Els últims dies del 'Jardí de l'Edèn'

L'UNEP, el programa de medi ambient de les Nacions Unides, ha fet un informe en el qual adverteix que estan a punt de desaparèixer els aiguamolls de Mesopotamia, situats avui entre Irak i Iran, i que són un indret de gran valor històric i simbòlic, -no en va, molts consideren aquest país tan fèrtil, el lloc on va raure el bíblic Jardí de l'Edèn-. L'informe que confirma aquesta degradació es va fer públic en el Tercer Fòrum Mundial de l'Aigua, que es va celebrar fa uns dies al Japó, tot i que ja es coneixia que l'UNEP investigava, de feia anys, l'estat d'aquest important ecosistema mitjançant les imatges trameses pel satèl·lit Landsat. Les noves dades mostren que més de 325 quilòmetres quadrats s'han assecat des de l'any 2000 i que ara només queda el 7% del que hi havia originàriament. Si continua endavant l'actual situació, d'aquí quatre anys els aiguamolls hauran desaparegut. La guerra que actualment té lloc a l'Irak no ajuda, no cal dir-ho, a encaminar aquesta situació, que és molt més que un problema que escandalitza a quatre conservacionistes. La progressiva desaparició d'aquest hàbitat ha portat, lògicament, la desaparició de moltes espècies habituals a la zona i ha afectat a un gran nombre de persones que depenien d'aquest entorn des de feia milers d'anys. A hores d'ara, més d'una cinquena part del mig milió d'àrabs que tenien els aiguamolls com a sistema de vida, han hagut de ser desplaçats, a l'Iran. Els habitants d'aquesta zona tenen característiques culturals diferenciades. Representen, de fet, una cultura de més de 5000 anys, filla de sumeris i babilonis. La destrucció de l'habitat és, com sempre, també una destrucció d'una manera de viure. L'UNEP compara aquest procés amb l'assecament del mar d'Aral o amb la destrucció de grans parts de l'Amazones. Una comparació que demostra l'extraordinària gravetat de la situació dels aiguamolls, que es troben en la confluència del Tigris i l'Eufrates, al sud de l'Irak i a una part de l'Iran. L'àrea d'aiguamolls havia tingut una extensió d'entre 15.000 i 20.000 quilòmetres quadrats, però ara només en resta una petita part, l'aiguamoll d'Al-Hawizeh. La ràpida degradació d'aquest entorn es deu a dues raons: la construcció de preses -en els últims 40 anys se n'han construit 30 de grans, amb una capacitat d'emmagatzament d'aigua que és vàries vegades més gran que el volum dels dos rius- i la intensitat de la col·locació de sistemes de drenatge per a l'agricultura, que es va agreujar després de la primera guerra del Golf, a partir dels anys 90. L'agència internacional reclama que els plans de reconstrucció d'Irak tinguin en compte aquesta situació i recorda que fa uns mesos el govern de l'Iran país va accedir a deixar anar aigua de les preses per negar part dels actuals aiguamolls. Aquella acció, tot i que positiva, va ser insuficient. Indica, això sí, una via de solució, almenys a curt termini. En els últims cent anys, el món ha perdut la meitat de les zones humides, o d'aiguamolls de que disposava. Tal i com es va fer evident en la reunió de Ramsar, aquest octubre a València, la protecció dels aiguamolls ha de ser una política prioritària en totes les iniciatives encaminades a la protecció de la biodiversitat. Una prioritat que, com es veu, és força difícil de complir. L'UNEP, tanmateix, creu que encara hi ha una última esperança per afrontar una restauració parcial d'aquest territori. A curt termini, s'hauria de plantejar una inundació controlada deixant anar aigua a través dels embassaments d'Iran i d'Irak. Tot i amb això, cal una acció més ambiciosa. Els experts proposen una gestió integral dels rius, mitjançant el treball conjunt dels governs d'Iran i Irak, i un programa que gestionés de forma més sensible l'actual sistema de drenatges i embassaments.