[CONSTRUCCIÓ SOSTENIBLE] De les normatives de sostenibilitat en edificació (II) (per Albert Cuchí)

Establertes en l'article precedent les limitacions generals que configuren el marc en el que es presenten les normatives de sostenibilitat en edificació, així com analitzades les causes que el determinen, aquesta segona part es proposa estudiar l'eficàcia d'aquestes normatives i en concret, i com a model de referència, ens fixarem en el Decret 21/2006 de 14 de febrer d'adopció de criteris ambientals i d'ecoeficiència en els edificis de la Generalitat de Catalunya, anomenat simplificadament Decret d'ecoeficiència en edificació. El Decret d'ecoeficiència és un exemple de les limitacions generals de les normatives de sostenibilitat en edificació relatades en l'article anterior. En primer lloc, es tracta d'un decret que, com el seu propi nom indica, té com a estratègia d'acostament a la sostenibilitat l'eficiència en l'ús de recursos en el funcionament de l'edifici i, tot i que incideix en el camp dels materials, ho fa en un percentatge molt reduït i abordant-lo bàsicament des del camp dels residus. Igualment, no hi ha un marc global de referència des d'on es pugui entendre la funcionalitat d'aquest decret respecte a la política ambiental global del Govern de la Generalitat i al seu desenvolupament en el sector de l'edificació. Només una referència al preàmbul del Decret nomenant-lo com 'una primera actuació' precedit per un enquadrament 'dins la política general de sostenibilitat del Govern de la Generalitat de Catalunya' semblaria mostrar la intenció d'emmarcar el Decret dins una voluntat més àmplia però, malauradament, la manca de concreció d'aquesta política general fa difícil albirar quines poden ser les futures actuacions, cap a on van encaminades, quines relacions tenen amb altres polítiques en el camp ambiental i quin paper hi juga aquesta 'primera actuació' en aquest marc més global. Com a conseqüència de l'absència d'aquest marc global de referència pel Decret, no hi ha una informació prèvia -solvent quantitativament i qualitativa- sobre la realitat que es vol modificar, ni disposa d'objectius concrets basats en els possibles escenaris de futur cap a on es pugui dirigir aquesta realitat actual. No disposa d'un sistema de seguiment que permeti comptar els estalvis ambientals obtinguts, ni a quin cost s'obtenen, ni qui paga aquests costos ni -com a corol·lari- la justificació de la pertinència de cadascuna de les mesures en funció de la relació cost econòmic/benefici ambiental que procuren. Decret de mínims Aquestes mancances indiquen la novetat de l'acció política en aquest camp que és la promulgació del Decret, i són coherents amb la intenció inicial del Departament de treure un decret 'de mínims' -pal·liatiu d'una situació intolerable- mentre es dissenyava una política més global per incidir en el sector, una política assentada en els adequats estudis previs i sobre objectius definits. La pregunta és si actualment s'està dissenyant aquesta política global a Catalunya o si el Decret -i les seves successives actualitzacions- serà per molt temps l'únic instrument d'actuació sobre el sector. El Decret d'ecoeficiència aborda la sostenibilitat des de la consecució de l'eficiència de l'edifici en quatre àmbits: energia, aigua, materials i sistemes de construcció, i residus. La coincidència amb els fluxos materials que permeten aconseguir l'habitabilitat en l'edificació és absoluta i, per tant, l'enfocament de l'eficiència que fa el Decret es produeix, al nostre entendre, sobre els àmbits oportuns. Tant sols es podria retreure una absència i un escreix que, en qualsevol cas, només mereixen la nostra atenció en tant que reflexió general sobre sostenibilitat i edificació. Una absència -que detectarà aquell qui vulgui comparar el Decret als habituals sistemes d'avaluació de la sostenibilitat en edificació- fa referència a les qüestions lligades a l'ocupació de sòl i a la qualitat ambiental de l'emplaçament. Àmbit determinant en països anglosaxons, a on l'edificabilitat és més extensiva i lliure. A casa nostra aquests aspectes són concretats pel planejament urbanístic, que determina l'edificabilitat d'una forma molt precisa. Cal preguntar-se, aleshores, si aquestes qüestions estan adequadament tractades en la legislació urbanística. És sobrer, en canvi, l'article 5 -i alguna indicació de l'article 6- quan el Decret fa referència a les condicions acústiques dels habitatges. Què té a veure amb la sostenibilitat l'aïllament acústic dels separadors dels habitatges? Cal considerar que hi ha una confusió terminològica que s'ha acabat infiltrant no només al Decret sinó a molts altres textos, i val la pena dedicar-li dos paràgrafs. Responsabilitat social L'arquitectura crea espais, l'adequada qualitat 'ambiental' dels quals -en tant que característiques que afecten als sentits i, per tant, al confort- és part de la seva responsabilitat social. L'actual demanda 'ambiental' -que es presenta amb el mateix nom- té a veure amb la gestió dels recursos que el medi ens proporciona. Confonem habitualment ambdues. Però hi ha una regla d'or per saber si la demanda és referida al medi: té a veure directament amb la gestió de recursos? Si la resposta és positiva, és 'ambiental' en el sentit de tenir una repercussió sobre el medi ambient i ha d'estar a una normativa d'ecoeficiència. Si la resposta és negativa, és 'ambiental' però des de la consideració de la qualitat espacial per a l'ús humà. Per exemple, el cas que ens ocupa: el soroll. Té el bon aïllament acústic una referència concreta amb l'ús de més o menys recursos o del seu impacte al medi? No. Té a veure a usar solucions adequades i la diferència amb les que no ho són no té a veure directament amb l'ús de recursos del medi. És clar que finalment el soroll vol dir frec i, per tant, ineficiència, però és una consideració irrellevant en aquest cas. I tampoc tenen una incidència directa en l'ús dels recursos ni la legionel·losi, ni la síndrome de l'edifici malalt. I per això no han d'estar a una normativa que tracta de regular les repercussions sobre medi causades per l'ús de recursos. Altrament, malgrat l'encert general en la selecció dels àmbits que tracta el Decret d'ecoeficiència, la seva extensió a tot tipus d'edificació -residencial, administratiu, docent, sanitari, esportiu- limita les diferents possibilitats d'acció que en cada àmbit es pot desenvolupar per a cada tipologia d'ús en funció de la importància relativa que pren en ell. Així l'ús de l'aigua en edificis administratius no és significatiu -encara que permet fer determinat tipus d'accions que als habitatges no són generalitzables- mentre en aquesta tipologia és determinant l'ús de l'energia, on repercuteix per exemple la qualitat tèrmica de la pell de l'edifici -limitant la sistemàtica opció del mur cortina- o l'aplicació de models de gestió energètica centralitzats i auditats. O potenciar les actuacions en l'edificació docent no tant per la seva eficiència sinó -integrades en els objectius docents dels centres- com a lloc a on els futurs ciutadans aprenen a tenir una nova relació amb els recursos. De nou traspua el Decret una primera intenció molt lligada a la seva aplicació a l'habitatge -d'altra banda més del 80% de l'edificació- que es va generalitzar posteriorment a la resta de tipologies d'ús, anunciant així de nou la seva vocació d'instrument únic de la política ambiental en edificació. Pèrdua de finor Les prescripcions que el Decret realitza en els àmbits d'aigua i energia, tot i la pèrdua de finor que implica la seva extensió a tot tipus d'edificis, són concretes i, si mereixen alguna crítica general, és la de proposar mesures evidents, indefugibles, fins i tot en algun cas, prudents. De nou, el Decret mostra una voluntat de mínims, de demanar el que és ja inexcusable, però encara sense una voluntat de dirigir el sector en una opció de canvi. Però és a l'apartat destinat als materials i sistemes constructius, on el Decret mostra insuficiències -en algun cas extensibles al conjunt de l'articulat- que afecten a la seva eficàcia. Insuficiències que -més enllà de la crítica ambientalista- impliquen la seva qualitat com a normativa, com a instrument legal, com a expressió d'una voluntat real d'intervenció. En primer lloc, la confusió entre la demanda i l'objectiu que es persegueix. En el primer dels dos apartats d'aquest capítol destinat a materials i sistemes constructius, l'exigència imperativa que s'utilitzava en els articles anteriors deixa pas, sense una justificació addicional, a un sistema de valoració per punts de les demandes, de forma que es determina un 'menú' d'opcions del que cal seleccionar un conjunt d'accions que assoleixin una puntuació mínima. Per què? Falta de voluntat L'absència de voluntat d'intervenció en l'apartat de materials i sistemes que, recordem-ho, afecten a l'arrel del sistema productiu, buida aquest capítol de contingut exigencial deixant només l'apartat 6.2 (sobre la necessitat de disposar com a mínim d'una família de productes amb un distintiu de qualitat ambiental) com a normatiu, i és omplert pel menú d'opcions que, en realitat, en un ínfim percentatge fan referència a qüestions relacionades amb materials i sistemes de construcció. Així, façanes i cobertes ventilades, assolejaments, reduccions de la conductibilitat tèrmica, ventilacions creuades, energies renovables per climatització o enllumenats comunitaris, són opcions que tenen a veure amb l'energia, no pas amb les implicacions ambientals generades per l'ús de materials o sistemes constructius. Una referència a l'aïllament acústic -assumpte tractat uns paràgrafs més amunt- i dues demandes relacionades amb l'estalvi d'aigua, només deixen 4 opcions -d'un total de 18- que realment tinguin relació amb materials i sistemes constructius. I dues d'elles destinades a la potenciació de l'ús de sistemes industrialitzats, que és una antiga i persistent política de la Direcció General d'Habitatge, la relació de la qual amb la sostenibilitat no només no ha estat demostrada sinó que, dels pocs estudis realitzats en aquest sentit, se'n dedueix que camina en direcció contraria i hauria de ser clarament revisada. Resten dues opcions relacionades amb l'ús de reciclat -aprofitant residus de l'enderroc o com a contingut en materials adquirits- que perfectament s'haguessin pogut afegir com a demandes en el segon apartat d'aquest capítol i, juntament amb el capítol de residus, configurar un digne apartat de materials. La segona insuficiència és la dificultat de verificació i control de les demandes del Decret. Dificultat que s'esdevé -a vegades- de la manca de concreció en algunes de les seves definicions com -i més punyent- de l'absència de mecanismes de control del Decret i de règim sancionador. Establir qui controla el compliment del decret, amb quins instruments i en quin moment del procés, és determinant per assegurar que el Decret no és una mera declaració d'intencions. Manca de concreció La manca de concreció de les demandes -significativa al capítol de materials i sistemes de construcció: com es determina el que és una ventilació creuada o un sistema pre-industrialitzat?- pot complementar-se amb disposicions posteriors i no és tant dramàtica com l'absència de mecanismes fiables de control del seu compliment. El decret no estableix cap indicació de responsabilitats ni de gestió del seu compliment. Es pot suposar que recauen en el tècnic responsable del projecte, encara que moltes coses no es refereixen al projecte sinó a l'edifici. La qüestió és qui es presentarà com a damnificat sinó es compleixen les demandes del decret, ja que el bé que es vol salvaguardar no afecta sovint als interessos privats de qui ocupa l'edifici, amb el que no té perquè produir-se una denúncia que detecti l'incompliment i obligui a cercar reparacions. El control de la verificació de les demandes del Decret pot lligar-se a l'obtenció de la llicència d'obres i, com bona part de la normativa més recent, fer recaure sobre el treball dels tècnics municipals la revisió de les demandes del Decret en el projecte i la verificació de les condicions sobre l'obra feta. Caldria aleshores conèixer la capacitat de gestió d'aquests professionals i la seva implicació en els objectius del Decret per tal de valorar l'abast dels resultats que es poden esperar. Les experiències prèvies de revisió en el moment de les llicències dels fulls d'acompliment de normes ens ha de servir d'experiència. I els municipis? D'altre banda, si hem d'esperar la col·laboració dels serveis municipals, no és més lògica la implicació en els objectius de l'administració municipal, d'un nivell de l'administració que sempre ha tingut una posició capdavantera front les qüestions ambientals? Cal considerar també que l'escala municipal és l'escala idònia per definir objectius ambientals concrets per l'edificació donat que l'entorn -climàtic, mediambiental, cultural, social, tècnic, empresarial, etc., però també normatiu i de participació i debat- té el grau de definició precís per fer-ho. Un Decret que no fos de mínims i que usés els serveis municipals potser hauria de tenir més en consideració l'escala municipal en el seu desenvolupament. En definitiva, el Decret pateix -i és exemple de la majoria de la normativa de sostenibilitat en edificació- de la manca d'un marc de referència global que determini objectius qualitatius quantificats i que es basi en una diagnosi de la realitat actual. Un marc que demana la voluntat política real d'intervenir en el sector i de fer-ho cap a la sostenibilitat. Sostenibilitat que és un repte que, com vam apuntar al primer article d'aquesta sèrie, afecta profundament les arrels que sustenten el nostre model social i que, en conseqüència, demana un debat polític seriós sobre la seva aplicació i sobre els camins per arribar-hi. Sense aquest debat, la contradicció es farà evident en qualsevol iniciativa legislativa dirigida en aquest sentit. El pròxim article d'aquesta sèrie ens mostrarà -en un exercici de gra més petit- fins quin punt aquestes contradiccions poden resultar més aviat un fre que un estímul en el camí cap a la sostenibilitat.