2122

El número del titular no indica que aquest sigui el meu article 2.122. De fet, esteu a punt de llegir el meu últim article a Sostenible. Ha estat una col·laboració llarga que va començar el 1998, quan aquest mitjà era encara una revista en paper.

És habitual en els comiats fer una mirada al passat. Jo m’estimo més que aquest comiat en particular se centri en l’any 2122 i en el que podria passar fins a la tercera dècada del segle xxii.

Hi ha res més estimulant que imaginar el futur? Aquest exercici era més freqüent fa 30, 40, i 50 anys, que no pas ara. I això no és casual. Revela una pèrdua de confiança. Però no cal perdre mai la confiança en allò que ha de venir per la senzilla raó que no està completament predeterminat.

Viatge al futur

Les prediccions més encertades sobre el segle xx fetes al segle xix (probablement les de Verne) van fer èmfasi en la tecnologia. Tot i així, ho van ser parcialment, perquè no van imaginar, per exemple, la barbàrie de la shoa o de la destrucció nuclear. L’evolució de la indústria i de les màquines, i el positivisme com a visió d’una societat perfectible a través de la ciència, afavorien l’optimisme i amagaven el nihilisme que Dostoievski o Nietzsche van copsar.

Al segle xxii podria passar ben bé el contrari: malgrat que ara mateix s’albiri un esdevenidor apocalíptic, és possible que s’arribi a una civilització millor que l’actual, en conjunt. Això sí, amb un contrapunt amarg que revelaré al final. Sigui com sigui, cal estar atent a les grans tendències, però també a les més insignificants, perquè ateses certes circumstàncies poden convertir-se en dominants.

Proposo fer aquest recorregut fins al 2122 reflexionant breument sobre una sèrie de binomis que tindran molta importància en els pròxims 100 anys. I la tindran perquè deixaran de ser binomis: els seus dos components tendiran a convertir-se en un de sol.

"Les dades governaran els països i tots els discursos, inclosos els de la dissidència,  les hauran de tenir en compte per construir les seves estratègies. Sí, la dissidència serà permesa amb uns límits molt marcats. És a dir: exactament igual que ara"

Democràcia/autocràcia

El primer binomi és democràcia/autocràcia. S’ha dit que el segle xxi serà el de la lluita entre aquests dos grans models polítics. D’entrada, aquesta afirmació ja és qüestionable, perquè la lluita entre el govern de pocs i el govern de molts ha estat constant al llarg de la història i s’ha vist accentuada des del segle xviii. Sí que és cert, però, que ara contemplem un escenari en què les autocràcies sembla que marcaran l’agenda mundial, subratllant així el gran fiasco de les prediccions de Francis Fukuyama sobre la prevalença de les democràcies liberals després de la caiguda del mur de Berlín.

De tota manera, si parem atenció als detalls que avui ja es poden anticipar, comprendrem que el 2122 aquesta lluita haurà deixat de tenir sentit perquè les diferències entre els dos models es diluiran. El democràtic accentuarà cada vegada més els seus trets autocràtics i l’autocràtic intensificarà l’ús de mecanismes democràtics per legitimar-se. Això portarà a una hibridació dels models. Però el que els farà, finalment, convergir serà l’hegemonia dels algorismes com a decisors polítics, fet que es produirà en les darreres dècades del segle xxi.

Les dades governaran els països i tots els discursos, inclosos els de la dissidència,  les hauran de tenir en compte per construir les seves estratègies. Sí, la dissidència serà permesa amb uns límits molt marcats. És a dir: exactament igual que ara.

Veritat/mentida

El segon binomi és veritat/mentida. Aquests termes no s’han d’entendre en l’àmbit de l’especulació filosòfica (què és la veritat?), sinó en un sentit molt més pràctic, com, per exemple, si un fet determinat ha succeït o no. Històricament això s’ha manipulat fins a cert punt, però en el futur qualsevol fet que no s’hagi esdevingut podrà ser mostrat com si hagués passat realment. Es generaran imatges falses amb tal grau de perfecció que seran absolutament indistingibles de les autèntiques.

El valor de la veritat com a referent de correspondència amb la realitat s’esvairà, però, paradoxalment, això no afectarà gens la confiança en les dades. L’any 2122 la veritat inclourà la mentida sense cap tensió conceptual i el periodisme deixarà d’existir. Hi haurà només un news feed omnipresent que tindrà la mateixa importància que la brisa de llevant. L’única informació significativa per a la majoria serà la que fa funcionar el món, no la que serveix per interpretar-lo.

"Serà un marc de governança plenament efectiu que contribuirà a conduir la transició energètica a tot el planeta, a garantir la seguretat alimentària i hídrica, a implementar l’economia circular a gran escala, i a dirigir la colonització minera del sistema solar. Aquestes fites s’aconseguiran amb èxit per la combinació entre computació quàntica i intel·ligència artificial, i, sobretot, gràcies a l’acord unànime dels països"

Global/local

El tercer binomi és global/local. A mitjan segle xxi, coincidint pràcticament amb el centenari de les Nacions Unides, aquesta gran organització desapareixerà. S’haurà arribat a aquest punt després d’un seguit d’esdeveniments dramàtics. Els més destacats seran la segona guerra civil americana i el col·lapse demogràfic i econòmic de la Xina, que tindran greus repercussions a tots els continents durant decennis. Aquests dos esdeveniments enterraran el sistema d’institucions creat el 1945, que haurà quedat desacreditat.

Ara bé, el món no es quedarà orfe d’institucions. El buit de les Nacions Unides serà ocupat per un nou sistema d’organismes basat exclusivament en qüestions ambientals (energia, contaminació, recursos, residus).

La intensificació dels efectes del canvi climàtic arreu per l’alliberament massiu a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle provocat per la desaparició del permagel propiciarà aquest nou àmbit de cooperació internacional.  

Serà un marc de governança plenament efectiu que contribuirà a conduir la transició energètica a tot el planeta, a garantir la seguretat alimentària i hídrica, a implementar l’economia circular a gran escala, i a dirigir la colonització minera del sistema solar. Aquestes fites s’aconseguiran amb èxit per la combinació entre computació quàntica i intel·ligència artificial, i, sobretot, gràcies a l’acord unànime dels països.

L’energia i l’alimentació faran el mateix paper que el carbó i l’acer en la construcció de la primera comunitat europea el 1951. Així i tot, no s’articularà cap estructura política global més enllà de les noves institucions ambientals. Pel que fa a la Unió Europea, es dissoldrà definitivament durant els anys trenta del segle xxi.

El 2122 serà glocal: les comunitats locals tindran un marge de decisió per promoure l’agricultura, la indústria (amb un desenvolupament exponencial de la fabricació additiva) i la generació d’energia, però ho hauran de fer segons uns paràmetres marcats pels organismes internacionals, que s’aniran ajustant de manera dinàmica en funció de les necessitats globals de cada moment. Senzillament, no hi haurà cap altra opció. La consecució de la fusió nuclear no canviarà aquest escenari. Per contra, l’afermarà.

Natural/artificial

El quart binomi és natural/artificial. La fusió d’aquests dos elements és sens dubte la predicció més segura de tot l’article. Es produirà amb l’impuls simultani i concurrent de diverses disciplines: la medicina, els nous materials, la robòtica, la biologia.

El human upgrade esborrarà tots els límits ètics que ara semblen inamovibles i allò que es pugui fer es farà. Igual que l’esfera privada, zelosament preservada durant segles, quedarà oblidada, el transhumanisme i la humanització dels robots, no només seran acceptats, sinó encoratjats socialment el 2122. Un any, per cert, on el consum de carn sintètica superarà per primer cop a la història el de carn natural.  

"La tecnologia, i més encara la que es desplegarà en el segle vinent, magnificarà una visió del món consistent a fer creure que la missió última de l’existència humana és l’eficiència i l’optimització. No dels processos industrials i logístics, sinó de la mateixa persona com si d’un producte manufacturat es tractés"

Tecnologia/humanisme

I el quart binomi ens porta gairebé sense esforç al cinquè: tecnologia/humanisme. Seguint una llarga tradició filosòfica, que es remunta als grecs, les relacions entre la ciència i la tecnologia, per una banda, i l’essència humana, per l’altra, han estat objecte de nombroses reflexions. L’empirista Bacon i el racionalista Descartes van coincidir en una visió positiva d’aquestes relacions. I el mateix van fer els socialistes utòpics. És en el segle xx quan alguns pensadors, com Heidegger, van advertir de les llums i ombres de la tecnologia moderna.

L’humanisme tecnològic serà un dels camps filosòfics que més progressarà al segle xxi i això passarà perquè, en lloc d’estar alimentat per l’especulació, ho estarà per una realitat que no deixarà de plantejar dilemes i reptes, que seran resolts sempre a favor de la fusió entre tecnologia i humanisme com dues cares d’una moneda i no com aspectes susceptibles d’entrar en conflicte. Tanmateix, aquesta fusió serà fortament contestada. Vegem a continuació per què.

La tecnologia presenta una cara neutra que reforça el seu aspecte merament instrumental i independent de les conviccions ideològiques. Tenim exemples en l’ús que en fan avui règims regressius com les teocràcies de l’Iran o del golf Pèrsic, o, si mirem el domini de la ficció, el terrorífic món de Gilead d’El conte de la Serventa. Què tenen en comú reaccionaris i progressistes? L’ús entusiasta de la tecnologia.  

Però juntament amb aquesta cara neutra n’hi ha una altra que no ho és gens. Perquè, efectivament, la tecnologia, i més encara la que es desplegarà en el segle vinent, magnificarà una visió del món consistent a fer creure que la missió última de l’existència humana és l’eficiència i l’optimització. No dels processos industrials i logístics, sinó de la mateixa persona com si d’un producte manufacturat es tractés.

"El 2122 la sostenibilitat no serà cap objectiu, ni tan sols una paraula, serà una realitat by design. La sisena extinció s’haurà aturat i no planaran més amenaces antropogèniques ni per a la biodiversitat ni per als ecosistemes en general. Els grans genocidis i les migracions massives del segle xxi hauran quedat enrere i el futur es podrà encarar amb confiança davant l’admirable resiliència mostrada per la civilització"

Gestació d’un nou paradigma

El que es començarà a qüestionar al segle xxii és justament aquesta percepció del món com una gran màquina. Un paradigma nascut al Renaixement, reblat a la Il·lustració, i que ens ha portat fins on som, per a bé i per a mal.

L’escriptor de ciència-ficció nord-americà Neal Stephenson ha encunyat un terme enigmàtic en una de les seves novel·les recents: amistics. El terme ja es comença a fer servir de manera habitual en determinats cercles.

Es tracta d’un neologisme creat a partir dels Amish, les comunitats protestants anabaptistes de Nord-Amèrica, i en concret en referència a una singular pràctica de la seva cultura: l’ús selectiu de les solucions tecnològiques basat, no en la prohibició irracional, sinó en una anàlisi acurada dels beneficis i els perjudicis que poden comportar a la comunitat. Amistics serà la llavor d’una futura revolució.

El 2122 la sostenibilitat no serà cap objectiu, ni tan sols una paraula, serà una realitat by design. La sisena extinció s’haurà aturat i no planaran més amenaces antropogèniques ni per a la biodiversitat ni per als ecosistemes en general. Els grans genocidis i les migracions massives del segle xxi hauran quedat enrere i el futur es podrà encarar amb confiança davant l’admirable resiliència mostrada per la civilització.

Al segle xxii s’haurà creat un nou concepte que tindrà certes semblances amb els desapareguts ecologisme i ambientalisme. Aquest concepte abastarà el coneixement i les pràctiques destinades a tenir cura d’un nou medi ambient en perill: la ment humana. Una ment més operativa i productiva que mai, però esgotada per paradisos artificials estèrils i agitada per un anhel indescriptible de sentit. 

PS: El meu agraïment més sincer a tots els lectors que m’han seguit aquests anys i a totes aquelles persones gràcies a les quals he tingut el privilegi de poder escriure a Sostenible. De manera  especial a Ramon Folch (per la seva saviesa), a Oriol Lladó (per la seva visió) i a Lídia Hervàs (per la seva serenitat). Moltíssimes gràcies a tots tres per haver confiat en mi! I també a la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat per la seva capacitat d’afavorir un futur millor.