19/04/2007 - 00:00
Cal implantar propostes que ens permetin caminar cap a ciutats compactes perquè el model idealitzat durant diversos decennis de ciutat-jardí no és extrapolable a un model de consum generalitzat ja que sotmet el territori a grans pressions. Partint d'aquesta reflexió, la defensa del model compacte de ciutat va marcar la novena sessió de l'Aula d'ecologia, on el convidat va ser l'enginyer industrial i tècnic urbanista Josep Bernis.
L'espècie humana, va reflexionar Josep Bernis, ha arribat al límit de la seva evolució. Per contra, va assegurar, les ciutats només tenen 5.000 anys de vida i encara els falta molt de recorregut per fer. I és que les formes d'ocupació del territori encara són lluny del que desitjaríem perquè no es fa tenint en compte criteris de sostenibilitat.
La resposta a les pressions actuals és, doncs, la ciutat compacta, que consumeix menys recursos i menys territori.
Proposta per a l'Àrea Metropolitana
Josep Bernis ha participat en l'elaboració d'una proposta per al Pla Territorial Metropolità de Barcelona per aconseguir que aquesta regió s'adeqüi al model de ciutat compacta, però de moment aquest projecte no ha estat adoptat.
La proposta es marca l'horitzó del 2025 per tal que la urbanització d'aquest territori s'ubiqui majoritàriament dins d'unes illes metropolitanes, de manera que la resta del territori quedi oberta sense una gran pressió urbanística ni d'infraestructures. Aplicant aquest model, un 20% de la superfície estaria ocupada per aquestes illes metroplitanes que acollirien el 92% de la població. Per aconseguir aquesta redistribució caldria impulsar una sèrie de mesures inductores perquè la gent preferís viure dins de les illes urbanes.
L'evolució del model de ciutat
Aquest tècnic urbanista va repassar com ha evolucionat el model de ciutat al llarg dels darrers 200 anys. Així, va recordar que el 1850 la ciutat vella de Barcelona patia greus condicions de congestió i insalubritat. El pla Cerdà va ser una resposta a la situació que es malvivia aleshores al centre de la ciutat. Perquè ens en fem una idea: si els urbanistes alerten que superar els 300 habitants per hectàrea significa condicions d'inhabitabilitat, a mitjans del segle XIX a ciutat vella hi havia 900 habitants per hectàrea.
Al llarg del segle XIX, per donar resposta a una situació similar que vivien moltes ciutats europees, diversos urbanistes van proposar models del que es coneix com a ciutat-jardí per garantir les condicions de vida adequades a la població. Aquest model de ciutat extensa es va anar adoptant en diversos indrets. Però a mitjans del segle XX es va començar a extendre la consciència dels límits que té el planeta pel que fa als recursos i al territori.
Així doncs, al llarg dels darrers 150 anys la ciutat occidental ha basculat entre dos patrons urbans confrontats, el de la ciutat compacta que té una alta densitat, s'adequa a la societat mediterrània, permet la proximitat i diversitat d'usos del territori però que pateix sovint la congestió; i per una altra banda el de la ciutat dispersa, que consumeix molt territori, es correspon a l'estil de vida anglosaxó, prima l'individualisme i dificulta l'accés als serveis.
Davant d'aquesta dualitat, la compacta és la que permet un ús eficient dels recursos i la viabilitat financera d'un transport públic de via fixa i sostenible.
