[CONSTRUCCIÓ SOSTENIBLE] Les normatives, des de l'àmbit de l'energia (per Fabian López)

A partir del marc general definit per l'Albert Cuchí en els dos articles anteriors respecte a les normatives de sostenibilitat en l'edificació, en aquest article -i tal i com allà s'anunciava- es realitzarà un exercici de gra 'més petit' en el qual s'analitzarà, des de l'àmbit de l'energia, el plantejament i l'abast de la normativa recentment aprovada. A manera d'introducció val la pena recordar que la tendència del consum de recursos i el seu esgotament és alarmant, i que en aquest sentit l'acció legislativa que promogui i estimuli un canvi del seu model de gestió és urgent. La Directiva europea 2002/91/CE sobre Eficiència Energètica dels Edificis, planteja com a objectiu principal la millora de l'eficiència i genera un marc de referència que requereix que els diferents països realitzin una transposició a escala estatal (i autonòmica), en la qual s'implementin els diferents instruments que permetin assolir aquest objectiu i que es corresponguin amb la urgència de la situació. L'anàlisi que es proposa realitzar pretén identificar, des de l'àmbit de l'energia -és el que l'autor coneix més de prop-, i en el nostre context, quins són els objectius de la nova legislació, quin bé o béns es protegeixen, què es regula. A partir d'això, es tractarà d'establir si l'actual és un desenvolupament normatiu adequat i coherent. L'àmbit autonòmic Generalitat de Catalunya DECRET21/2006, pel qual es regula l'adopció de criteris ambientals i d'ecoeficiència en els edificis. Començant per la normativa que ens afecta de més a prop, en aquest cas, ens trobem amb una legislació que s'autodefineix com a resposta als objectius fixats pel protocol de Kyoto, i com a complement a la normativa estatal -Código Técnico de la Edificación que analitzarem a continuació-. Aquesta resposta es planteja des de mesures i actuacions encaminades a fomentar l'eficiència energètica. S'aborda el tema de l'eficiència energètica en l'edificació basant-se en la definició de límits a les prestacions finals de l'edifici. És a dir, atacant el problema al final de tot el procés. En l'àmbit de l'energia, la normativa se centra en el consum associat a l'ús de l'edificació, i específicament a l'ús energètic de major incidència - però no l'únic - com és la climatització: calefacció i refrigeració, deixant de banda d'entrada l'energia associada a la fabricació, transport i posada en obra dels materials que conformen l'edifici. Per tant, es tracta d'una normativa que pretén incidir sobre consum d'energia en els edificis durant la seva 'vida útil', que constitueix solament una part - molt important, és veritat - del cicle de vida de l'edificació. En aquest sentit és important considerar que si l'ús i explotació d'un edifici pot suposar avui dia prop del 70 % del consum energètic, i la construcció de l'edifici valors propers al 30% del consum total d'energia al llarg de la seva vida útil, quan la normativa pretén reduir el consum energètic associat a l'ús dels edificis estarem augmentant proporcionalment el pes de l'energia associada a la construcció de l'edifici i no seria difícil suposar que la proporció 70-30 inicialment plantejada, tendeix a igualar-se a curt termini. Això significa que controlar o regular el consum de recursos energètics en l'edificació plantejant l'acció legislativa sobre el consum energètic durant la seva vida útil, és atacar probablement la meitat del problema que ens ocupa. El Decret d'Ecoeficiència empra un llenguatge molt similar al que es venia utilitzant a nivell normatiu fins ara. Es defineixen valors límit per als elements que conformen la pell de l'edifici que es suposa controlen la demanda de recursos energètics. Val la pena esmentar que aquests valors límit estan associats solament amb un dels aspectes que incideixen sobre la demanda energètica, la transmissió tèrmica. En principi es tracta de valors més restrictius que els existents, donant per descomptat que qui dissenya un edifici 'només' té l'opció de millorar la prestació final (el consum d'energia) optimitzant aquests elements. Aquest enfocament parteix de la consideració de l'edifici com el producte final d'una cadena productiva que ningú posa en qüestió, i que es pretén controlar en la seva última fase. No interessa saber si l'edifici està ben orientat, si té molta o poca façana, si és pesat o és lleuger, interessa saber simplement, si la seva pell constitueix una barrera suficient per l'intercanvi de calor entre l'interior i l'exterior. Per a tot el territori de Catalunya es fixen valors límit de coeficients de transmissió tèrmica - no importa si estem a la costa o als Pirineus -, si els valors del nostre edifici són inferiors als establerts -independentment que l'edifici sigui una gran torre o un petit xalet- s'obté l'aprovació normativa. No hi ha intenció per conèixer, controlar o limitar, la demanda energètica que està associada a l'aplicació d'aquests valors límit, per tant l'objectiu de regular el consum d'energia es desvirtua, ja que si aquesta fos la intenció potser s'haurien d'haver fixat valors límit de consum. En l'apartat referit als materials i sistemes constructius sembla haver una intenció d'estimular noves pràctiques i promoure actuacions que no necessàriament es podrien parametritzar a través de valors límit. En aquest cas s'exigeix un mínim de punts a obtenir incorporant en el projecte alguna solució com, construir cobertes o façanes ventilades, o garantir ventilació natural en els locals, entre altres accions, que estarien en la línia de la reducció de la demanda de recursos energètics en els edificis, però la falta de concreció del que es planteja no deixa clar, quines son el objectius ambientals, perquè es promouen aquestes actuacions i no altres, com és la seva incidència sobre la reducció de la demanda energètica, o com s'han de plantejar des del projecte. Aquest plantejament no passa de ser una tímida intenció per promoure el que hauria de ser fonamental en una legislació d'aquest tipus i en aquest àmbit, que és el canvi de model de gestió dels recursos energétics. És necessari que des de la legislació es promogui un nou model, que es fonamenti en la reducció de la demanda de recursos energètics des del projecte mitjançant estratègies que aprofitin al màxim les condicions de l'entorn natural, acompanyades per una acurada selecció dels sistemes que atendran aquesta demanda, prevalent les solucions que utilitzin recursos renovables, i amb una gran eficiència en l'ús i la gestió dels mateixos. En aquest sentit, l'enunciat en el Decret de Ecoeficiencia com a bones practiques 'puntuables' hauria d'estar acompanyat per una reglamentació que expliqui i defineixi com implementar aquest tipus de solucions, com valorar-les, etc. Si la intenció a partir de promoure aquest tipus de solucions és estimular noves pràctiques ' i en el fons un canvi de model-, la pròpia legislació hauria de preveure instruments suficients per donar un suport adequat a qui vol posar-les en pràctica. Malauradament a partir del que se estableix en el text d'aquesta normativa això difícilment es podrà assolir. Per exemple, si algú vol plantejar un millor aprofitament de les condicions de l'entorn per a garantir un ambient fresc a l'estiu en el seu habitatge, generant una ventilació natural adequada, amb un pati on l'aigua refredi l'ambient, o disposant vegetació que generi ombres on es necessitin, és impossible justificar-lo a nivell normatiu ja que cap d'aquests elements podrem assimilar-ho a algú dels valors límit establerts, i com a molt podrem optar a alguns dels punts obligatoris que fan part de l'exigència normativa. Quant a l'aprofitament de l'energia solar per cobrir la demanda d'Aigua Calenta Sanitària en els edificis, que en el Decret s'incorpora com a exigència, es tracta d'una regulació que en funció de, l'entorn climàtic que ens trobem, la recent aparició d'ordenances solars i el desenvolupament tecnològic, es fa inajornable. Es fixen percentatges mínims de cobertura solar d'acord amb la ubicació i el tipus d'ús de l'edifici, però l'estímul de noves estratègies d'aprofitament solar o la promoció de bones pràctiques quant a sistemes i solucions tecnològiques no s'aborda. Resumint, es tracta d'una normativa que pretén 'encaixar' dintre d'una estratègia d'eficiència energètica que a nivell europeu té la seva principal referència en la Directiva d'Eficiència Energètica als Edificis, que com s'ha esmentat, ofereix als estats i els governs autonòmics, el marc general d'actuació. Val la pena dir que la Directiva no pretén limitar l'abast de les 'bones intencions' ja que defineix textualment que 'Los Estados también podrán recurrir a otros instrumentos o medidas no previstas en la presente Directiva para estimular una mayor eficiencia energética'. En aquest sentit el Decret de Ecoeficiencia com a legislació d'àmbit autonòmic, ha desaprofitat l'oportunitat d'anar un pas més endavant respecte del que estableix a nivell estatal en el Código Técnico de la Edificación, per promoure un veritable canvi de model, o estimular noves formes d'abordar una problemàtica ignorada per la legislació fins a ara vigent. Malauradament per no tenir uns objectius ambientals clarament definits, s'ha acabat elaborant un document que lluny de complementar la normativa estatal (un dels seus objectius), acaba per matisar algunes de les consideracions allí establertes o fins i tot s'acaba suportant en ella en els àmbits que no arriba a cobrir. És fàcil advertir que quan s'aposta per un model com aquest, basat en les prestacions finals dels productes, difícilment es regula el consum energètic associat, ja que és fàcil que en molts casos les solucions de millors prestacions finals poden tenir associat un elevat consum de recursos. Des d'aquest punt de vista, no és possible identificar quin és el bé o recurs que la legislació protegeix, o que és el que realment es regula. En definitiva no és possible saber on estem i cap a on anem. L'àmbit estatal El Código Técnico de la Edificación -CTE-, que constitueix una part de la transposició a nivell estatal de la Directiva europea, es compon d'una sèrie de Documents base, un dels quals està dedicat a l'estalvi d'energia denominat 'DB- Ahorro de Energía'. En aquest document es plantegen 4 àmbits diferents, el primer d'ells dedicat a la limitació de la demanda energètica que es desenvolupa en el document HE1. El Document HE1 proposa dos procediments de verificació de les exigències, el primer denominat 'opció simplificada' que es basa en el control indirecte de la demanda energètica a través de valors límit dels elements que constitueixen el que envolta els edificis, que va en la mateixa línia plantejada i ja comentada del Decret de Ecoeficiencia, encara que amb la consideració no únicament de valors límit associats a la transmissió tèrmica, sinó d'altres factors com, la renovació d'aire, les condensacions, o els efectes de les ombres sobre els elements transparents, entre d'altres, amb un grau de definició respecte a la forma d'avaluar i parametritzar cadascú dels factors que s'analitzen, molt mes detallada que en el Decret. El segon procediment de verificació ,i que analitzaré amb més detall, és la denominada 'opció general' basada en l'avaluació de la demanda energètica de l'edifici mitjançant la comparació d'aquesta amb la d'un edifici de referència que defineix la pròpia eina de càlcul. Aquesta opció suposa el primer intent per establir a nivell normatiu l'avaluació de la demanda com un paràmetre de referència i un mecanisme de control. Però aquesta opció que en principi suposaria una bona notícia per significar un pas endavant en el plantejament dels objectius de la legislació, ràpidament es desvirtua quan s'analitza amb detall l'abast i les característiques del procediment dissenyat. En primer lloc l'anàlisi de la demanda energètica es restringeix en realitat a l'avaluació de les característiques de l'envoltant de l'edifici, ja que paràmetres fonamentals en l'anàlisi de la demanda com, el perfil d'ocupació de l'edifici, les aportacions internes d'ocupants i equips, les renovacions d'aire, entre d'altres, es limiten a valors de referència fixos que l'usuari no pot modificar. L'usuari solament defineix la geometria de l'edifici i les solucions constructives que ha incorporat en el seu projecte -en termes dels materials emprats, el seu espessor i les característiques tèrmiques- i amb aquesta informació l'eina informàtica d'avaluació oficial -el programa LIDER-, s'encarrega de calcular la demanda energètica a partir de valors de referència fixos per a la resta de paràmetres d'acord amb la ubicació geogràfica de l'edifici i la seva tipologia d'ús. Després d'un complex procés de definició de l'edifici, que obliga a importants simplificacions i a 'actes de fe' no menys importants, l'eina LIDER finalment no ensenya la demanda energètica del nostre edifici en termes d'energia (kWh, Btu, Mj., etc.), solament informa el percentatge que suposa la demanda energètica associada respecte a la demanda d'un edifici de referència -a continuació analitzarem aquest concepte-. Es pot donar el cas que l'edifici de referència demani molta energia i el nostre simplement demani una mica menys, amb la qual cosa no hi ha regulació o limitació en termes energètics i serà difícil poder regular o controlar el consum partint d'aquest model d'anàlisi. El concepte d'edifici de referència val la pena analitzar-lo amb cura. Es tracta d'un edifici 'virtual' situat en el mateix lloc, amb la mateixa tipologia d'ús que el nostre, amb idèntiques característiques d'emplaçament, forma i geometria, però amb unes solucions constructives amb els valors límit definits en l'opció simplificada. Això significa que, si hem projectat un edifici ocupant el solar de la millor manera possible, buscant tenir un volum que generi ombres pròpies, reculades, patis, etc. que garanteixin un control i aprofitament solar adequat, resulta que l'edifici de referència - contra el qual s'avaluarà el nostre edifici-, tindrà aquesta mateixa volumetria, aquesta mateixa superfície de façana, aquest mateix emplaçament curosament triat i projectat,i a més amb unes solucions constructives amb valors límit ajustats a l'exigència normativa. En aquests termes l'edifici de referència sempre es beneficiarà del 'bon fer' del projectista que per superar-lo haurà de centrar-se a optimitzar solament les solucions constructives que s'avaluen en termes dels valors límit. Serà més fàcil llavors dissenyar un edifici sense cap preocupació d'emplaçament, o de volumetria perquè la referència serà molt fàcil de superar a partir de disposar algunes proteccions solars o uns quants centímetres d'aïllament. L'ús d'una o altra opció de verificació -opció simplificada o general- queda supeditada a la quantitat de superfície envidrada en els edificis -per sobre del 60% és obligatori anar a l'opció general- o a la utilització del que es denominen 'soluciones constructivas no convencionales'. En aquest cas no sabríem com justificar a nivell normatiu la bondat del projecte, ja que si bé en l'opció simplificada no és possible, en l'opció general és pràcticament impossible avaluar -amb l'eina oficial LIDER- la demanda energètica d'edificis amb solucions en principi 'no convencionales' però tan habituals com: façanes o cobertes ventilades, cobertes enjardinades, elements d'inèrcia per a l'acumulació de calor, hivernacles, entre d'altres. Aquesta no sembla ser una forma adequada de promoure un canvi de model en el disseny i la construcció d'edificis. LIDER com a eina 'oficial' d'avaluació de la demanda energètica dels edificis, esta dissenyada de manera que li permet ser altament sensible a l'augment d'espessor d'un aïllament, al canvi de densitat d'un material, o al coeficient d'absorció d'un cristall, però te moltes dificultats per valorar l'efecte d'una ventilació natural en un habitatge, l'efecte d'una pèrgola vegetal sobre un tancament, o el canvi de color d'una superfície exterior. Per tant és evident que afavoreix un determinat model d'edificació i frena la promoció i l'estímul de plantejaments que es basin en estratègies passives o bioclimàtiques que senzillament busquen això que en principi és l'objectiu fonamental d'una política d'estalvi energètic: la reducció de la demanda de recursos energètics en l'edificació. La complexitat que suposa la definició d'edificis en l'eina LIDER convida al projectista a dissenyar edificis preferiblement ortogonals, amb façanes ho mes semblants possibles , sense grans -o mínims- canvis volumètrics, tant de bo amb el major nombre de plantes repetides, sense hivernacles, sense cobertes o façanes ventilades, sense espais de doble altura al interior, o canvis d'altura en una mateixa planta, sense més d'una tipologia de pont tèrmic, sense caixes de persianes, tant de bo amb cobertes planes o de poques aigües, sense arbres de fulla caduca al voltant etc. Es a dir, una invitació a la creativitat en tota regla! No entrarem a qualificar el que suposa LIDER com eina 'oficial' d'avaluació de la demanda davant d'altres eines o programes -públics o privats- perquè en aquests moments es treballa encara per a dissenyar les condicions d'homologació d'aquestes eines. Però si interessa destacar que la limitació i el fre que suposa LIDER com a eina d'anàlisi de la demanda energètica s'estén -i s'augmenta- al que és l'anàlisi del consum d'energia dels edificis associat al procés de certificació energètica. Encara que és un procés en desenvolupament, val la pena fer una breu referència. No oblidem que l'estat espanyol té una assignatura pendent respecte a les exigències de la transposició de la Directiva europea 2002/91/CE sobre Eficiència Energètica dels Edificis, pel que fa al procés de certificació energètica. El termini inicial de gener de 2006 per a implementar una metodologia de certificació ha estat ajornat acollint-se a la moratòria de 3 anys que la pròpia directiva suggereix. A nivell estatal s'ha estat treballant en aquest procés des de fa alguns anys amb el desenvolupament de l'eina CALENER i recentment amb el que es denomina CALENER VMPT per a l'habitatge i els edificis que s'agrupen en el petit i mitjà terciari, una eina desenvolupada a partir de LIDER i que com és obvi arrossega tots els seus encerts i limitacions. El plantejament és molt senzill, a partir de la demanda calculada amb LIDER, que roman oculta en termes energètics (només veiem un percentatge), el programa permet simular uns sistemes que atendran aquesta demanda utilitzant com a referència una base de dades amb les solucions mes habituals de sistemes de climatització disponibles. Una vegada definits els sistemes i d'acord amb el rendiment -parametritzat amb corbes de referència -que aquests tinguin, s'obté un consum energètic per a l'edifici estudiat que novament es compara respecte a un edifici de referència igual al nostre i amb un sistema 'ideal', que permet valorar el seu consum i l'impacte ambiental associat. El fet que aquest sigui un procés que parteixi de l'anàlisi de la demanda realitzat amb LIDER, suposa una doble limitació per a qui no va poder simular les estratègies de disseny o les solucions constructives que el programa LIDER no li va permetre definir i que li van suposar 'no complir' les exigències del CTE. Doncs bé, en aquest nou procés el mateix edifici parteix amb un desavantatge considerable que pot anar a pitjor si se li ocorre incorporar sistemes no habituals respecte del que el mercat ofereix i que l'eina informàtica no permet simular. Tornant al 'DB- Estalvi d'energia' del Código Técnico, es desenvolupen altres tres documents, el document HE 2 relacionat amb el rendiment de les instal·lacions que no ha estat aprovat juntament amb la resta del document del Código Técnico, doncs està lligat a l'actualització del Reglament d'Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis RITE -en desenvolupament- i que, encara que té molt a veure amb el consum d'energia en l'edificació, sembla desenvolupar-se de forma independent respecte del que se estableix per a la limitació de la demanda energètica. Això fa suposar que possiblement serà un altre procés aïllat respecte a un plantejament global i uns objectius clarament definits. Els documents HE 3 d'Eficiència Energètica en les instal'lacions d'il·luminació, HE 4 de contribució solar mínima d'aigua calenta sanitària, i HE 5 de Contribució fotovoltaica mínima d'energia elèctrica, no deixen de ser el desenvolupament de mesures evidents, inajornables respecte a la crítica realitat de consum i a les possibilitats que el propi desenvolupament tecnològic i el mercat ofereixen. Consideracions finals És una llàstima que l'esforç de tant temps emprat, i el treball de molts professionals altament qualificats per al seu desenvolupament, es sacrifiqui com a conseqüència de la falta d'una estructura global i de la definició d'objectius clars des d'un punt de vista ambiental. En l'àmbit energètic que ha estat motiu d'aquesta anàlisi , tant en el Código Técnico com en el Decret de Ecoeficiència, com s'ha esmentat abans, no queda clar quin és el bé o recurs que la legislació protegeix, o que es regula realment. La reducció del consum d'energia, que semblés plantejar-se com a objectiu comú, per descomptat que no, perquè s'aposta per controlar-ho o bé a traves dels valors límit d'alguns elements de la pell de l'edifici que es suposa de forma indirecta permeten controlar la demanda de recursos energètics, o si es regula o limita la demanda no s'avalua de forma correcta, utilitzant eines molt limitades i el seu resultat no s'expressa en els termes que es requereixen. A més no es diu res respecte al rendiment i la gestió dels sistemes energètics que finalment consumiran l'energia. És de ressaltar el fet que en una o altra normativa no es parla de valors de consum energètic dels edificis en cap moment, potser perquè no sabem quant consumeixen els nostres edificis avui dia, o potser perquè si ho sabéssim ens adonaríem que estem atacant el problema per on no toca. Si no es plantegen les preguntes correctes, i a més no parlem el llenguatge adequat, difícilment es podrà transmetre missatge algú. El tema de l'esgotament dels recursos i la deterioració ecològica, requereix d'un llenguatge clar i directe que transmeti la realitat de la situació i serveixi per a sumar opinions i esforços. Tant en una com en altra normativa, semblés legislar-se sense comprometre un model d'edificació altament consumidor i malbaratador de recursos, però tan lligat al model econòmic predominant que com se sol dir és 'el motor de l'economia'. Això significa que en realitat es protegeix una forma d'explotar i utilitzar els recursos que garanteix el benestar d'aquest model econòmic que ha donat tots els senyals de ser insostenible, i no es legisla per a promoure un canvi de model que permeti protegir el mitjà natural i els recursos perquè es puguin aprofitar de forma sostenible. Independent de si son encertades o suficients de les exigències normatives establertes en un o altre cas, encara que no em detindré a analitzar-lo, sí val la pena comentar el gran buit que suposa la falta de claredat quant a la definició de mecanismes de verificació i el control de les exigències, més evident en el Decret de Ecoeficiència, però no menys destacable en el cas del Código Tècnico. Haurem d'esperar el desenvolupament anunciat de documents i instruments complementaris posteriors que vindran a omplir aquest buit. En tant no es plantegin les preguntes adequades i es defineixin uns objectius clars per als diferents nivells o escales -estatal, autonòmic, local- seguirem veient aparèixer normes, reglaments, ordenances, etc. Suposem que amb les millors intencions, i suportades en el treball de gent molt qualificada, però ineficaces -i fins i tot ineficients- respecte als objectius ambientals d'una política d'estalvi energètic. Aprofitant la meva afició futbolística, m'atreveixo a dir que aquest es un partit que estem perdent per golejada, que a punt d'entrar als últims minuts de joc on tenim l'oportunitat d'arribar a si més no un empat per a buscar una altra oportunitat, no és just que el nostre entrenador s'entretingui canviant el color de les samarretes, les botes dels jugadors, o el carnet dels periodistes... No anem bé!, el que necessitem és un canvi de tàctica urgent, perquè la que hem emprat fins a ara ha resultat mol poc eficient, i el pitjor és que, podem estar desaprofitant molt bons jugadors!