Pere Fullana i Palmer és enginyer químic per l’IQS, enginyer industrial per la UAB i doctor en enginyeria industrial per l'URL. Actualment, és el director de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic a ESCI-UPF. Ha estat portaveu del sector acadèmic mundial a la clausura de la Cimera de Canvi Climàtic COP25.
Pere Fullana i Palmer és enginyer químic per l’IQS, enginyer industrial per la UAB i doctor en enginyeria industrial per l'URL, títols que complementa amb estudis de postgrau en gestió empresarial i informàtica. Va començar a treballar en sostenibilitat l’any 1992, dedicant la seva activitat a l’empresa privada i a la universitat.
Actualment, és el director de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic a ESCI-UPF i ha estat portaveu del sector acadèmic mundial durant el tancament de la Cimera de Canvi Climàtic COP25. El seu àmbit de recerca i aplicació se centra en l’avaluació ambiental a través de l’anàlisi de cicle de vida, l’ecodisseny i la comunicació ambiental. Va ser l’acadèmic convidat a la signatura del Pacte per a una Economia Circular a Espanya.
Aprofitant que s’està portant a terme la COP28 a Dubai i que al setembre, el secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, va presentar l’Agenda per l’Acceleració en matèria climàtica, parlem amb ell perquè ens expliqui la seva visió sobre la situació actual del clima i dels acords i iniciatives que s’han plantejat.
Com hem arribat a superar els 2ºC i estem anant cap als 3ºC segons l’IPCC?
Ho hem fet obviant el problema. Semblem criatures que necessitem recompensa o càstig a curt termini i els reptes a llarg termini no ens interessen. En realitat, encara no hem superat aquests límits, però la certesa que els superarem aviat va creixent. L’increment d’un grau i mig, l’ambició de l’Acord de París, pot ser un fet al llarg de la dècada vinent. El de dos graus podria arribar deus o 20 anys després, si no augmentem les emissions per sobre dels nivells actuals. Durant anys, s’ha vist a la ciència com a catastrofista i ara veiem que ens vàrem quedar curts en les prediccions. Els fets han obligat que la política faci cas a la ciència. Tant de bo ens haguéssim equivocat i no tinguéssim aquest desastre a sobre.
Quin impacte tindran per a les persones aquests augments? I per al planeta?
Els impactes estaran diferenciats. Qui patirà més seran els més febles, sense capacitat d’adaptació. Com que el canvi climàtic és molt ràpid, moltes espècies animals i vegetals desapareixeran i els ecosistemes seran menys complexos i més inestables. Algunes espècies seran oportunistes i fruiran gràcies al canvi. Amb les persones passarà tres quarts del mateix. Els més febles patiran més: pobres, malalts, dones, infants, avis.
També tindrem menys accés a recursos, hi haurà grans migracions i conflictes i hi haurà malalties que identifiquem amb altres indrets, onades de calor, inundacions, etc. El sistema de salut es veurà afectat: a banda de les malalties infeccioses que apareixeran o augmentaran a causa d'un clima més calent, hi haurà més afluència al sistema de salut per factors com l’augment de la contaminació dels espais interiors, els canvis de dieta, les noves al·lèrgies, els episodis de calor intensa o els nivells de pol·len. Els sistemes de salut no estan encara preparats per entomar aquests canvis.
Estem participant en el projecte Horizon Europe Catalyse, coordinat per l’Institut de Salut Global (ISGlobal), per identificar les relacions entre canvi climàtic i salut, els beneficis en salut de l’acció climàtica, el rol que l’impacte en la salut ha de tenir en la presa de decisions, o les implicacions socials sobre els sistemes de salut.
“El sistema de salut es veurà afectat: a banda de les malalties infeccioses que apareixeran o augmentaran a causa d'un clima més calent, hi haurà més afluència al sistema de salut per factors com l’augment de la contaminació dels espais interiors, els canvis de dieta, les noves al·lèrgies, les onades de calor o els nivells de pol·len.”
Per quin motiu els acords i compromisos internacionals presos durant els últims 20 o 30 anys no han tingut el resultat esperat? Posem el cas dels de Kyoto, l’Agenda 2030, els ODS i l’Acord de París, entre altres.
Per exemple, el Protocol de Kyoto va ser dissenyat només per als països industrialitzats, deixant fora moltes emissions durant molts anys. L’Acord de París va comptar amb molt bones intencions, però va tenir una orientació fonamentalment voluntarista per part dels estats. L’aplicació dels ODS és també d’àmbit voluntari i permet una rentada superficial, adoptant les mesures que ens són més fàcils. De l’Agenda 2030, cada estat pot escollir en quins objectius i fites posar recursos, fent més difícil l’acció coordinada.
Totes aquestes mesures han estat, en el seu conjunt, molt ben pensades i, en general, totes han aportat beneficis. Malgrat això, la magnitud i la urgència de la causa és tan gran i no deixa de créixer que calen mesures més compromeses, a tots els nivells, en tots els sectors. Cal posar-se d’acord per a transformar la societat en l'àmbit legislatiu obligatori.
Per què no s’ha pogut replicar un èxit com el del Protocol de Montreal? Quines causes hi ha?
El Protocol de Montreal afectava unes poques substàncies i no a tot el sistema productiu, que condiciona la lluita contra el canvi climàtic. Els desastres per a la nostra salut en forma de càncer eren molt més visuals i a curt termini. També hi va haver una reacció de lobbies atacant la ciència, però tenien menys poder acumulat en ser un sector molt més petit. Contra aquests lobbies, els consumidors tenien clars els enemics, com els esprais, i els varen boicotejar. No es pot boicotejar tota l’economia.
Una segona diferència és que amb el Protocol de Montreal, hi va haver un fons amb molts diners pagats pels estats desenvolupats als països en desenvolupament per fer més ràpida l’adopció de mesures. L’Acord de París també ho considera, però no s’ha complert ni en un 10%.
Per altra banda, la presència de les substàncies definides al Protocol de Montreal i el seu efecte dura algunes dècades, mentre que els efectes dels canvis a la biosfera produïts pel canvi climàtic duraran molt més: el planeta no podrà curar-se tan ràpid.
A més, cal afegir quelcom important: el Protocol de Montreal, de regal, ha estat també una de les millors eines d’acció climàtica, ja que les substàncies que afecten la capa d’ozó tenen també molt potencial d’escalfament global.
Quin paper han tingut els governs, les administracions regionals, les empreses i la ciutadania en el fet que no s’estigui actuant amb prou compromís?
Tots tenim una part de responsabilitat, però jo destacaria la poca voluntat de la classe política i, fent autocrítica, les institucions acadèmiques, integrades per gent més formada, que no hem estat capaços de comunicar activament. És una vergonya que la majoria d’estudis universitaris no contempli la sostenibilitat com un dels seus eixos fonamentals.
Hi ha algunes empreses que han començat a fer actuacions, però juguen en desavantatge si no hi ha una obligació de canvi per a totes. La ciutadania, amb la (poca) formació que ha rebut i les butxaques buides, Déu n’hi do el canvi que ha fet. De tota manera, tots ens hauríem de preguntar en cada moment si cal consumir això o allò, si puc recuperar o arreglar un producte ja comprat, si puc separar millor els meus residus, etc. Així com ens preguntem sobre l’efecte en la salut del que mengem, ens hauríem de preguntar constantment sobre l’efecte del qual consumim sobre el planeta.
He fet conferències a sindicats, associacions empresarials, associacions de consumidors, cambres de comerç, activitats de partits polítics, a comissions dels Parlaments espanyol i català... Tothom et felicita, tothom se sorprèn de la magnitud del problema, de la necessitat de ser més sostenibles. Com jo, ho fan molts. Malauradament, sovint se’ns queda la cara de peix veient el poc nivell de compromís de la majoria. Ningú pot tirar la primera pedra.
Amb la presentació de l’Agenda de l’Acceleració per part d’Antonio Guterres, podem esperar canvis?
No hem fet els deures aquestes últimes dècades i això ha provocat que el problema es fes més gros. La cinemàtica és evident: si no hem reduït la velocitat de les emissions, si volem arribar a 2050 prop del Net Zero, de la neutralitat d’emissions, hem d’accelerar les mesures.
Les intencions són molt bones, però només cal sentir les paraules del president de la COP28 dient que no hi ha relació provada entre els combustibles fòssils i el canvi climàtic. Cal prohibir l’energia del carbó i posar totes les facilitats per a l’electrificació de la societat amb electricitat de fons renovables. Això ha de succeir abans de 2035 o anirem molt tard. Els països més rics ho han de fer primer.
“Les intencions són molt bones, però només cal sentir les paraules del president de la COP28 dient que no hi ha relació provada entre els combustibles fòssils i el canvi climàtic.”
Què poden fer els governs? I les empreses?
Els governs han de promoure iniciatives legislatives en tots els sectors empresarials, tant de restriccions a les activitats contaminants com d’ajudes a l’acció climàtica. També poden utilitzar instruments com el tipus d’IVA, impostos directes a les activitats contaminants, la compra verda de les administracions públiques, la promoció a tots els nivells de la formació en sostenibilitat, incloure clàusules d’emissions en els permisos, invertir en coneixement de tecnologies més netes i promoure-les en el sector empresarial. De fet, ja saben el que han de fer. El que manca és voluntat política ferma.
Les empreses tenen a dins coneixements d’innovació, saben adaptar-se als canvis, saben trobar els òptims de la seva activitat en tot moment o la competència els passa al davant. Haurien de ser el gran motor del canvi, juntament amb els consumidors. Només cal que els governs els hi ho posin fàcil. Sense cap dubte, algunes empreses i fins i tot sectors sencers desapareixeran, però les que s’adaptin més de pressa i profundament subsistiran i afavoriran la transició ecològica. Tenen les eines en els principis de l’economia circular.
Com veu el futur de la lluita contra el canvi climàtic?
Certament, el futur ja el veig més en les mesures d’adaptació. Espero que les preparem més ràpidament i millor que les mesures que estem fent per a la mitigació de les emissions. Estem tardant massa a moderar la marxa d’aquesta economia basada en l’ús massiu de recursos naturals. El canvi serà i tant de bo ens agafi ben preparats.
Té algun missatge encoratjador?
Per descomptat, tinc quatre fills i tres nets. Crec que l’adversitat, per força, ens apropa. Un repte comú de tota la humanitat pot fer una societat més humana. I fer tot el possible per a deixar un bon lloc per viure als fills ens motiva. O no?
