[UCE 2007] Coderch (AEREN) assenyala i desmunta els 'mites' de l'energia nuclear

Elements com el consens respecte a l'existència del canvi climàtic, les tensions geopolítiques en països extractors de combustibles fòssils i la intensa campanya mediàtica de lobbys nuclears han tornat a posar sobre la taula la possibilitat de reimpulsar aquesta font energètica. En una xerrada a la Universitat Catalana d'Estiu, Marcel Coderch, membre de l'Associació per a l'Estudi dels Recursos Energètics (AEREN), considera la importància de dos altres factors: el desenvolupament de reactors de tercera i quarta generació i sobretot l'escenari d'increment sostingut de la demanda. 'El creixement és un dogma que comparteix tot l'espectre econòmic i polític, i no som conscients que augmentar un 3% anual, suposa duplicar el consum energètic mundial cada 25 anys' conclou Coderch. Sembla que amb aquest context l'energia atòmica podria ser 'part' de la solució. En aquest sentit la indústria nuclear esgrimeix arguments com l'augment de preus dels combustibles fòssils, la manca d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, l'increment de seguretat dels reactors, la possibilitat de resoldre el problema dels residus a curt termini així com l'esperança d'obtenir en poques dècades la fusió. Per Coderch, és difícil concentrar un major nombre de fal'làcies en tant poques paraules. El mite de la moratòria Un dels principals mites és l'entrada en vigor de moratòries a partir d'inicis dels 80 per tal que es paralitzés la construcció de noves plantes. Aquest fet, seria conseqüència de la pressió dels ecologistes i de l'accident de Three Mile Island l'any 1979. Ara bé, una central nuclear és una infraestructura que requereix entre 10 i 15 d'anys per a construir-la. En el cas dels Estats Units, el màxim anual de comandes de noves plantes es va produir el 1972 (35 reactors). Quatre anys després, no es va encarregar la construcció de cap central i les iniciades en aquest període no es van finalitzar mai. Per tant, l'accident de la central nord-americana en cap cas va poder influir, i el motiu cal buscar-lo en l'esfera econòmica, ja que tal com va afirmar l'exministre espanyol Carlos Solchaga 'les inversions en nuclears han deixat el sistema elèctric en fallida'. La mateixa indústria nuclear situa l'inici de la seva caiguda amb la crisi de petroli de 1973 i les seves conseqüències sobre la inflació. A nivell financer, les taxes d'interès van créixer de manera espectacular i van fer inviable el retorn dels interessos. De fet, es calcula que un 75% del kW nuclear és financer i que amb una taxa d'interès per sobre del 10% és impossible rendibilitzar-ho. Aquest fet, posaria en dubte el segon dels mites, la rendibilitat de les nuclears en un context d'increment del preu de combustibles fòssils. Cal tenir en compte que la construcció d'una central és molt intensiva en energia per la gran utilizació de materials com el ciment i l'acer, que augmenten de preu si ho fan els petrocombustibles. A Finlàndia trobem un cas paradigmàtic, la nova central en construcció ha augmentat el seu cost anual un 10% en tan sols un any per l'encariment del petroli. Marcel Coderch considera que en comparar econòmicament el petroli i la nuclear s'acostuma a fer certa trampa, ja que s'estimen els costos futurs dels combustibles fòssils com a creixents -per l'esgotament del recurs-, mentre que es prenen els valors presents respecte a l'energia nuclear en un moment en que les centrals ja s'han amortitzat. Les emissions de les nuclears Darrerament, l'energia atòmica es publicita com a 'verda i neta' i es destaca que pot suposar una important contribució en la mitigació del canvi climàtic. La realitat, és que la generació d'electricitat nuclear evita l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però s'omet interessadament les derivades en l'extracció de l'urani. És un aspecte que depèn de la riquesa del jaciment, però en cas que la concentració del mineral sigui menor a 0,02% el CO2 emès a l'extracció és superior a l'estalvi deproduir electricitat amb urani respecte al gas natural. D'altra banda, si es tripliqués el nombre de centrals en funcionament es podria cobrir el 20% de la demanda i suposaria un estalvi de 800 milions de Tm de CO2. Cal tenir en compte que aquesta xifra tan sols suposaria el 8% de les emissions previstes. Segurament, un dels aspectes que més preocupa són els residus. Actualment, diversos municipis del Camp de Tarragona estan en alerta per la futura decisió d'instal'lar un cementiri nuclear. D'altra banda, una de les mobilitzacions veïnals més importants a Barcelona va aconseguir que els residus de les centrals catalanes deixés de passar en tren pel subsòl de la ciutat i es construís el ramal que uneix el Papiol amb Mollet del Vallès. Des de la indústria es considera que actualment es poden emmagatzemar en seguretat els residus d'alta activitat almenys durant 100 anys i que de ben segur en un futur es trobaran solucions definitives. Fins i tot, afirmen que pot esdevenir un recurs per a les generacions futures ja que actualment només s'aprofita l'1% de l'energia de l'urani. Tanmateix, la realitat ens recorda que l'activitat radioactiva es manté en un horitzó temporal d'aproximadament un milió d'anys. En aquest sentit Marcel Coderch es pregunta: realment podem planificar tenint en compte un període de temps geològicament significatiu? Així mateix, després de cinc dècades d'era atòmica cap estat ha trobat la solució definitiva. En el cas dels EUA el magatzem de Yucca Mountain (Nevada) es va iniciar fa 25 anys i encara avui no té data d'entrada en servei. Tanmateix, quan es pugui acabar, la seva capacitat (70 kT) quedarà exhaurida només amb els residus nuclears nord-americans, tal com estima l'informe The future of Nuclear Power publicat pel prestigiós MIT de Massachusetts. De fet, tornant al supòsit de triplicar el nombre de centrals nuclears, caldria construir un magatzem equivalent al de Yucca Mountain cada tres anys. Tot i que accidents com els de Three Mile Island no van ser la causa de la moratòria tàcita, episodis com els de Txernòbil van provocar que la societat associés nuclear amb perill. Actualment, els defensors d'aquesta energia afirmen que 'un altre Txernòbil no és possible'. Ara bé, tal com es pregunta Coderch quin és el motiu que porta a les companyies asseguradores a no cobrir cap pòlissa de responsabilitat civil? Als EUA la Llei Price - Anderson (1954) limita la responsabilitat civil a 500 milions de dòlars, norma que recentment el president Bush ha renovat per 20 anys més. A la Unió Europea la xifra se situa en 1.200 milions d'euros, tanmateix a l'Estat espanyol cap asseguradora se'n vol fer càrrec i d'aquesta manera el Govern utilitza 'la tarifa per cobrir el risc'. Més enllà dels mites El mix elèctric francès es basa en les centrals nuclears que suposen el 80% de les fonts primàries. Les plantes atòmiques no són ajustables, és a dir, produeixen la mateixa electricitat les 24 hores del dia. Aquest fet produeix excedents que han de vendre a l'exterior, i per aquest motiu Coderch afirma que tenen gran interès en interconnexions com la MAT Baixàs - Bescanó. Aquesta argumentació concorda amb les xifres presentades en l'Informe del Centre de Sostenibilitat Territorial (més informació aquí) que conclou que la línia és innecessària per alimentar les Comarques gironines. Però seria possible reproduir a escala planetària el model francès? S'estima que caldria construir una central d'1 GW de potència cada dos anys. D'aquesta manera, amb 25 anys hi hauria 4700 plantes alimentades per 700 KT anuals d'urani. Val a dir, que actualment se n'extreuen tan sols unes 40. Créixer fins a 700 KT suposaria esgotar les reserves conegudes, especulades i hipotètiques en tan sols vint anys. Amb aquestes xifres Marcel Coderch afirma que 'no hi ha terme mig, ja que si volem utilitzar les nuclears com a mesura per mitigar el canvi climàtic en caldria construir 5.000, en cas contrari, cal procedir al tancament progressiu'. De fet, l'informe del MIT acaba amb una conclusió que sembla clara: 'Avui en dia no tenim, i -amb el coneixement actual- és poc probable que en un futur existeixi una tecnologia que de manera simultània resolgui els quatre principals problemes de l'energia nuclear: els costos, la seguretat dels reactors, els residus i la proliferació d'armament atòmic'.