Catalunya té competències per actuar contra el canvi climàtic

Els informes que alerten de les conseqüències negatives del canvi climàtic sobre el medi, però també sobre l'economia i la salut, cada vegada són més corrents i rotunds. No s'acaba de veure, però, una traducció d'aquesta lògica preocupació en l'àmbit polític. El que està aturat en aquesta qüestió no és, efectivament, l'àmbit científic, sinó el polític. No es prenen mesures amb prou energia arreu per tal de paliar el canvi climàtic. Si no hi ha una acció conjunta i decidida a nivell internacional l'escenari pot agreujar-se força. Han passat set anys des de la signatura del protocol de Kyoto i està clar que el temps va passant i el desenvolupament de l'economia cada vegada requereix més consum. La Xina, per exemple, incrementa, com la Índia, la taxa de consum energètic... Els objectius definits pel protocol són de cara l'any 2012. Com aquell qui diu, falten quatre dies... És evident que cal pensar en el post-Kyoto i començar a plantejar d'altres objectius. Això vol dir que cal fer un altre protocol? S'ha de recordar que, des d'un punt de vista ambiental, el protocol de Kyoto és força pobre. El protocol, si s'apliqués segons els termes aprovats el 1997, tindria una incidència inicialment petita. Recordem que en la conferència que es va fer a Kyoto es demanava una reducció de gasos del 60%, tot i que finalment la que es va convenir va ser del 8%. Tanmateix, el protocol té una avantatge. Crea un mecanisme de control, de confiança, de pacte entre els països. Les emissions de CO2 no són tan fàcils de calcular com d'altres, per exemple els òxids de sofre. En definitiva, que no pots posar en una xemeneia un element que mesuri aquestes emissions. Calen unes metodologies. El que fa el protocol és assegurar que aquestes metodologies siguin les mateixes per tots i que les dades es puguin comparar, mitjançant les comunicacions nacionals. Cada país diu, i així es verifica a través dels organismes tècnics creats, el que emet i la seva repercussió quant a gasos d'efecte hivernacle. El protocol de Kyoto posa tothom en mateixa taula i els fa parlar un mateix llenguatge. La lluita contra el canvi climàtic, articulada pel protocol de Kyoto, té conseqüències econòmiques inicialment negatives, però també genera oportunitats de negoci. Això ho estan veient molts països i moltes empreses. És important no perdre aquesta oportunitat. Els EUA són el gran obstacle en la lluita contra el canvi climàtic? És un error pensar que els EUA, una societat, per cert, molt carbonitzada, són un bloc. Als EUA, el lobby de l'energia, molt vinculat a Bush, ha fet una enorme pressió contra el protocol. S'ha de dir, tanmateix, que el govern federal dels EUA és una cosa, però que en aquell país hi ha altres administracions. Als EUA s'està fent molt per lluitar contra el canvi climàtic; a Califòrnia, per exemple. Per una altra banda, tradicionalment, i això s'ha vist en altres àmbits, els EUA sempre han reaccionat amb moltes reserves inicials davant dels convenis internacionals... almenys fins que no han tingut a les mans una solució factible per fer-hi front. Només empenyen quan tenen la capacitat per solucionar les coses. El lideratge de la Unió Europea no ha acabat de resultar. A tots ens agradaria que la UE tingués una posició política més clara i coherent, però no és així. A l'estat espanyol, per exemple, hi ha qui ha dit públicament que el protocol de Kyoto s'havia de denunciar. M'imagino que aquestes pressions, que eren espanyoles, però també italianes, encara van més fortes en l'alta política europea. L'estat espanyol ha estat 'renyat' en diferents ocasions per la Comissió Europea. Quines perspectives té, respecte el compliment de Kyoto? L'estat espanyol, amb l'escenari actual, emet més del que el protocol autoritza. Podria passar, per tant, que hagués de pagar -és a dir, que hagi de comprar drets d'emissió-, a països com Alemanya o Anglaterra. Això és el resultat de no haver pres les mesures quan tocava i potsertambé d'una mala negociació. S'han posat a treballar més seriosament des de que ha sortit la directiva europea del mes d'octubre del 2003. Però ho sabien des del 1997. La lluita contra el canvi climàtic està al marge de la discussió científica, és, ara, un problema legislatiu que requereix accions clares per part dels governs. El protocol preveu que els països subdesenvolupats puguin ser objecte d'ajuts a través dels mecanismes de desenvolupament. Li sembla una bona solució? Els països en vies de desenvolupament entren en joc no tant pel mercat d'emissions sinó mitjançant els mecanismes de desenvolupament, una figura que estableix que es poden obtenir drets d'emissió fent inversions de tipus ambiental en països en vies de desenvolupament. Això, però, requereix lligams amb els tercers països, -és a dir, s'ha de conèixer quin tipus d'inversions són necessàries- i també cal tenir els elements de verificació per fer aquesta mena d'operacions. Perquè aquest sistema sigui eficaç calen empreses auditores que certifiquin que això funciona realment. Quan es parla de canvi climàtic, sorgeix sovint la preocupació pels desastres naturals. És justificada, l'alarma? A hores d'ara, el senyal de la temperatura ja no el discuteix ningú, però avui encara no tenim clar un senyal que relacioni de forma directa els desastres naturals amb el canvi climàtic. Tot i amb això, els models de futur, [fets sobretot a partir de l'augment de temperatura], preveuen que això passarà. Pot ser que els models no afinin prou, pot ser que els escenaris que utilitzen per fer les projeccions no siguin correctes... però tot sembla indicar que hi haurà un augment de les situacions climatològiques extremes. Un informe recent del Pentàgon pintava, en aquest sentit, un panorama força catastròfic. El que s'ha desenvolupat més en els últims anys, tot i que això, des del punt de vista científic és encara especulatiu, és la creença que un canvi climàtic rotund es pot donar de forma més sobtada. Fins ara es creia que si el lliurament dels gasos a l'atmosfera era gradual, el canvi climàtic també seria gradual. Això donava una idea que hi havia marge per prendre mesures, perquè els sistemes biològics també s'anessin adaptant. La pregunta és si aquest canvi es podria donar de forma sobtada: és a dir, en uns 10 anys, un augment de la temperatura de 8 graus. Aquesta línia es basa en els estudis que ara s'han pogut fer sobre el paleoclima, gràcies a diversos avenços tecnològics. Fa 12.500 anys es va produir un canvi sobtat de clima, conseqüència d'un progressiu escalfament de la terra, que va portar a un refredament sobtat. Si això passés, que és la hipòtesi que estudiava el Pentàgon, els canvis comportarien una baixada de la temperatura a Europa. Perquè el Pentàgon s'interessava per això? No pas per una raó científica, sinó perquè això produiria canvis social i econòmics de gran magnitud, que afectarien la disponibilitat de recursos energètics (calefacció, per exemple) i dispararien les migracions (de l'Àfrica subsahariana cap al nord). Suposant que això fos cert, com de lluny estem d'aquest moment? Això, científicament, encara no es pot dir. De totes maneres, aquestes teories indiquen que podria haver-hi una data a partir de la qual els efectes del canvi climàtic fossin molt més rotunds. Això faria reconsiderar les polítiques actuals per fer-hi front. Caldria fer-les més potents, segurament. Vostè ha coordinat 'L'informe sobre el canvi climàtic a Catalunya', impulsat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). Abans d'entrar en el detall de l'estudi, aquest treball ha suposat un gran esforç científic en el qual s'han involucrat 43 científics catalans. Com valora aquesta feina?. A nivell internacional els informes del Panell de l'ONU sobre Canvi Climàtic (IPCC) són la gran referència sobre canvi climàtic. Nosaltres hem intentat no ser heterodoxos amb aquests documents. Em seguit una estructura que permetia la comparació amb els grans informes de referència. La idea era no produir recerca nova -que es fa mitjançant unes altres vies-, i que l'informe tingués diferents nivells de lectura i que recullís experts en tots els àmbits. Alguns d'aquests àmbits, i això ha estat un valor afegit, havien fet poca reflexió sobre el canvi climàtic. Ha estat un gran esforç de transversalitat, per tant. L'estudi és una visió panoràmica, que no detalla gaire. Ara, naturalment, cal anar analitzant amb més deteniment els punts que es considerin més estratègics. La idea de fons és que abans d'elaborar polítiques, cal veure les vulnerabilitats del sistema. Quines són les grans conclusions de l'estudi? Hem mirat de resumir-les en un llistat de conclusions. Ara bé, molt sintèticament, podríem dir que a Catalunya més que preocupar-nos per l'augment de temperatura, tot i la seva importància, ens hem de preocupar per la disponibilitat hídrica, que no només és del canvi climàtic, però que el canvi climàtic pot agreujar. El litoral i l'alta muntanya són els ecosistemes més vulnerables. Una altra conclusió interessant és que Catalunya té competències per actuar. No tenim competències per negociar el protocol de Kyoto però podem actuar decidint quin tipus d'infrastructura promovem i cap a quin model de país ens encaminem. Una altra cosa important, i que enllaça amb aquest darrer aspecte, és que les inversions en infraestructures han de tenir en compte les conseqüències del canvi climàtic: per exemple, quan es fa una actuació a línia de costa s'ha de preveure que els models preveuen un augment de les llevantades i una pujada del nivell del mar. Hi ha elements sensibles, com ara deltes, aiguamolls o costes baixes, que s'han de protegir. Quines concrecions espera ara? És a dir, quina és l'agenda del canvi climàtic a Catalunya? Un dels grans temes a afrontar és el de la mobilitat, que a Catalunya genera un gran volum d'emissions. Això té a veure amb els hàbits dels ciutadans, però també amb un model econòmic que, per exemple, facilita les empreses sense estock, tan habituals ara. Cal internalitzar els costos d'un determinat model econòmic, que té efectes sobre la mobilitat, que a la vegada agreuja el canvi climàtic. S'ha de fer un inventari de sòls, ja que aquests tenen un gran poder captador d'emissións -són uns bons embornals-, però en desconeixem la potencialitat concreta sobre el territori. A nivell polític caldria crear una estructura que gestionés tots els aspectes del canvi climàtic de forma transversal. Això faria anar més a la una els departaments de Medi Ambient, Indústria, Universitats, Turisme... àrees de govern sovint amb interessos contraposats. Finalment, el grup científic que ha fet l'estudi hauria de continuar veient-se d'alguna forma i intentar fer alguna cosa similar, d'aquí 4, 8, 10 anys. Com un observatori, una referència de la comunitat científica respecte el canvi climàtic a Catalunya.