08/05/2002 - 00:00
Ja ha començat el compte enrera per la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible (WSSD), que tindrà lloc a Johannesburg del 26 al 4 de setembre. Sostenible us oferirà, a partir del 20 d'agost, un seguiment especial de la trobada, amb el periodista Lluís Reales de corresponsal. Per anar fent boca, però, us oferim una notícia que situa les grans línies que es tractaran en la cimera.
Quina és la principal diferència entre la cimera de 1992 i la de 2002? La de Rio va ser la de la il·lusió i la de Johannesburg es planteja, a priori, com la de la desil·lusió. Rio va aconseguir reunir per primer cop instàncies molt diferents per parlar del medi ambient, va impulsar declaracions, convencions 'com les de biodiversitat i canvi climàtic', l'Agenda 21, i va introduir el concepte de sostenibilitat en l'opinió pública.
Totes aquestes fites auguraven un futur ple de solucions que no ha arribat. A les portes de Johannesburg es constata que el concepte de sostenibilitat, a força d'usar-lo, s'ha desvirtuat; el món continua perdent biodiversitat; el 90% de l'energia que consumim prové encara de combustibles fòssils; un total de 1.200 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable; i gairebé la meitat de la població del planeta viu amb menys de dos dòlars el dia. Per tot això, i per un conjunt de sessions preparatòries força decebedor, s'arriba a Johannesburg amb un sentiment de desil·lusió.
Hi ha raons que expliquen que els grans problemes hagin quedat per resoldre al cap de deu anys. La Declaració de Rio és un conjunt de principis no vinculants. Pel que fa a les convencions, molts països les van signar però després no les han aplicades en les seves polítiques públiques. Si agafem els dos exemples esmentats anteriorment, veurem que en la Convenció sobre Biodiversitat, només 70 dels 168 signataris han desenvolupat estratègies nacionals al respecte. En el cas de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, els seus 165 signataris no ha estat suficients per tirar endavant el Protocol de Kioto 'aquí el bloqueig dels EUA hi ha tingut un paper decisiu. L'Agenda 21 ha tingut una aplicació desigual per problemes de finançament. Sigui per diners, per desídia o per interès polític, des d'un punt de partida interessant s'ha arribat a una meta mediocre.
Aquest fenomen de decalatge entre intencions i fets es coneix com implementation gap 'en traducció lliure: desajust de la implementació. Per aquest motiu, a Johannesburg es vol impulsar el sistema de partnerships. La idea és establir aliances de cooperació entre grups que estiguin implicats en activitats que afecten el desenvolupament sostenible. Aquests grups poden ser de naturalesa heterogènia, però posaran els seus esforços en comú per identificar un àmbit d'intervenció i llançar iniciatives que permetin posar en pràctica solucions, tot detallant objectius, temps per assolir-los i finançament. No es tracta de substituir les accions dels governs sinó de complementar-les. Aquestes estructures podran crear-se de nou o aprofitar-ne algunes de ja existents com la Iniciativa internacional per a la vacuna contra la sida.
Un altre aspecte fonamental de debat, en la línia dels compromisos, és la responsabilitat jurídica pel no compliment dels acords ambientals multilaterals. Lluny encara de la possibilitat d'establir una mena de Tribunal Internacional del Medi Ambient, s'haurien de pensar mecanismes que eliminessin la impunitat actual en cas de violació dels acords, tan per part dels estats com d'empreses transnacionals. Els acords són per si mateixos difícils d'aconseguir, donada la divergència d'interessos de la comunitat internacional, però si un cop assolits no incorporen els mitjans per garantir-ne l'aplicació i la penalització en cas de violació, tot l'esforç és en va.
A Johannesburg també s'intentarà ratificar acords en aquells àmbits on encara no n'hi ha. S'impulsaran debats en sectors específics com ara: boscos, energia, aigua i clima. Destaca molt especialment el combat contra la pobresa, identificada ja per molts experts com el gran problema ambiental mundial. S'ha fet evident, en l'última dècada, que l'ús sostenible de recursos és més difícil com més baix és el nivell de renda. En altres paraules, ser més rics no ens garanteix actuar de manera més respectuosa amb l'entorn, però, com a mínim, ens dóna les possibilitats per fer-ho.
En relació amb aquesta darrera qüestió, a Johannesburg també hi haurà lloc per debatre si el procés globalitzador 'tal com està concebut amb l'hegemonia del pensament neoliberal' pot afavorir una major sostenibilitat o no. Si tothom està d'acord a vincular la pobresa amb els problemes ambientals, no passa el mateix amb la globalització, positiva per a uns i nefasta per a d'altres, en funció del posicionament ideològic i de conviccions encara més profundes. Molts continuen veient la globalització actual com un potencial afavoridor de la pobresa i uns altres just el contrari. Un debat, per desgràcia, massa allunyat dels paràmetres científics i massa a prop de la visceralitat. No obstant això, es tracta d'un debat inel·ludible si es volen assolir compromisos més ferms que els d'ara fa deu anys.
Finalment, el resultat de la Cimera de Johannesburg no sols aportarà molta informació sobre l'estat del medi ambient al món, sinó també sobre la correlació de forces entre aquells que veuen en la sostenibilitat una autèntica prioritat i aquells que incorporen el concepte als seus departaments de màrqueting per elaborar un maquillatge verd de qualitat. Per a aquests darrers les trobades realment importants són les de l'Organització Mundial del Comerç.
