Govern espanyol i ara a Europa. Espero continuar-hi vinculat d'alguna manera. M'agradaria treballar en activitats de participació que contribueixin a dissenyar i executar estratègies de futur. Tot i que encara no està definit, és possible que vagi a Brussel·les a treballar a la Comissió, almenys durant algun temps.
És difícil fer balanç d'una cosa que has viscut tan de prop. Una de les raons per les quals vaig demanar el relleu per al juny del 2002 va ser que després del primer mandat, el 1999, vaig pensar que tres anys era el límit per no sentir-me massa implicat personalment en l'Agència. Però mirant enrere, jo diria que l'Agència Europea del Medi Ambient va néixer d'una manera oportuna, com a resultat de la visió de Jacques Delors, que va anticipar la capacitat de generar informacions i visions ambientals independents del sistema polític, informacions fiables per prendre decisions. Va néixer en un moment en què el medi ambient es començava a tenir en compte econòmicament i necessitava una visió eficaç. A partir d'aquell moment l'Agència es va convertir en una maquinària de producció d'idees per avançar.
- I on s'ha avançat més?
L'objectiu fonamental de l'agència és avaluar la situació, fer un diagnòstic. És a dir, generar un sistema d'informació que garanteixi una diagnosi i després una prognosi per a l'evolució. Polítics, empresaris i ciutadans poden disposar d'aquesta nova informació, de manera que s'ha avançat en el coneixement ambiental dels estats membres. Això vol dir que els que volen mirar cap endavant des del punt de vista ambiental poden fer-ho i els que volen mirar cap enrere, com de vegades fa Espanya, que ho facin però sabent que obvien una determinada informació.
- És a dir, han aconseguit que ningú no pugui al·legar desconeixement de causa...
Doncs és com un malalt que pot mirar les seves dolències de cara o bé negar-se-les. Per exemple, jo crec que Dinamarca és un país amb molts problemes però que mira de viure de manera bastant sana i que Espanya, en canvi, és un país relativament sa que viu de manera malaltissa. L'Agència ha contribuït que qui vulgui ignorar la seva situació ho faci sabent que està tancant els ulls. Hem avançat en coneixement, tot i que encara queden moltes coses per saber, per exemple, respecte a les substàncies químiques o els organismes genèticament modificats... El coneixement també ajuda a tenir una economia més competitiva. És a dir que, fem el que fem, ara en coneixem les conseqüències i sabem que, per exemple, si s'ha de fer una autopista i cal destrossar un bosc, quin cost té això. L'Agència ha ajudat que ningú no pugui eludir les seves responsabilitats sigui quina sigui la decisió final. Per això em va doldre molt l'actitud del Govern espanyol negant la crítica avaluació de l'Agència pel que fa a les emissions espanyoles de gasos d'efecte hivernacle el 1999, i que ha empitjorat amb les dades del 2000. L'aportació fonamental ha de ser realisme per afrontar el futur.
- Però vostès han aconseguit que la majoria d'òrgans de decisió demanin, ni que sigui simbòlicament, informació ambiental.
Sí. Els resultats són, en alguns casos, inesperats. L'Agència Europea és un òrgan informador de la política de transport europea, i cada any hem de fer un informe ambiental sobre la planificació del transport, i també forma part del sistema informador de política agrícola, un fet que abans mai no s'havia donat. La informació ambiental ha de servir polítiques, no n'hi ha prou d'instal·lar plaques solars, sinó que el futur passa per influir en la planificació urbana, en l'ús integral de la gestió de l'aigua, en les polítiques energètiques, menys quantitat però més qualitat d'energia... És contribuir a pacificar, a entendre que hi ha coses que no són discutibles. Jo crec que l'Agència ho ha aconseguit.
- Des del punt de vista social, la sensació és que els ciutadans han avançat més ambientalment que no pas els governs...
És una batalla contínua entre el llarg i el curt termini. Encara hi ha molts governs que només pensen en el període legislatiu, que pensen que quan els acords de Kyoto siguin de compliment obligat, l'any 2010, ja no hi seran. En canvi, una part de la societat, les persones concretes, sí que pensen que poden fer alguna cosa. Molts governs encara busquen beneficis a curt termini i traslladen els perjudicis al llarg termini. És per això que l'Agència vol fer avaluacions de futur per responsabilitzar qui correspongui de les accions que es prenguin. Actualment paguem la manca de coneixement i negociació de governs passats. I, per exemple, que Espanya no arribi als percentatges de contaminació dels acords de Kyoto no és culpa directa del Govern actual. L'ús massiu del cotxe, que ha crescut en els darrers anys, i la pressió de les empreses automobilístiques també hi tenen responsabilitat. Però el Govern ha d'assumir la situació i comprometre la societat en el canvi de vegades dràstic.
- La despesa energètica és el problema més greu?
L'Agència Europea del Medi Ambient ha deixat de parlar de problemes i preferim parlar de desafiaments. Sens dubte un dels més importants és l'increment de la despesa d'energia, en particular l'elèctrica. A Espanya, en els últims cinc anys, la despesa d'energia ha crescut d'un 6 per cent per sobre del PIB. És un desafiament perquè no hi ha cap economia que resisteixi un augment més gran de la despesa energètica que del PIB, perquè és una economia ineficaç. Espanya està incrementant les emissions de gasos d'efecte hivernacle a una velocitat quatre vegades superior a la que permeten els acords de Kyoto per reduir els gasos que provoquen l'escalfament del planeta. No es pot continuar mirant cap a un altre cantó. A més dels efectes nocius, com els gasos amb efecte hivernacle, cal una lectura econòmica quan la despesa en transport i energia creix més que el PIB. Però hi ha altres desafiaments molt greus com la degradació del territori que pateixen Espanya i altres països europeus.
- De quina mena de degradació parlem?
Espanya té un dels millors territoris d'Europa i el territori és un capital. Espanya té una gran diversitat i riquesa natural i paisatgística, una costa envejable... això és un capital impressionant, però, en canvi, no té una gran riquesa natura/ habitant. S'està descapitalitzant amb un desenvolupament agressiu de la costa, una agricultura intensiva, un desenvolupament urbà irracional... Això es veu molt bé a les dues ciutats principals Madrid i Barcelona. Madrid, que era una ciutat compacta, ha emprès un desenvolupament suburbà i extensiu. En canvi Barcelona ha optat per la ciutat compacta. El desenvolupament en intensitat a les costes és terrible, un desenvolupament que destrueix el que en ecologia s'anomena ecotó entre el mar i la costa. Les últimes dades indiquen que dels 47.000 quilòmetres del total de la costa mediterrània, 25.000, més de la meitat, ja estan tocats d'alguna manera. I la costa espanyola és de les més degradades del món.
- I quines eines proposa per posar-hi fre? Impostos, com ja es plantegen en alguns llocs?
Per descomptat. Una de les condicions per al canvi és que no es pot parlar de sostenibilitat sense una fiscalitat nova que internalitzi els costos i orienti o gestioni la demanda. Fins ara, molts dels costos ambientals estan externalitzats del que realment paga un usuari i es traslladen a la societat. El turisme, que és una de les activitats que genera més mobilitat, no incorpora econòmicament el que costa a una determinada societat mantenir les condicions per atreure'l.
- Sí, però l'ecotaxa a les Balears, per exemple, ha provocat molta polèmica entre els mateixos operadors turístics.
En canvi és una idea molt bona. Se'n pot discutir la forma, l'execució, però el principi és correctíssim. Sí als impostos ambientals, que jo anomenaria impostos justos de recuperació del que, per exemple, costa a la societat el pas del turisme.
- Globalització i sostenibilitat són compatibles?
Hauran de ser-ho si optem per una globalització viable i governable. La globalització s'ha entès des d'una perspectiva mercantilista. No hi haurà avenços en la globalització sostenible sense una fiscalitat també global. Per exemple, és una vergonya que no hi hagi un impost global per al querosè que consumeixen els avions. És important envoltar la globalització, que jo crec que és imparable, d'altres aspectes com puguin ser costos socials i ambientals.
- Ambientalment com ha actuat el Govern espanyol durant la presidència europea?
Les relacions entre la presidència espanyola de la UE i l'Agència no han estat fàcils. El Govern espanyol no ha explotat tot el que podia l'Agència Europea del Medi Ambient, com sí ho havien fet presidències anteriors com Alemanya o Bèlgica. Jo, personalment, els vaig escriure al febrer i després he tornat a fer-ho, però encara no he rebut cap resposta tot i que l'Agència ha continuat la seva tasca d'informar ambientalment. Des del punt de vista ambiental, Espanya sembla haver fet una bona gestió durant la presidència, com ara aconseguir la ratificiació de Kyoto. La meva única frustració és la cimera de Barcelona. Era la primera ocasió, el primer examen de repàs dels avenços socials, econòmics i ambientals. També em va frustrar molt l'informe de la Comissió Europea, sense cap dimensió ambiental. La cimera va servir per prendre mesures econòmiques, sobretot la liberalització del mercat de l'energia, però jo en cap moment vaig sentir parlar el president espanyol de medi ambient ni de sostenibilitat, i em queda el dubte de si Espanya ha tingut com una de les seves prioritats durant la presidència d'Europa el desenvolupament sostenible.
- El Pla Hidrològic Nacional és un exemple d'aquest ordre de prioritats?
El problema principal del PHN és que per respectar els mecanismes democràtics les decisions han de ser informades. Es poden prendre decisions que per a alguns siguin errònies, però cal informar-ne. El problema del PHN no és només el contingut, és també el procés que ha seguit d'esquena al coneixement, al que se sap sobre el tema. Més encara en un país on hi ha un dels millors sistemes d'informació i contingut hidrològic d'Europa. De 80 experts que el Govern va decidir consultar 'un d'ells vaig ser jo' no n'hi va haver ni un amb una opinió favorable. I després el Govern va decidir ignorar i no publicar els resultats d'aquestes consultes. Això és el pitjor, una decisió presa sense encarar-se amb el coneixement.
- El seu futur continuarà lligat al medi ambient?
Jo sóc un veterà en això del medi ambient Vaig començar fa vint-i-set anys i he estat a totes les cuines: empreses, Administració local, autonòmica, al Govern espanyol i ara a Europa. Espero continuar-hi vinculat d'alguna manera. M'agradaria treballar en activitats de participació que contribueixin a dissenyar i executar estratègies de futur. Tot i que encara no està definit, és possible que vagi a Brussel·les a treballar a la Comissió, almenys durant algun temps.
