20/01/2003 - 00:00
El professor Jianguo Liu, de la Universitat de l'Estat de Michigan sosté en un estudi, del qual s'ha fet ressò la revista Nature, que es construeix molt més del que el ritme de creixement demogràfic exigeix. Això, que ve donat per una disminució del nombre de persones que viuen en una casa, especialment en els països desenvolupats, és una amenaça molt més real per a l'entorn natural i per la fauna que el simple increment de la població. Segons això, entre el 1985 i el 2000 el nombre d'unitats d'habitatge han crescut en un 3,1% en 76 països estudiats, mentre que la població només en un 1,8%. El que es pensava que l'estancament de la població en aquests països donaria un respir a l'entorn natural... s'ha quedat amb un pam de nas.
El professor i el seu equip, entre els quals hi ha professors de la Stanford Universities, com ara Gretchen Daily i Paul Ehrlich, recorden que decisions personals com l'emancipació dels pares, un divorci, una casa al camp, un canvi de residència buscant una major tranquil·litat i intimitat, no són 'neutres'. Ben al contrari, poden tenir, i tenen en molts casos, efectes directes, i no pas positius, sobre d'altres espècies.
Liu, especialista en estudiar l'impacte l'economia sobre els ecosistemes, explica que aquesta situació és particularment dramàtica en les àrees poblades que limiten amb entorns naturals amb una biodiversitat ja precària, el que els anglesos coneixen com a hotspots. El seu equip ha calculat el creixement de la població, l'increment dels habitatges i el número de persones que els ocupen en 76 països amb àrees de biodiversitat precària -que es troben als tròpics, però també al sudoest de la Xina, especialment en l'hàbitat de l'ós panda, o als EUA, concretament a Florida o al Desert de Califòrnia-.
En comparació amb el 1985, l'any 2000 hi havia 155 unitats d'habitatges més en aquests països amb zones amenaçades. Segons els càlculs de Liu, aquesta xifra es podria incrementar fins als 233 per a l'any 2015. Un panorama ben negre...
La primera conclusió d'aquests càlculs, els resultats dels quals també són extensibles als països sense aquestes àrees amenaçades, és que el nombre de cases creix molt més ràpid que el de la població. Això, ja ho sabem, du de bracet un malversament important d'energia, d'aigua i complica la gestió social i econòmica d'aquestes noves àrees -on cal crear equipaments que d'altra manera serien innecessaris i fer-hi arribar bones comunicacions-. Vaja, que tant si la casa té dues persones com sis, tindrà una nevera. Quantes menys persones facin servir aquesta nevera, pitjor.
El que no revela l'estudi de la Universitat de l'Estat de Michigan és com se soluciona aquesta preocupant tendència, tot i que els autors suggereixen que és important enfortir les lleis conservacionistes. Ciutats més compactes, això està clar; noves formes de compartir pis, una altra possible solució; un retorn a les organitzacions familiars tradicionals, podria guanyar adeptes en alguns llocs...El debat està servit.
Al nostre país, amb una recent Llei d'Urbanisme que es proposa, entre d'altres moltes coses, limitar el creixement dispers sobre el territori, sembla que s'opta per la primera opció. L'estudi, que ha estat finançat per la National Science Foundation i la National Institutes of Health, de Liu confirma el que molts aventuraven i dóna arguments i abast mundial a un fenòmen que no només és propi de societats econòmicament desenvolupades sinó que afecta de ple també països com la India o Kenya.
