Toni Lodeiro: “Comença pel canvi que més t’agradi”

Podem canviar el món amb la tria del nostre consum?

A vegades se sobredimensiona el poder del consumidor conscient. Escoltem eslògans com “Sigues el canvi que vols veure al món”. Això té el perill de crear-nos una visió poc realista de la realitat. A més, ens responsabilitzen excessivament. Ens carreguen amb motxilles que no són nostres, sinó del disseny del sistema econòmic que ens incita a consumir malament. Si jo vull viatjar a Berlín i fer-ho amb tren em costa 400 euros anada i tornada, mentre que un vol barat costa 80 euros, ho tinc molt difícil si vull triar bé.

 

Qui és més culpable? ¿El que fa política i deixa passar articles que estan fets lluny, insostenibles i amb ocupació de mala qualitat, o qui consumeix a dojo, sense pensar?

No m’agrada parlar de culpa. I particularment en el cas del consum. Crec que fer una política que millori, per exemple, les condicions laborals és molt positiu. I fer un consum que es preocupi per les condicions laborals, que doni suport als productes locals i a aquelles empreses que creiem que tenen un comportament millor, també és positiu. Són necessaris tots els canvis. Qualsevol acció positiva suma.

 

¿Quin és el primer canvi, el més important? La mobilitat? L’alimentació? O lluitar per polítiques públiques millors?

Comença pel canvi que més t’agradi perquè hi ha centenars de coses que podries fer i no les podràs fer totes. Posa la teva energia on et sigui fàcil, on et diverteixis. Sempre diem que podem anar fent un canvi per mes. Un mes canvio el meu compte a una entitat de banca ètica o cooperativa. Un altre, em canvio a una cooperativa elèctrica verda. Si mires la teva vida després de quatre anys, el nou model de consum t’haurà transformat molt, t’haurà portat a conèixer persones i, també, t’haurà canviat els valors.

 

Una gran majoria s’assembla més aviat als que volen arribar primer, corrents, a les rebaixes de El Corte Inglés.

Hi ha limitacions que hem d’assumir. Per exemple, una empresa que vol produir de manera sostenible, amb bones condicions laborals, etcètera, d’entrada ja surt al mercat amb un sobrepreu. No pot competir com una empresa que utilitza mà d’obra de qualsevol part sense cap mena d’escrúpols. S’hi suma el poder que tenen les corporacions i la capacitat que tenen de fer lobby. No podem demanar-nos la Lluna.

Una enquesta de l’OCU diu que dos terços de les persones consumidores inclouen criteris ètics o ambientals en alguna de les seves opcions de compra. També, fa uns anys, llegia que 9 de cada 10 ciutadans han fet algun canvi d’hàbits per motius de sostenibilitat.

I una enquesta recent de l’Ajuntament de Barcelona diu que al voltant del 80% de les persones estan disposades a reduir el seu consum de carn i a canviar pautes de mobilitat. Per tant, tan malament no ho estem fent.

De fet, les alternatives de consum arriben cada vegada a més persones. A Espanya, hi ha més de 200.000 clients de banca ètica i una xifra semblant de clients de cooperatives elèctriques verdes. També, n’hi ha al voltant de centenars de milers a la banca cooperativa. Caixa d’Enginyers ja són més de 200.000 socis. A Pamplona i a la seva comarca, hi ha una cooperativa de consumidors agroecològics que tenen dues botigues i 3.000 socis. El Slow Food Coop de Nova York és una cooperativa de consum agroecològic que té 16.000 socis. Tot i ser minoritàries, les alternatives han arribat a uns nivells que abans no tenien. 

I hi ha exemples de productes, com el  cafè de comerç just, que arriba a capes més àmplies de la població, no tan minoritàries. 

En canvi, hi ha una tendència paradoxal, on cinc grans cadenes de distribució ocupen al voltant dels dos terços del mercat alimentari. La compra digital ocupa cada vegada més quota de mercat, i Amazon acapara més del 50% d’aquesta compra digital. 

El repte passa per convertir la creixent consciència ciutadana en polítiques públiques que desequilibrin la balança.

 

La gent jove, sobretot, compra molt per internet.

Sempre que puguem, que ens deixin la compra en centres de recollida. Comprar online, sens dubte, té un impacte ambiental més gran perquè multiplica els transports. També, impacta a les ciutats, amb la quantitat de cotxes circulant, aparcant, moltes vegades, en doble fila o sobre la vorera. I també implica una multiplicació dels envasos. Tot i que a vegades ens pot permetre fer la compra directa a productors més compromesos. Per exemple La Zona, el mercat digital del consum conscient i de l’economia social i solidària, que està impulsant Opcions, i compta amb més de 100 empreses sòcies. O el Mercat Arrels, impulsat per la cooperativa Som, amb el suport de la Unió de Pagesos, que està centrat en el tema alimentari.

Des del punt de vista de la persona consumidora, com a tendència general, suposo que es fomenta més la immediatesa: ho vull, ho tinc. Hem de continuar defensant el comerç de proximitat, de barri. Les polítiques públiques han de defensar-lo amb força davant el poder del mercat, que és molt fort.

 

Empreses com Wallapop, per exemple, que ofereixen articles usats. Ajuden a consumir millor?

En línies generals, sí. Òbviament, cada anàlisi té els seus blancs, negres i grisos, però ha aconseguit un creixement de la venda de segona mà que les botigues no havien aconseguit. Això és interessant, sempre que no impliqui multiplicar els desplaçaments amb cotxe i la paqueteria. No conec a fons Wallapop, però d’entrada no sembla una empresa especialment compromesa. Tant de bo des de l’economia social i solidària siguem capaces de  llençar iniciatives empresarials i de comunicació ambicioses, per arribar a les majories com fan empreses com Wallapop, molt menys compromeses.

 

Les botigues com Véritas són cares. El discurs de “menja eco” culpabilitza al pobre, que no s’ho pot permetre.

D’entrada, prefereixo una alternativa com Molsa, que és una cooperativa de segon grau que agrupa a 17 petites botigues ecològiques  a Catalunya. Tenen una implicació, amb compres conjuntes per poder comprar i vendre més barat, només venen fruita i verdura de la Península o de Canàries. La governança és de baix a dalt, les botigues són qui governa la cooperativa.

I sí, per les persones que tenen més dificultats per arribar a final de mes el menjar de més qualitat, o de proximitat, sovint no és una alternativa. Però jo tampoc plantejo el consum conscient com una obligació moral. El poder transformador del consum conscient és que una part dels consumidors podem ajudar que algunes alternatives existeixin. Com a periodistes podeu ajudar a visibilitzar-les. Després, les polítiques públiques poden ajudar subvencionant-les o fomentant-les. I en un moment donat han d’arribar canvis legals més ambiciosos, que les generalitzin.

 

Després, el missatge diu: “si menges ecològic, és millor per la teva salut…”

Estem duent a terme el primer curs que existeix de capacitació professional per a la promoció i comunicació del consum conscient: Multiplica. I a classe veiem que la principal motivació de consumir ecològic és per salut. En un dels últims estudis fets a Catalunya, al voltant del 40% declarava que comprava aliments ecològics almenys una vegada al mes. I la principal motivació era la salut. Les motivacions ambientals estaven en tercer o quart lloc. Quan, de fet, cap estudi científic ha demostrat que consumir aliments de producció ecològica tingui un impacte molt notori sobre la salut. Les motivacions laborals o socials sortien molt més avall a l’escala.

El consum conscient no pot fer miracles i fer canviar de cop els valors dominants a la societat. I, d’altra banda, és natural que les persones ens preocupem per la salut, els diners i l’amor. Una reflexió per a les economies transformadores seria que parléssim també en aquest llenguatge, mantenint valors transformadors. Perquè si només som els que renyem, els que es queixen, som poc seductors.

 

És millor arreglar una sabata o un electrodomèstic vell, encara que costi el mateix comprar-lo nou?

M’he sentit estúpid quan per un braç de batedora, sense el motor, em volien cobrar quasi el mateix que una batedora nova. Imagina’t que me’l compro i al cap de mig any se m’espatlla. No busquem sants, busquem masses crítiques. Si et costa el mateix, és lògic, humà i raonable que te’n compris un de nou. No li posaria el pes a la responsabilitat individual.

Necessitem una llei de residus més dura i una llei de reparacions molt més dura que les que tenim, que subvencionin el sector de la reparació, que penalitzin fortament els productes no reparables o poc duradors.

 

Tenim l’electricitat, però, hi ha altres alternatives al gas i a l’aigua?

Montse Peirón, fundadora d’Opcions, fa anys va publicar un article sobre això: “Donem gas a les alternatives”. Explicava com per contractar gas, trobem alguna empresa més local i compromesa amb la sostenibilitat, com Feníe Energía. 

De totes maneres, des de l’economia social i solidària reivindiquem tant les municipalitzacions de serveis com la concertació publico-cooperativa i publico-comunitària (aquest últim terme significa la gestió de serveis públics des de l’economia social). Hi ha exemples tant de municipalització de serveis com de gestió público-cooperativa.

 

En algun dels seus articles parla de la diferència entre el consumerisme i el consum conscient. Quina és la diferència?

El consumerisme, o el moviment en defensa de les persones consumidores, és el moviment que alguns coneixereu per entitats com FACUA, ADICAE o OCU. Tradicionalment, s’ha centrat molt en la salut: que els aliments siguin segurs, etc. I pel que fa als drets, que no t’estafin, que puguis fer la reclamació. És un sindicalisme de consumidors. Igual que el sindicalisme de treball, és, sobretot, defensiu. 

En canvi, el consum conscient és propositiu: et proposa deixar de donar suport a una empresa que no comparteix els teus valors i donar suport a les que sí que ho fan. 

Ambdues mirades són molt necessàries i complementàries.

 

Parlem del consum per por, per exemple, del paper de vàter a l’inici de la pandèmia. O del buidatge de les góndoles per la guerra. Un campi qui pugui?

Crec que denota, més enllà d’una posició individualista, una falta de confiança amb les estructures socials i comercials. Precisament, amb el consum conscient proposem relacions de confiança. Fixem-nos en la dita “que no et venguin gat per llebre”. Parla d’un comerciant que vol guanyar més aprofitant-se de tu.

Tornant al consumerisme, com el sindicalisme de treball, parteix de la idea de la competició entre l’empresari i l’obrer/consumidor.

Jo, quan arriba el rebut d’energia, somric. Perquè  sóc soci i propietari de la cooperativa a la qual consumeixo. I fins i tot, si fos una empresa amb la qual simplement simpatitzo, el consum conscient i l’economia social ens traslladen a marcs de cooperació i de confiança, de valors i propòsits compartits entre les empreses i els clients.

 

Quan l’economia social i solidària fa màrqueting, també influeix perquè es consumeixi. No és una contradicció?

Estic molt a favor de les contradiccions. Faltaria menys que l’economia social i solidària no pogués tenir contradiccions i no pogués fer màrqueting. Necessitem créixer, que hi hagi més alternatives i que arribin més lluny; i la comunicació hi juga un paper clau!

 

Créixer, però alhora decréixer, perquè necessitem un decreixement des del punt de vista ecològic.

Sí. Però no crec que des d’una economia social i solidària hi hagi cap proposta que fomenti el consumisme excessivament. Volem que l’economia social i solidària ocupi un percentatge més alt del PIB.

I sobre les contradiccions. A vegades et diuen: “vegetarià, però clar, portes unes vambes Nike“. És a dir, precisament a les persones i empreses que més es comprometen els demanem 10 vegades més. No els perdonem ni una. Visquin les contradiccions! Són imprescindibles en el context en què vivim.

 

Però deixem de generar feina…

No, perquè tenim tanta electricitat renovable per generar, tanta agricultura local per recuperar, tant habitatge públic de lloguer social per recuperar, etc. Hi ha molta feina per fer.

A més, hi ha un altre debat, volem treballar 40 hores a la setmana amb tot el que hem augmentat la productivitat? Abans treballava fora de casa un dels membres de la parella i l’altra persona es dedicava a les cures, i s’arribava a cobrir tot. I ara, hem passat a treballar els dos a jornada completa i no arribem.

 

I algú que ho pagui.

Hem de pensar a on se’n van els diners, tant públics com privats. On volem posar els nostres diners els consumidors? En una banca que inverteix en autopistes i en armes, o en una que dona prèstecs a projectes locals i sostenibles?

 

Vostè diu “allibera’t del consumisme”, “viu amb menys i treballa menys”, però el salari no arriba.

És així per a una part de la població. Però el consum conscient no és el responsable. Necessitemuna reforma fiscal, una reforma ambicionsadel mercat laboral, una bona política pública d’habitatge. Però no li podem demanar al consum conscient que aconsegueixi tot això i resolgui mancances estructurals tan profundes!

I, alhora, hi ha bastanta gent que pot escollir gastar menys en un viatge o pagar menys de televisió o de cotxe, i potser reduir una mica la seva jornada laboral, o no fer hores extres, o allargar les vacances… Dirigim el relat a aquesta població. Hi ha molts canvis que poden millorar la vida de moltes persones, un canvi de valors, una vida més senzilla, amb menys hores de feina i més satisfacció. 

I un consum diferent pot connectar a les persones. Per exemple, les relacions que estableixes a un hotel són diferents de les que fas en un intercanvi de casa o un voluntariat.

Per generalitzar tot això, necessitem legislació que ajudi. Necessitem una renda bàsica universal. Però no hem d’esperar a tenir-ho per començar a millorar les nostres vides!

---