'Tenim dues generacions per canviar el món'

L'Estat al Món 2001 va ser com la guia de lectura de la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Sis mesos després de cloure's, quin balanç en fa? No n'estem molt satisfets, ja que no hi va haver resultats molt concrets. Per contra, però, cal dir que sí que hi va haver una major implicació del sector civil. Més de 40.000 persones van participar en les conferències, trobades... i en alguns casos fins i tot en les negociacions. Això és un gran senyal. Aviat veurem més iniciatives d'aquest sector. Es va dir que a Johannesburg les empreses van fer una aposta per la sostenibilitat i que això era una de les grans aportacions de la cimera. Pensa que la seva va ser una participació sincera o creu que encara hi ha, en bona part, un interès publicitari? Les empreses pensen en els seus interessos, està clar. Però voldria subratllar que n'hi ha un nombre creixent que veuen com alguns d'aquests interessos coincideixen amb la preservació del medi. Veiem, així doncs, els exemples d'empreses que cada vegada són més verdes. Són majoria? No, i ho vam veure a Johannesburg, on, per entendre'ns, moltes de les presents van anar a la cimera per parar el progrés. Una de les tendències actuals és la via del partenariat, la que incideix en els projectes de col·laboració entre empreses, entitats o administracions. No li sembla com si l'estat es volgués treure les puces del damunt? Jo voldria que els governs tinguessin més responsabilitats, però hem de jugar amb les cartes que tenim. I el que tenim és una situació on els Estats Units tenen un paper molt fort i el que vol veure i garantir és que moltes iniciatives surtin del sector privat. Però per una altra banda, no ens ha de fer por treballar amb això perquè hi ha possibilitats de fer coses bones en aquesta línia. Moltes de les solucions que ara estem impulsant al problema del desenvolupament no sostenible ja estan més o menys madures i cal aprofitar-ho. Com l'energia eòlica, que té un creixement que sembla imparable... I tant, i és que creix més del 30% a l'any! Finalment, ara es veu que és viable, que no és un experiment. Això funciona, en definitiva, i les companyies comencen a mirar-ho amb interès. És una bona oportunitat. Podem treballar més amb algunes companyies, perquè les tecnologies i les pràctiques són ja més concretes. Aquí és on podem trobar un bon camp per córrer i el sistema de partenariat pot ser una bona eina. Què en pensa de l'oposició de part del moviment ecologista amb els plans d'extensió de l'energia eòlica? Aquest és un aspecte amb el qual pocs comptaven. Però jo penso indica la maduresa del tema. No estem dient, en termes absoluts, electricitat generada a partir de combustibles fòssils contra electricitat eòlica. Plantegem la discussió d'una altra manera. Quin tipus d'eòlica i a on posarem els molins? Aquesta discussió no la podem obviar. És, per a mi, un pas endavant. És com un senyal de salut dels moviments ciutadans. Recuperant el tema dels partenariats, i també dels interlocutors. En el llibre es fa una crida a la importància de les ciutats. A Johannesburg, de fet, hi va haver una trobada d'autoritats locals. Quin paper poden jugar aquestes autoritats que, almenys a Europa, tant han contribuït al desplegament de les agendes 21? Cada vegada hi ha més poblacions que viuen a les ciutats. No les podem oblidar. Allà hi ha bona part dels problemes, tot i que també tenen bona part del potencial del món. Cal prendre'n nota. En països com el Brasil, a Couritiba, per exemple, que han tingut moltíssima imaginació. Tenen un sistema de transport molt intel·ligent, tenen l'equivalent a un sistema de metro, però a un cost molt menor. Hem de pensar en els problemes com un conjunt. Ens fa falta creativitat, a les ciutats i arreu. Creativitat és un concepte positiu. Penso que aquest és un dels encerts de l'enfocament del WorldWatch, que evita el to apocalíptic. La revolució impossible ja està passant, aquest ha estat un dels lemes del llibre d'aquest any. Veiem uns elements de progrés ben marcats, en el camp de l'energia, en el transport, en l'agricultura biològica i en l'ús dels materials, i aquests són quatre camps molt importants per a qualsevol economia. Hi veiem progrés i no són experiments. Tenim les totxanes per anar construint la nova civilització. És una qüestió d'anar multiplicant. No ens queda gaire temps, però. És important dir que quasi totes les tendències (desforestació, canvi climàtic, aigua... quasi totes) han empitjorat. Aquest canvi l'hem d'impulsar en dues generacions o potser ja no hi haurà res a fer. L'actual clima de guerra amb l'Iraq és com si fos la sortida desesperada d'un sistema, bàsicament representat en els EUA, que es nega a tenir en consideració totes aquestes noves tendències. És com si no acceptessin que el món està davant una potencialitat enorme de canvi... Considero que l'actual administració Bush és una aberració. Hi ha un moviment de moltes societats cap a un món sostenible, però tenim un govern molt reaccionari que intenta, efectivament, agafar-se al que pot. El que passa és que tenen poder. Molt de poder. Què passarà si guanyen la guerra? La pregunta hauria de ser, més aviat, què passarà si la guanyen fàcilment. Doncs bé, això voldrà dir petroli barat i per tant... oblidem-nos del tractat de Kyoto! A Estats Units hi ha molta gent que està en contra la guerra. S'esperava aquesta resposta? En el camp del canvi climàtic... el govern federal està en contra de fer qualsevol cosa, però els estats ja estan actuant. California, per exemple, té les seves iniciatives, i són prou interessants. Hi ha manifestacions contra la guerra arreu del país, és clar, també. Voldria dir-li, però, que Europa està fent un gran servei a la humanitat i també als EUA, en oposar una alternativa a un poder que ja no té molts oponents. Recordem que el poder corromp, però el poder absolut corromp absolutament. El que necessita els EUA és un contrapès. Europa, malgrat el paper de certs països, està fent aquesta feina. Cada vegada, per sort, els ciutadans prenen més consciència de la importància de certs elements econòmics, com ara el domini del petroli, per explicar l'estat del món. No gaire lluny d'aquí, a Galícia, hem tingut una nova prova dels perills que s'hi associen. Ho podem enfocar dient que calen millors petroliers, que cal que estiguin més ben dissenyats... No diré que no, però em sembla que cal que anem més enllà. El que ens hem de preguntar és si volem una economia que depengui tant dels combustibles fòssils. És important assenyalar que en aquesta guerra pretenem gastar 200.000 milions de dòlars i en el capítol de l'energia cada any, cada any gastem 200.000 milions de dòlars en noves infraestructures energètiques. Aquests diners que ens costarà la guerra els podríem gastar en investigar en energies renovable. Així tindríem un món més sa i estalviaríem pressions d'anar buscant petroli arreu. Cal veure les coses en un marc més ampli. Una altra qüestió que ha centrat l'actualitat fa referència al transvasament del riu Ebre. Què en pensa? Qui se'n beneficiarà? Seran els que hi tenen interessos econòmics? S'ha tingut en compte el medi? No conec el cas, però penso que abans que un transvasament, que provoca grans problemes ambientals i socials, cal incidir en la utilització eficient dels recursos propis. Poble-ciutat, home-dona, la religió... grans conceptes que es resisteixen a caure en l'anàlisi de la realitat fora, especialment si mirem fora de la nostra bombolla europea. Vivim en una època molt interessant. Podem parlar d'aquests problemes a nivell mundial i abans no ho fèiem així. Ara ens adonem que la terra és molt petita, que la família humana és realment una família. Intentem veure el món com un tot i intentar no mirar-nos el melic. Tots nosaltres mirem amb molta atenció el cas del Brasil. Què en pensa? Ho veig de forma molt positiva. Tenim un president que té uns principis de solidaritat que fa temps, moltes dècades, que no vèiem. El fet que hagi dit que tots els brasilers menjaran almenys tres cops al dia, és un objectiu rotund i sorprenent. Com és que havíem deixat de pensar en el més obvi? Ens ha recordat que això és una responsabilitat dels governs i és en aquesta clau que cal entendre la seva decisió de cancel·lar despesa militar. Aquest tipus de pensament clar amb prioritats també molt clares és refrescant per a mi. Un dels capítols més inesperats, però a la vegada més suggerents, és el que es dedica al moviment religiós. Què pot aportar la religió al moviment sostenibilista? Ja tenim els senyals de progrés (millora tecnològica en el sector de les energies renovables, extensió de l'agricultura biològica, etc), el que ens falta ara és una pressió gran de la societat per multiplicar aquelles totxanes que dèiem abans i començar a bastir una civilització sostenible. Per aconseguir això, el sector civil és clau i dins d'aquest sector, l'església és molt influent en moltes societats. Si tinguéssim les tradicions religioses com a aliats seria un gran avenç. Això és per una banda. Per l'altra, sabem que els ecologistes poques vegades han apel·lat al sentiment, al discurs emocional, espiritual i la religió pot ajudar en això. No lluitarem per salvar per allò que no estimem, així ho ha dit un biòleg de Harvard, Stephen Jay Gould, i això és el que hem d'aprendre i recordar. Hem d'estimar la natura. Les tradicions religioses ens poden ajudar a recordar-ho.