Big Mac Spoiler

ELS BLOGS DE SOSTENIBLE
Ambientòloga, especialitzada en comunicació i ecodisseny. anavillagordo.com
21/03/2017 - 12:30

Recentment s’ha estrenat la pel·lícula ‘El Fundador’ protagonitzada per l’inquietant Michael Keaton (mai deixaré de desviar la mirada vers les seves celles en forma de ‘V’ invertida i la seva mirada desafiant). El primer o un dels primers ‘Batman’ que va desaparèixer de la pantalla fins que va tornar amb una espectacular interpretació a ‘Bird man’, una pel·lícula americana d’humor negre del 2014 coescrita, produïda i dirigida per Alejandro González Iñárritu. Amb una bateria incesant i un ritme que porta al frenesí del personatge. Però bé, continuem amb l’objectiu d’aquest post: el Big Mac. Aquesta darrera pel·lícula dirigida per John Lee Hancock, director, entre d’altres, de pel·lícules com ‘The blind side’, per la qual Sandra Bullock va rebre un òscar; ens presenta de nou un cas real: la construcció de l’imperi Mc Donald’s.  

I aquí comença l’spoiler de la pel·lícula de ‘El Fundador’. Ara mateix em tiraré pedres sobre la teulada perquè si no l’heu vist us recomano ho feu i en tot cas després llegiu aquest post. Si l’heu vist, sou lliures de conèixer la meva interpretació de la mateixa. I els que sigueu curiosos de mena i no pugueu esperar a anar-la a veure o no ho tinguéssiu pas pensat (passen per davant altres estrenes com ‘Logan’, per exemple… no sóc fan dels homes llop amb patilles i ganivets de adamantium sortint de l’espai existent entre els artells, ‘nudillos’, del puny, però potser vosaltres sí), aquí va el post.

El primer restaurant de McDonald’s a San Bernardino, California. Només una part de la senyal segueix sent de l’original.

I, per què escriure sobre el ‘Fundador’? Bé, perquè escriure sobre aquesta pel·lícula i el seu personatge protagonista, Ray Kroc, permet introduir diverses reflexions. La història de McDonald’s Corporation, potser coneguda per algun de vosaltres, era totalment desconeguda per a mi fins fa uns dies que vaig descobrir que voler créixer, voler més, voler arribar a ser una macro cadena de menjar ràpid pot implicar passar per sobre de certs valors, de perdre el sentit de l’inici d’un negoci que, per cert, va ser ‘robat’. Per tant, el ‘Fundador’ no va ser el veritable fundador, sinó que va ser el que va fer que un local que al 1940 era propietat de Dick i Mac McDonald, que ja havia intentat moure’s en el món de les franquícies sense bon resultat, confiés en Ray Kroc, un comercial fins llavors mediocre, d’uns cinquanta anys, que fins el moment no havia aconseguit el seu somni, el somni americà: crear alguna cosa realment gran, reconeixible a tot el món.

Mac i Dick McDonald

Un mètode innovador: hamburgueses per segon
El dia que Ray Kroc va descobrir la metodologia de Dic i Mac, que els possibilitava fer hamburgueses (de molt bona qualitat) i patates (pelades i tallades una a una) en el mínim temps, amb un sistema semiautomàtic on els treballadors passaven a ser engranatges en un ritme frenètic i calculat fins el darrer segon i tros de cogombre o quantitat de kepchup o punt de cocció de la carn. Tot amb un envàs final de paper i una bosseta i acompanyat per un refresc. La gent s’ho menjava davant mateix del local i quan acabava, tot es llençava a les escombraries. Això sí, els germans MacDonald vigilaven cada detall del seu negoci. El carrer estava net, els bancs s’apropaven per donar un lloc on menjar ràpid i marxar (no cal un lloc dins, fora s’està la mar de bé i els costos són mínims). Davant d’una època en la que es portava el menjar al cotxe, mitja hora després de demanar-lo, ja fred i on la immediatesa començava a ser un valor important McDonald’s va suposar un canvi de paradigma, un concepte de ‘fast food’ on tot se servia calent, pocs segons després de demanar-ho i on el producte era únic: hamburguesa amb dos trossos de cogombre, una mica (calculada) de kétchup i de mostassa (que es posava amb uns aparells inventats per ells perquè la quantitat fos la justa i la mateixa en totes les hamburgueses, ni més ni menys, la justa), una hamburguesa ben cuita però no massa, un embolcall ràpid de fer (paper, d’usar i llençar) i un tobogan on s’acumulaven hamburgueses una rere l’altra. Patates pelades i tallades i tretes de la fregidora just quan són cruixents per fora i toves per dins. Tot estava calculat per donar la màxima satisfacció al client final: ràpid i bo, si és que patates fregides, un refresc i una hamburguesa es pot considerar menjar de qualitat.

Estructura de les primeres cuines de Mc Donald

Una cuina feta a mida per fer molt en poc espai
Els dissenyadors d’interior, sobretot els que es dediquen a fer cuines de restaurants, s’ho passaran d’allò més bé amb aquesta películ·la. Resulta sorprenent com en Dick McDonald, el cervell de tot plegat, va aconseguir que en el mínim espai es pogués produir el màxim de menjar en el mínim temps amb un personal entrenat i una distribució de la cuina pensada al mil·límetre. Sobre una pista de ciment i només amb un guix, unes quantes hores, una escala per poder mirar des de dalt i uns quants aspirants a treballar en el futur restaurant (més que restaurant, cuina). Així es va dissenyar el sistema de ‘fast food’ que va triomfar en els anys 50 als Estats Units. Bé, més que a Estats Units a Califòrnia, on es reconeix el primer local, o anomenem-lo millor, el local ‘zero’ que va ser l’origen de tot però que va passar desapercebut i que va acabar tancant per la competència d’una de les seves pròpies franquícies. I és aquí on la història d’uns germans que van aconseguir fer rentable un negoci de menjar ràpid autèntic, amb un sentit, una intenció i sense pretensions; va acabar essent la llavor de l’actual McDonald’s Corporation, símbol del fast food, del capitalisme, de la globalització i, sobretot, dels Estats Units. Com s’insisteix a la pel·lícula: MacDonald’s és Estats Units i a l’inrevés. Com s’aconsegueix, doncs, que una cadena d’hamburgueses ràpides passi a ser un símbol de tot un país?

Ray Kroc, fundador de McDonald’s.

Una oportunitat de fer créixer un negoci renunciant a què?
Tot va començar amb un ‘robo a mano armada’. Un parell de germans que tenien un negoci, sí, amb l’objeciu de guanyar diners però fent un producte en el que creien, que els donava per menjar a ells i als seus treballadors, que consistia en un altre concepte, en innovar la manera del menjar per emportar. Uns germans que van confiar en un somniador que va veure en allò que ells havien creat, una oportunitat de negoci molt més enllà. Una xarxa de franquícies on estigués cuidat fins el darrer detall i que fos reconeixible pels famosos ‘arcs daurats’, idea també de Dick McDonald, no pas de Ray Kroc. Ell ho va veure i va entendre el potencial molt més enllà. Això tampoc és dolent. En la pel·lícula s’insisteix en la perseverància, en la insistència. No valen només les bones idees, ni els creatius, ni els creadors de nous conceptes, si no tenen al costat algú que pugi el seu projecte ‘a lo más alto’, que el faci un negoci que més enllà de cobrir costos doni resultats mil·lionaris i sigui reconeixible de punta a punta dels Estats Units. Ara ja, de punta a punta del món. Això és bo o dolent?

En un moment de la pel·lícula en la que Ray Kroc està obsessionat en abaratir costos perquè veu que viure de vendre hamburgueses no li reporta el que ell vol, apareix el concepte de gelat fet a partir de llet en pols, sense necessitat de grans càmeres frigorífiques, cares, que consumeixen energia, que ocupen espai. Total, el resultat era el mateix: un batut amb el mateix sabor: per què no? Els germans no volien i el seu contracte deia que totes les decisions sobre allò que es fes a les franquícies havia d’estar aprovat per ells, un parell també de somniadors però no amb tantes aspiracions. Senzillament volien fer un bon producte, viure tranquils i ser autèntics i fidels a la seva idea inicial. Els germans es van negar doncs a aquest concepte de gelat i van dir: ‘i el següent què sera? Patates congelades?’. Exacte! Van encertar! Això seria el següent pas després de molts altres: carn de baixa qualitat, ingredients més barats, menys necessitat de personal (menys sous), batuts en pols (menys energia). Tot s’estava transformant en diners, diners i diners. Però encara no era suficient.

El negoci no són les hamburgueses
I llavors ve el punt clau de la pel·lícula i de la història de la McDonald Corporation. Insisteixo que aquest post és un spoiler així que si voleu parar, aquí podeu parar de llegir. I el punt clau, com deia, era que: el negoci no estava realment en les hamburgueses, sinó en la compra de tots els solars on estan les franquícies (i aquí entren els inversors i els prèstecs) i en la creació d’un negoci immobiliari paral·lel a l’anterior. Així les entrades de capital s’estabilitzaven (lloguers) i creixia el poder de decisió sobre el que es feia en la propietat, en el terreny, fins i tot en la propietat dels germans McDonald. Així doncs, McDonald no és una empresa de menjar ràpid, és una immobiliària! Potser tu ho sabies, jo no, i em va sorprendre. I aquí és on comencen a caure diners del cel i el producte central, l’hamburguesa, perd el seu protagonisme i la seva autenticitat inicial. La marca ja està col·locada, Estats Units i McDonald són el mateix. El màrqueting l’ha situat on volia estar i el sistema capitalista li permetrà ser més ric del que mai en Ray Kroc havia imaginat.

I aquesta és la història. El fundador en realitat és un ‘lladre’ d’idees, però se’l reconeix com un emprenedor, un ‘visionari’ capaç de convertir un simple negoci d’hamburgueses ràpides en un negoci immobiliari arreu del món que transmet sentiment de pertinença a una manera de fer i de viure que encara avui dia funciona. La reflexió és com això ha passat amb molts altres productes, que han perdut la seva autenticitat i objectiu inicial per voler més, per tenir més, per ser algú important, per ser un guanyador! I darrera dels quals han hagut molts ‘emprenedors’. Es diu que McDonald és símbol dels Estats Units, del fast food, del capitalisme i de la globalització. No és pas l’únic però és un exemple clar del que pot passar quan un negoci familiar, artesanal, ja eficient i innovador es posa en mans de ‘visionaris’ que aposten per un model on les persones no són el més important, sinó que ho és el capital. 

Ara que els consumidors comencem a reclamar bona qualitat, salubritat, sostenibilitat i un món més just, empreses com McDonald es renten la cara, inclouen l’amanida en el seu menú, i hamburgueses per a celíacs o per a vegetarians. Estratègies per sobreviure en un món en el que les persones han vist que el sistema capitalista i la globalització ha portat a les desigualtats, a la inequitat, a la concentració de poder i de diners, a la pèrdua de valor afegit, a oblidar-se del que és millor pels seus clients, i pels seus no-clients. Pel món. Ho aconseguiran? Segur que sí! Mentres, els petits negocis com el dels germans McDonald seguiran lluitant dia a dia per oferir lo millor de sí mateixos i lo millor per a tothom. Aquests no tinc tan clar que ho aconsegueixin però jo aposto perquè així sigui. Créixer no hauria de ser sinònim de perdre valors, però fins ara així ha estat: deslocalització, abaratiment de costos, pèrdua de drets humans… Menys costos, més beneficis: ‘¡Todo por la pasta!’ En aquest joc tot val menys perdre diners. Jo no hi vull jugar a això, tu?


 *Article publicat a Quincalla.org

Categories: 

Relacionats

Entrevista

By my eco és una associació sense ànim de lucre, amb seu a Barcelona, que produeix peces de roba i complements, especialment bosses i motxilles,  a partir de texà reutilitzat i altres materials de proximitat. En aquest projecte es treballa mà a mà amb persones en risc d’exclusió social. Es tracta de portar a terme l’economia circular en un món tan ‘ràpid’ com la moda. Les seves sòcies fundadores són Montse Bayan i Núria Nubiola. I la seva marca és Back to Eco.

Article

La Scrap Store de Bufalvent és un recurs fantàstic, amb una gamma increïble de materials i productes interessants, inusuals, únics i gratuïts que es poden utilitzar en activitats artístiques, artesanals i lúdiques per a totes les edats.

Butlletí