15/12/2007 - 00:00
Ricardo Fuentes és especialista en polítiques ambientals del PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) i ha participat en la redacció de l'Informe de Desenvolupament Humà (IDH) de l'organisme, que enguany s'ha titulat La lluita contra el canvi climàtic: la solidaritat en un món dividit, centrant-se en les dificultats d'afrontar aquest repte amb les actuals desigualtats socials. Fuentes va venir a Barcelona per presentar la versió en català de l'Informe, que han impulsat entitats com la Universitat Politècnica de Catalunya o Unescocat.
Quina és la idea d'aquest informe?
Sobretot hem volgut quantificar l'impacte del canvi climàtic en la vida de les persones, que creiem que és l'element que mancava als informes Stern i de l'IPCC. Impactes que recauran, sobretot, en els sectors més pobres. Actualment, i a pesar del reducció de nivells de pobresa a grans països com l'Índia o Xina, encara hi ha un 40% de la població mundial '2.600 milions de persones- que viuen amb menys de dos dòlars al dia, o sigui que estan excloses del desenvolupament. El gran creixement que ha permès 'l'economia del petroli barat' ha estat distribuïda de forma molt 'desigual' i sols 32 dels 147 països que van signar els Objectius del Mil·leni van en camí de complir els seus compromisos.
Com es relaciona aquesta pobresa amb el canvi climàtic?
En aquest fenomen es dóna la paradoxa que la gent més pobra, que és la que menys CO2 emet a l'atmosfera i per tant és menys responsable, serà la que en patirà primer, i de forma més dura, les seves conseqüències. Tant per viure en zones més sensibles, com per ser menys capaç d'adaptar-se. La desigualtat redueix la capacitat de resposta a les crisis. Nosaltres hem volgut posar xifres a aquest drama. Per exemple, fins a 330 milions de persones es podrien veure desplaçades per causes ambientals cap al 2050.
En quins aspectes el canvi climàtic podria influir en la lluita per reduir la pobresa?
Hem detallat cinc punts claus en els quals podria significar un punt d'inflexió en aquests esforços: La caiguda de productivitat agrícola als països en vies de desenvolupament, sobretot a l'Àfrica; més inseguretat del subministrament d'aigua per la desaparició de glaceres; un augment de la quantitat i violència dels fenòmens extrems, que encara que afectin a tots els països, colpejaran més fort a les poblacions pobres, tal i com es va veure en el cas del Katrina; el col·lapse d'alguns ecosistemes, amb conseqüències greus, com per exemple la desaparició de la pesca, i més riscos per a la salut, amb més incidència de la malària o del perill de diarrees per problemes amb l'aigua potable.
El que generarà més pobresa...
I coses encara més perverses, com una redistribució de la riquesa des del Sud cap al Nord. El que va en contra de tots els principis de la cooperació. I les seves conseqüències es podran sentir durant anys.
Aquesta permanència de les seqüeles dels desastres naturals és un dels punts en que s'insisteix a l'Informe, no?
Sí, és un dels elements innovadors d'aquest IDH. Demostrem com una nena de l'Índia nascuda en un any d'inundacions té un 19% més de possibilitats de no anar a l'escola. O com un infant etíop que vingui al món en època de sequera li augmenta en un 35% la probabilitat de patir desnutrició.
Això s'explica perquè les famílies pobres tenen molt poca capacitat de resistència, no tenen accés a crèdits o assegurances. Llavors, davant qualsevol desastre han de prendre decisions immediates amb impactes a llarg termini. Després és molt difícil que la nena torni a escola o que la desnutrició no afecti el creixement de l'infant. I les conseqüències del desastre minen les possibilitats futures de la gent que el pateix, fins i tot més d'una generació.
Com s'hauria d'afrontar aquest futur per part de la comunitat internacional?
Aquestfutur és el present, però per evitar que no vagi a pitjor cal una reducció dràstica de les emissions de CO2; que en els casos dels països industrialitzats haurien de començar ja i arribar al 80% pel 2050. Per aconseguir-ho creiem que serà necessari posar un preu al carboni, sigui via impostos o mercat d'emissions. Aquesta mesura serviria tant per conscienciar del valor de l'atmosfera com per finançar les mesures de 'descarbonització' de l'economia i l'adaptació.
També caldrà desenvolupar la tecnologia de captura de carboni, de la que actualment ja hi ha 15 plantes en proves arreu del món, i assegurar la transferència d'aquesta als països en vies de desenvolupament. Finalment és necessària una organització per la mitigació del canvi climàtic que faciliti aquestes transferències en tecnologia i coneixements, i que hauria de tenir un pressupost de 50.000 milions de dòlars. Pot sembla molt, però s'ha de pensar que és una vintena part de la despesa militar global.
I pel que fa a l'adaptació?
En aquest tema és tan gran desproporció entre el que s'està invertint als països rics i el que s'està destinant en cooperació que nosaltres parlem d'un risc de crear un apartheid socioambiental. Posaré un exemple: Sols a la construcció d'un mur que protegeixi Venècia es destinaran dues vegades i mitja la quantitat de tota l'ajuda internacional global promesa.
No és massa esperançador
Els països industrialitzats no han complert amb les promeses del 0'7% per desenvolupament ni amb Kioto, però això no és raó suficient per continuar exigint-los compromisos. Tenen el deure moral de fer-ho. Les generacions futures ens jutjaran molt durament si no estem a l'alçada dels reptes als que ens enfrontem.
