Qui, què i com es negocia a Bali?

Segur que més d'un es pregunta com es negocien les accions per front al canvi climàtic i què és el que realment està passant aquestes dues setmanes a Bali. Un recull exhaustiu de totes les reunions i conferencies que s'esdevenen en sèrie i en paral·lel seria francament llarg i complexe... com és especialment complexe endinsar-se en la selva de sigles que es fan servir aquí (COP, SBSTA, REDD, LULUCF, entre moltes d'altres). Si que és interessant, tanmateix, conèixer-ne les línies principals. Realment, aquestes dues setmanes s'han reunit 5 òrgans diferents que en les sigles angleses són: COP, COP/MOP, SBSTA, SBI, AWD. En primer lloc, hi ha la COP o Conferència de les Parts (concretament aquesta és la COP-13, perquè és la tretzena vegada que es reuneix), que és la reunió anual dels països que han signat el Conveni Marc contra el Canvi Climàtic per fer el seguiment del conveni. Juntament, es convoca la COP/MOP (Conferència de les Parts que serveix com a reunió de les Parts), que és la reunió anual dels països que han ratificat el Protocol de Kyoto (la majoria dels països són a les dues, però no tots, per exemple, els Estats Units). Aquí es fa el seguiment del protocol (a nivel general, podem dir que s'analitza l'estat de compliment... es discuteix sobre el perquè no es compleixen els objectius, es valoren les mesures a emprendre). Aquestes dues conferències, que durant els darrers tres dies (quan hi ha els caps d'estat i els ministres) treballen plegades, aquest any s'ha centrat sobretot en quatre qüestions: la mitigació (com podem reunir les emissions i els seus efectes, l'adaptació (sobretot els països en desenvolupament necessiten fer una feina molt important per fer front als efectes del canvi climàtic), la transferencia de tecnologia (que els països rics facilitin els mitjans tecnològics perquè els pobres puguin posar-se al dia) i el finançament (com es paga tota aquesta inversió i, especialment, quines quantitats passen els països desenvolupats als països en desenvolupament). Aquestes dues conferències que funcionen a l'hora (quan no ho fan juntes) tenen tres organismes que els ajuden la seva feina: El SBSTA (l'Organisme Subsidiari per a l'Avançament Científic i Tecnològic - Subsidary Body for Science and Technological Advance) és l'organisme encarregat de fer el seguiment, l'anàlisi científic i facilitar la informació i la seva valoració a la COP, és a dir, fa una feina prèvia de preparació (tot i que no sempre). En canvi, el SBI (l'Organisme Subsidiari per a la Implementació -Subsidiary Body for Implementation) fa el seguiment posterior, és a dir, la implementació dels acords que es prenen. I finalment, des del 2005, hi ha l'AWD (el Grup de Treball Ad Hoc per als següents acords de les Parts de l'Annex I del Protocol de Kyoto - Ad Hoc Working Group on Further Commitments for Annex I Parties under Kioto Protocol), que té un nom molt llarg però, principalment, s'encarrega de preparar l'acord posterior que haurà de succeïr el Protocol de Kyoto. A més de tot això, que no és poc, també es creen (en tots els casos) comissions per treballar aspectes concrets que no es poden tancar en el plenari, fer una proposta i tornar-la al plenari. Fins aquí és la part oficial, però cal no oblidar que paral·lelament hi ha hagut més de 230 actes (side events) organitzats pels mateixos estats, els organismos internacionals i la societat civil internacional sobre una gran diversitat de temes que están vinculats amb qüestions del canvi climàtic amb la intenció de donar a conèixer i debatre informes, campanyes i propostes noves. I a més, com sol pasar en moltes d'aquestes ocasions, moltes xarxes internacionals, aprofitant aquestes grans convocatòries, organitzen les seves pròpies reunions. Des de xarxes de ciutats (com ICLEI o CGLU) o de regions (NRG4SD, en la que participa Catalunya), xarxes de grans ONG (Climate Action Network), xarxes d'empreses, sindicats, etc. Només vullvisualitzar que la quantitat d'esdeveniments que passen a l'hora és enorme i no es poden seguir tots de cap manera, ni tantsols amb una delegació molt important; per tant, cadascú segueix els temes que l'afecten directament i el pas d'una reunió a una altra és constant i molt en funció de les qüestions concretes que s'hi tracten. El que és més complicat encara és resumir totes les demandes i propostes que hi ha i que s'estan treballant, però de forma absolutament global si que hi ha un objectiu que queda molt clar i és que, com indica l'informe de l'IPCC, cal garantir que no es superarà l'increment de 2 graus C de la temperatura de l'atmosfera. Per assolir aquest objectiu s'està entrant a fons en els quatre temes que esmentava abans i que a nivel tècnic s'aprofundeixen força però, queda molt clar, que això ha de permetre reduir entre un 25% i un 40% les emissions a l'atmosfera respecte els nivells de 1990. Ara les negaciacions estan en marxa (tot i que algunes coses ja estan acordades i tancades) i cal veure com quedarà això reflectit en la declaració final. Sense cap mena de dubte, el punt més controvertit és justament que aquestes limitacions de les emissions quedin reflectides al qual s'oposa frontalment Estats Units (amb Japó i Canadà). De tot el que he pogut sentir, em queda una frase d'un participant indi que volia explicar perquè no s'avança en les negociacions ni perquè no hi ha una preocupació més gran davant d'una situació que pot esdevenir molt greu i deia que 'la situació del canvi climàtic passa com l'amor, quan estàs enamorat no pots imaginar que al cap de vint anys puguis odiar la persona amb la que vius'.