[Dossier Aigua / i 9] Els grans reptes

Previsió de la sèrie i capitols publicats, aquí.

Signes de tensió Lester R. Brown, president de l'Earth Policy Institute i fundador i expresident del Worldwatch Institute posa de relleu en el seu llibre Ecoeconomia, alguns dels aspectes més preocupants de la situació de l'aigua dolça en el món. Aquesta situació és, segons aquest observador, un signe de tensió més en el malestar de la Terra, en un conjunt format pel canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat. Brown recorda la catàstrofe ecològica del mar d'Aral i la situació del Iang-Tsé, a la Xina, que està deixant de les seves funcions ecològiques degut al seu aprofitament hidroelèctric i per a la irrigació. Segons el Banc Mundial, els aqüífers pateixen una sobreexplotació arreu del món ja sigui a la Xina o l'India o als Estats Units i hi ha registres de la disminució del nivell de les aigües freàtiques a molts indrets. En el nucli de la pobresa Si l'aigua se situa en primera línia dins el conjunt de problemes ambientals del planeta no és menys veritat que també es troba en el nucli dels problemes socials. La darrera cimera de la terra de Johannesburg, del 2002, va tenir com a clau de la discussió el repte de la implementació de les mesures per aconseguir l'Agenda 21 i els Objectius de desenvolupament del Mil·lenni, entre els quals es troba l'eradicació de la pobresa. Tal com es va posar de relleu en el decurs dels diàlegs sobre l'aigua del Fòrum 2004, sense una solució al tema del dret d'accés a l'aigua potable i als serveis de sanejament, no es podrà reduir la pobresa i menys encara eradicar-la. No es pot ignorar aquesta realitat i tampoc que cal fer alguna cosa per canviar les tendències negatives. Però al mateix temps, la qüestió de l'aigua, en la seva complexitat enorme, ens planteja preguntes que no són fàcils de respondre i que poden posar-nos en algun compromís. Prenem el cas del riu Nil que travessa 10 estats. Egipte, com a país, depèn d'aquest riu que explota en major mesura que la resta de països de la conca. Egipte té una renda per càpita de 1380 dòlars. Etiòpia és un altre país de la conca del Nil- en territori etíop el riu rep el 85% del seu cabal- i compta amb una renda per càpita de 100 dòlars. Doncs bé, Etiòpia tan sols aprofita l'1% del cabal del riu. Les intencions del seu govern com és lògic passen per sortir de la pobresa i en funció d'això ha declarat públicament la seva intenció d'incrementar notablement l'aprofitament actual. Per Etiòpia arribar al nivell d'Egipte és una fita i la forma de fer-ho és intensificant el consum d'aigua per irrigació. Aquesta és la veritable arma de doble tall que ens planteja el desenvolupament. Perquè aquest no és possible sense l'aigua però el mateix consum d'aigua que comporta pot hipotecar-lo en el futur. Resistirà el Nil un aprofitament com el d'Egipte per part de tots els països de la conca? Més benestar, més aigua Brown assenyala que a mesura que un país subdesenvolupat esdevé un país en vies de desenvolupament augmenta el seu consum d'aigua. La causa n'és l'urbanització, la industrialització i els canvis d'usos alimentaris. Agafem aquest darrer aspecte: l'augment de la renda per càpita se sol reflectir en canvis de dieta que van en la línia de consumir més carn. L'increment de la producció ramadera requereix més gra i aquest només pot venir d'una intensificació dels conreus i la irrigació. Les afirmacions de Brown venen corroborades per les dades que arriben del país paradigmàtic en el desenvolupament econòmic: la Xina. Els embassaments de les tres gorges tenen la finalitat de servir la creixent demanda elèctrica del país. Abans dels anys 90 gairebé no hi havia electrodomèstics, avui en dia aquests aparells necessiten més de 180 milions de Kw. a l'any. Pel que fa a la demanda domèstica d'aigua entre 1997 i 2002, les llars situades a zones urbanes han augmentat el seu consum en més de 7.000 milions de metres cúbics. Les relacions entre aigua i desenvolupament es poden seguir detingudament en el web. Això succeeix en un país com la Xina que, relativament, ha sabut frenar el seu tradicional augment demogràfic. Però en molts països el camí del desenvolupament va acompanyat de taxes de creixement espectacular de la població. Pakistan, un país molt àrid, amb 150 milions d'habitants, té previstos augments de població de 200 milions d'habitants més el 2050. Augments del 50% s'esperen a altres gegants demogràfics com Mèxic o Iran en aquest mateix període. Per tant, la variable demogràfica no solament posa més pressió sobre el recurs aigua per les necessitats bàsiques sinó que també n'augmenta la demanda per nous usos associats al creixement econòmic i el que, convencionalment, es coneix com modernització. L'altra cara de la moneda Per una banda, tenim que la millora econòmica pot portar a usos insostenibles de l'aigua. Però la realitat de la manca de disponibilitat d'aigua o d'aigua en condicions és encara l'element més destacat en el conjunt del planeta. Avui 1.400 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable; 2.400 milions no tenen serveis de sanejament; 3.000 milions no disposen en el seu entorn de cap sistema de tractament de les aigües: La primera víctima és la salut: 30.000 persones moren cada dia per malalties degudes a la manca o a la insuficiència d'aigua potable. La segona víctima és el coneixement: 18 milions d'infants -la majoria del sexe femení- no poden anar a escola perquè han d'anar a buscar aigua. El cercle viciós de la pobresa es perpetua. Ens trobem davant d'una situació doblement greu. La vida de moltes persones i comunitats és arruïnada per manca d'aigua mentre d'altres en consumeixen en excés i la retornen en mal estat al cicle hidrològic. Aquestes són les realitats de la insostenibilitat. La situació planteja diversos reptes que cal afrontar simultàniament com a única possibilitat per a l'èxit: el de la cooperació, el de les institucions i, probablement el més difícil de tots, el canvi de paradigma econòmic. El repte de la cooperació La primera condició per poder intervenir positivament en els problemes de l'aigua és la pau. La Unesco ha elaborat un projecte de gran abast amb aquest objectiu i l'ha presentat amb el lema "From Potential Conflict to Cooperation Potential". En el món hi ha més de 260 conques internacionals i dels aproximadament 200 estats indenpendents, uns 145 tenen conques internacionals en el seu territori. Rius com el Danubi travessen 18 estats. El potencial pel conflicte hi és però també les oportunitats de cooperació. Si exceptuem casos extrems com el d'Israel i Palestina, el repte de la cooperació s'està guanyant almenys fins ara. Segons un estudi portat a terme el 2001 a la Universitat d'Oregon, la cooperació ha estat hegemònica en la segona meitat del segle XX. En aquest període hi ha hagut 507 conflictes per l'aigua (en diversos graus) i 1.228 processos de cooperació. S'han produït un total de 37 conflictes violents però s'han arribat a signar uns 200 tractats per superar les disputes. Per què ha passat això i no el contrari? Doncs perquè és el més racional. Es cert que la guerra té elements irracionals però no fins a l'extrem de posar en perill la supervivència d'un país sencer i, en el cas de l'aigua, molts estats depenen completament d'altres. La cooperació encara que signifiqui cessió de sobirania sempre és un camí per obtenir alguns beneficis. L'altra opció està formada només per perjudicis. No s'ha de minimitzar, de tota manera, el potencial bèl·lic de les disputes per l'aigua sobretot tenint en compte les tendències de creixement demogràfic. Això està directament relacionat amb un altre gran repte, que és la capacitat de les institucions per resoldre aquests conflictes. El repte de les institucions El diagnòstic sense l'acció és estèril. Les institucions transnacionals garanteixen les polítiques sobre el terreny. No en va una de les grans preocupacions de l'última cimera de la Terra van ser la governança i la implementació de les decisions. En l'àmbit regional les institucions tenen la missió de resoldre les disputes i gestionar-les en positiu. A nivell global han d'actuar com a grans fòrums de la comunitat internacional i en aquest sentit l'harmonització de postures és més difícil: els actors i els interessos es multipliquen. Els exemples del primer nivell són diversos. Hi ha una comissió permanent sobre l'aigua entre Namíbia i Àfrica del Sud i institucions similars entre Estats Units i Canadà i Estats Units i Mèxic; hi ha autoritats que s'ocupen de la conca del Níger o del Llac Txad, o de la conca del Ganges amb representants de l'India i Bangladesh, entre d'altres. La naturalesa d'aquestes institucions va des del simple intercanvi de dades, en algun cas, fins al treball conjunt i coordinat en la gestió de l'aigua. Són capaces de buscar equitat en l'aprofitament dels recursos, d'establir mecanismes de resolució de conflictes, d'equilibrar el desenvolupament econòmic i ecològic. Per tot això s'ha encunyat el terme hidro diplomàcia. A nivell global, el repte és més gran. Existeix un gran nombre d'organitzacions internacionals -públiques i privades- que tracten el tema de l'aigua i dins d'elles, diverses suborganitzacions. La pregunta que sorgeix és: si la salut o el comerç mereixen organitzacions específiques, per què no l'aigua? Les Nacions Unides han donat un indici de que estan considerant aquesta qüestió, de moment, amb el reagrupament de totes les agències implicades amb els recursos hídrics, sota el marc UN-Water. L'esquema -molt útil- en el qual es pot veure les agències que estan implicades a l'aigua és en aquesta web. La premisa bàsica per la constitució d'un organisme mundial de l'aigua és que aquest hauria de tenir poder coercitiu real. En el cas de l'Organització Mundial del Comerç, per exemple, existeixen ens per resoldre conflictes i, si les parts no s'avenen, l'organització els pot imposar la solució. L'existència de l'OMC és compatible amb la d'unions duaneres i econòmiques regionals i, tot i ser discutida, el seu èxit es mesura en el fet que la majoria de països hi volen ser presents i també moltes organitzacions no governamentals . Igualment, l'hipotètic organisme mundial de l'aigua podria conviure amb la pluralitat d'organitzacions i debats i crítiques però el més important és que s'erigiria en el gran punt de referència sobre el tema per tots els actors. En aquest context l'aplicació de la Convenció Global sobre l'aigua -un cop fos aprovada- es podria fer de manera efectiva. El repte del canvi de paradigma Finalment, ens trobem amb el repte definitiu. Podem aconseguir un bon nivell de cooperació i de governança a nivell local i mundial però si no actuem en el sentit de canviar els actuals patrons de creixement econòmic basats en la insostenibilitat, difícilment podrem evitar situacions crítiques que podrien posar en perill les eines institucionals fins a convertir-les en inservibles. La cooperació i el perfeccionament institucional ja incorporen en diferent mesura els criteris de sostenibilitat. A més, els estats, ja sigui a través d'aquests instruments de relació amb els altres estats o en molts casos dintre les seves pròpies fronteres, estan fent un esforç en aquest sentit. La societat civil va en aquesta direcció de manera majoritària com s'ha demostrat en el nostre país amb la incorporació de la nova cultura de l'aigua al discurs general. Paral·lelament, mentre a una part del primer món es va assumint aquesta nova filosofia, no disposem ni dels arguments ni menys encara de la força moral per evitar que el món en desenvolupament tingui com a grans fites els mateixos paràmetres que nosaltres comencen tímidament a qüestionar. El benestar a gran part del món continua sent sinònim de PIB i no de IDH. Lester Borwn i Hal Kane en el seu llibre Full House fan una pregunta, gairebé podríem dir-ne que 'la pregunta': Quanta gent pot arribar a viure a la Terra i amb quin nivell de consum? Sens dubte el debat sobre la capacitat de càrrega del planeta haurà d'acompanyar en les properes dècades les discussions sobre la gestió de l'aigua i el nostre dret a utilitzar-la. Conclusions L'aigua és un recurs fonamental per treure a milions de persones de la pobresa i equilibrar els índexs de desenvolupament a tot el món. L'aigua-dret esdevé l'aigua-necessitat. Paradoxalment, el creixement econòmic i el benestar en els països que han iniciat un acostament al nivell de vida del món occidental comporten un increment del consum de recursos remarcable entre els quals es troba el de l'aigua. Cal solucionar dos problemes complexos al mateix temps. Per una banda el de l'aigua per a tothom i d'una altra el del consum i gestió raonable arreu. Les precondicions mínimes perquè això es pugui aconseguir passen per treure la qüestió de l'aigua de l'escenari del conflicte. Les tendències hi porten però la realitat de la cooperació s'està imposant. La cooperació demana institucions per una millor coordinació dels esforços. Les institucions s'han multiplicat però es troba faltar una gran autoritat mundial que sigui punt de referència i que tingui capacitat coercitiva davant dels actors. Fins i tot aconseguint aquests difícils objectius no es pot oblidar el debat sobre la capacitat de càrrega de la terra i l'empremta ecològica del desenvolupament. Els models actuals hauran de ser revisats en la mesura que el creixement demogràfic previst es confirmi.