EX VIANANT (Un article de Salvador Fuentes)

Vianants som tots? Sembla una pregunta absurda, atès que tothom que utilitza un mitjà de transport, com a mínim haurà de desplaçar-se a peu fins el lloc de destí, però, no tothom exerceix de vianant ni es planteja els seus desplaçaments en clau de mobilitat sostenible, així, doncs descartaríem a moltes persones, que malgrat que van a peu, no exerceixen, no es posen en la pell del vianant, perquè han oblidat els passeigs per les ciutats i perquè en general consideren al vianant un ciutadà de segona categoria, el qual no té un vehicle propi, i per tant apliquen la llei del mes fort quan es tracta de circular per indrets on coincideix amb els que van a peu solen ser molt superiors als que es fan amb altres mitjans de transport, com per exemple els centres històrics com el de Barcelona, en que els desplaçaments a peu, son els més indicats per molts raonaments, però cada cop més augmenta la pressió del vehicle privat. El reclam per una banda dels pàrkings i per l'altra la permissivitat en l'acompliment de la disciplina urbanística fa que la pretesa qualitat de vida de les zones amb preferència pels vianants vagui quedant arraconada.
Un mode de transport menyspreat Afortunadament per la qualitat de vida dels municipis, més del 50% dels desplaçaments quotidians, es realitzen per aquests mitjà de transport universal. En els municipis de la primera corona metropolitana, els desplaçaments es divideixen 1/3 part en transport públic, 1/3 en vehicle privat, i 1/3 anant a peu. Hom es pregunta, com sent tant importants els desplaçaments a peu, sovint es va relegant a espais marginals, amb voreres més aviat pensades perquè entri aigua de pluja, que per a circular vianants. No han ajudat les estadístiques oficials que obvien els modes de transport com l'anar a peu o en bicicleta. Afortunadament la tendència està canviant i la EMQ 2001 (Enquesta de mobilitat Quotidiana) realitzada per l'Autoritat del transport metropolità (ATM) ja recull aquests paràmetres, però encara esperem que les EMO's reflecteixen els mateixos paràmetres.
Una publicitat que dona missatges contra la mobilitat sostenible Els fabricants de vehicles privats, cada vegada més enginyosos sempre han estat els qui han etzibat missatges per fer-nos creure que el vianant o l'usuari del transport públic, era el ciutadà de segona categoria, que no podia elegir o simplement que pujava d'status quan adquiria un cotxe, com el qui millora de categoria en un treball.
Però no solament son els fabricants de cotxes, també s'hi afegeixen altres, com el controvertit anunci de la Loteria Nacional de setembre de 2004 sota l'epígraf de 'Ex-vianant' es veu a una persona madura al costat d'una moto de gran cilindrada. Els col·lectius de suport a la mobilitat sostenible, van realitzar una campanya per boicotejar la compra de loteria, encara que amb l'afecció que hi ha en aquests país per fer-se milionari, crec que no tindria massa èxit. És de remarcar la pàgina WEB que ha fet la plataforma del carril bici de Córdoba que han creat el primer observatori de la publicitat de la mobilitat sostenible, en que es denuncien o es dona suport als anuncis que duen missatges en positiu (només un) i en negatiu (la resta).
Ex-vianant de debò Ex-vianant, ex-persones de debò, son aquells que figuren en les fredes estadístiques d'accidents de trànsit i que no han sobreviscut a un atropellament. La sensació, és que el vianant, a sobre de duu la pitjor part, i deixar en molts casos la vida, sempre es troba l'argúcia jurídica per criminalitzar o penalitzar el seu comportament en la via pública, perquè les asseguradores defensen els seus clients amb tot el que poden encara que sigui amb arguments increïbles.
En l'anuari estadístic d'accidents a Catalunya 2004, dels 3.329 accidents registrats, més de la meitat, 1795, no son imputables al vianant, i de la resta, seria discutible la imputació, però amb un codi de circulació que penalitza al vianant i al ciclista, i la legislació actual no ajuda en absolut a fer justícia.
Per exemple, el famós cas de Farruquito, que ha estat condemnat per homicidi imprudent i omissió a l'auxili, per haver assassinat al volant el 30 de setembre de 2003 a una persona, sense tenir carnet de conduir. Ha estat comdemnat a 16 mesos de presó i encara ha recorregut a la sentència. Amb sort no passarà per la presó, amb tot el suport mediàtic que ha tingut fins i tot un web de recolzament. El nostre país cada cop més s'assembla als Estats Units que qui té diners evita la presó i en canvi els vianants assassinats per conductors temeraris queden impunes davant la justícia o amb sentències irrisòries.
El vianant sempre és innocent Aquests és el títol d'un interessant article que postula sobre la innocència del vianant en els accidents de trànsit, escrit pel professor i advocat Francisco Javier Tirado i que subscric plenament. Cal destacar com en diversos països com Bèlgica o França han despenalitzat als vianant i les persones grans en els accidents de trànsit (qualsevol circumstància que concorri vianant i automobilista si és menor de 16 anys o més gran de 74, la culpa sempre és del conductor). No oblidem que si la culpa recau total o parcialment en el vianant, les asseguradores son les principals beneficiaries. Hi ha una dita estesa socialment que la millor forma d'assassinar algú i quedar impune es atropellant-lo, ja que l'infractor rarament complirà amb una condemna justa.
Els urbanistes no ajuden D'ençà els anys 80 en que una generació de formació pluridisciplinaria van apostar fort pel model de ciutat compacta i inventaren el concepte de mobilitat sostenible, hi ha hagut poc recanvi generacional, especialment en la darrera dècada. Així tenim que ha decaigut l'interès de tècnics i polítics per les accions a favor de la mobilitat sostenible.
Fins i tot un prestigiós premi Pritzker, equivalent als nobels d'arquitectura com Alvaro Siza que ha dissenyat zones de vianants com el casc antic de Lisboa, ara està remodelant el passeig de la Castellana de Madrid, cedint tot el protagonisme al vehicle privat, arraconant als vianants de forma incomprensible.
Concloent en positiu Cal reivindicar el respecte pel vianant, sovint quan es parla de civisme, un dels principals indicadors es el nombre d'accidents que hi ha en els cascs urbans entre vianants i conductors. Convé recordar l'arraconada 'Carta Europea dels Vianants'. La qual en l'article 2, postula 'Els vianants tenen dret a viure en centres urbans o rurals organitzats a escala humana, i no de l'automòbil, i a disposar d'infraestructures a les quals puguin accedir fàcilment a peu o amb bicicleta'.
Sovint s'oblida que caminar es molt beneficiós per la salut: redueix el risc de malalties coronaries, colesterol, etc. I es molt desitjable en el model sedentari que molts de nosaltres tenim a les grans ciutats.
Accions per a la reflexió de la mobilitat sostenible com les que es van realitzant en el marc de la setmana de mobilitat o el dia sense cotxes son necessàries per continuar avaluant els nostres municipis i influir en la ciutadania, que es necessari de disposar de mes espais per l'ecomobilitat i el gaudir, perquè si som capaços de crear espais urbans segurs per als mes menuts i els mes grans estem dissenyat la ciutat que la majoria de ciutadans voldríem.