Allà, no! (per Ramon Folch)

Les protestes conservacionistes o ambientalistes, pròleg de les ecologistes que vingueren després, començaren al nostre país a les acaballes dels anys seixanta. Ho sé perquè hi era. Vull dir que, més enllà d'informacions llegides, en tinc una vivència personal. S'admet que el moviment contra la conversió de la Vall de Joan, al massís del Garraf, en un gran abocador de la brossa domèstica de l'àrea barcelonina marcà el moment fundacional de l'ecologisme català, i potser de l'ibèric. Era l'any 1972. Plens de fervor altruista, els ecologistes de l'època, en tronar contra l'abocador de Garraf o la tèrmica de Cubelles, dèiem: 'allà, no!'. No vivíem a Cubelles, i encara menys als rasclers càrstics de Garraf. Defensàvem l'espai dels altres, que percebíem com l'espai de tots, és a dir com el territori comú. De seguida també arribà un 'ni allà, ni enlloc!' contra les centrals nuclears, perquè el territori compartit s'estenia tant en l'espai com en el temps: abastava la nostra generació i les que havien de venir. Fervor altruista, en efecte. I també una certa actitud anti-sistema avant la lettre, indissociable de l'aura soissante-huitard que recorria Europa després del maig francès. Tot plegat, aigua passada. Aigua altruista passada, sí. O, més aviat, aigua solidària desplaçada pel tsunami del nimby, per l'ona egoista del Not In My Back Yard. El back yard ianqui és la clastra balear, l'eixida catalana, el pati valencià. És el fragment no construït de la casa pròpia, on no s'accepten les noses que els veïns pretenen llençar-hi. A casa nostra, el nimby esdevé 'aquí, no!'. Aquest 'aquí, no!', que vol dir 'a casa meva ni parlar-ne!' no té res a veure amb aquell 'allà, no!', que significa 'compte amb el país!'. Aquest 'aquí, no!' és una actitud reactiva i egoista -no dic il·legítima- de qui, simplement, procura per ell. S'ha de dir. Cal dir-ho, ja que l'ecologisme sol fer seves moltes d'aquestes queixes d'ull de poll trepitjat o, si més no, els dóna suport. No em sembla encertat. És llençar per la borda un capital de generositat solidària acumulat durant dècades. Aquest 'aquí, no!', amb una mà rebutja presons, parcs eòlics o infraestructures, els serveis dels quals, però, s'acuita a reclamar amb l'altra. També fa front a transvasaments descabellats o a urbanitzacions deletèries, ben cert, però sobretot -a vegades només- quan perjudiquen als que protesten. Davant d'iniciatives com les zones verdes d'aparcament a Barcelona (clica aquí), els que durant anys han ocupat gratuïtament amb els seus vehicles privats l'espai viari públic es manifesten demanant la dimissió de l'alcalde. Fins suposant que la mesura no fos un encert, exigir que dimiteixi una autoritat perquè no ens agrada el que decideix en legítim exercici de la seva funció és, pel cap baix, una grolleria. Què ens ha passat dels setanta ençà? Si més no tres coses, em sembla. En primer lloc, ens hem incorporat de ple a l'estat del benestar, però acríticament, pensant que tenim dret a obtenir tot el que som capaços de desitjar. En segon lloc, l'increment de l'artificialitat processal ens ha fet perdre el sentit de les coses, la idea de dependència envers els recursos i el territori (l'acudit que el suro procedeix de l'ampolla ja no fa gràcia, perquè molta gent tendeix a creure-s'ho). I, en tercer lloc, l'increment de la petjada ecològica individual -fragment de territori del qual depenem i obtenim els recursos- ha acabat ocupant tot l'espai disponible, de manera que tots els nostres back yards personals sumen més que el país sencer. Consentits, desinformats i encabits en un país insuficient: mala cosa. Progressar no és tirar-se els drets pel cap. Article publicat simultàniament a El Temps, el 06.06.05.