El punt de partida i els límits en els projectes participatius (un article d'Oscar Rebollo)

En principi, els projectes sotmesos a participació ciutadana surten del govern local amb algun tipus de restricció o acotament que no depèn necessàriament de la major o menor voluntat participativa del govern. Almenys hauríem de referir-nos a aquelles restriccions que tindria el propi govern si decidís tirar-lo endavant sense participació: els pressupostos són limitats, poden existir limitacions de caràcter tècnic, o ambiental, de caràcter legal o competencial donat allò legislat en altres nivells de govern, etc. Convé doncs que com a mínim tots aquests condicionaments estiguin clars de partida perquè ningú es dugui sorpreses després, o es cridi a enganys que fet i fet acaben afectant la legitimitat dels processos. La nostra experiència ens demostra que aquest és un dels temes crucials, doncs d'una banda límits sempre existeixen i, d'una altra, existeix també gairebé sempre una espècie d'impuls a negar-los, a no fer-los públics. Fer públics i evidents els marges en els quals es podran moure les propostes que es puguin fer en els processos participatius té, a més, un enorme potencial educatiu. I entenem la participació com un procés que ha de ser educatiu dels agents que participen per a poder ser transformador de la ciutat que aquests habiten. En efecte, educar en la participació és també ensenyar que existeixen límits en els processos i en els projectes, i un dels reptes és precisament compartir aquests límits perquè tots els vegin, els comprenguin i, en certa mesura, els acceptin. Potser no tot el món accepti determinada constricció, però hauríem d'aspirar a que tots els participants acceptin com a mínim que sempre existeixen restriccions, d'un tipus o d'un altre, i que existeixen actors en el procés que estan legitimats per a posar algunes d'aquestes restriccions: Segur que hi ha qui no està d'acord amb la dotació pressupostària que el govern de la ciutat ha assignat al projecte que se sotmet a participació, però és important treballar amb aquesta gent tant la idea que el pressupost no pot ser il·limitat, com la idea que el govern de la ciutat, triat democràticament, està legitimat per a posar aquest límit. Altra cosa és que després cadascú triem un govern o altre en les urnes. Els límits de la participació Veiem llavors com a més de les constriccions o limitacions que estan més enllà de la voluntat del govern, poden també existir, i són igualment legítims, acotaments que sorgeixen de la pròpia voluntat del govern, dels seus projectes, del seu programa d'actuacions, etc. Convé assenyalar aquí que el discurs polític i ideològic sobre la necessitat d'articular la democràcia representativa amb la participativa -doncs la segona ni vol substituir ni deslegitimar a la primera -, té a veure precisament amb això: amb la legitimitat que té el govern representatiu d'impulsar processos de participació ciutadana entorn de projectes que en alguna mesura estan predefinits. El cas més evident és potser el de les Agendes 21 locals. Aquí el govern no convida o crida a participar sobre la base d'un 'paper en blanc', sinó amb un projecte que ve delimitat per la voluntat del govern de construir ciutats sostenibles. En cert sentit, en les A21-Locals, els interessats a promocionar l'ús del transport privat o el consum irresponsable d'aigua, que els hi ha i molts, o no estan convidats a participar, o han de saber que les seves propostes anti-ambientalistas no tenen cabuda en el procés. De fet no coneixem cap A21-local que contempli en el seu pla d'acció subvencionar la instal·lació de piscines privades, i no serà perquè no hagin ciutadans que estarien encantats amb la mesura. El que es requereix llavors, per sobre de tot,és que la informació sigui clara i transparent, que tot el món conegui les restriccions o limitacions del projecte i les voluntats del govern al impulsar-lo i, des d'aquí, promoure processos en els quals la ciutadania s'impliqui. En tot cas, el govern haurà de ser conscient que si promou la participació en un projecte absolutament tancat al que ningú podrà fer cap aportació, llavors millor organitzar un referèndum sobre el projecte i ja està (els participants solament poden dir SI o NO, o gens); sinó s'arrisca a una sèrie de fracassos que podria haver-se evitat si no recorregués a 'simulacres participatius'. No volem dir, al referir-nos que els projectes deuen sortir a participació en alguna mesura predefinits o fitats, que hem de reservar als ciutadans i les seves associacions un paper irrellevant. No estem parlant d'això. Més aviat el que volem dir és que tot projecte deu explicitar els límits que el condicionen i aquests són bàsicament de dos tipus: els que parteixen de la voluntat del govern que impulsa el procés i els que són independents d'aquesta voluntat. Com a tot govern se li pressuposen voluntats polítiques, serà bo que les faci explícites, doncs són aquestes les que constitueixen els límits interns al projecte. Per exemple: cridem a tots els ciutadans i a les seves associacions a participar en un procés que permeti recollir propostes per a estalviar aigua en la ciutat. Ens agradaria que participessin particulars, associacions, comerciants, empresaris, tècnics i tots quants puguin aportar propostes. Entre tots els participants escollirem les més interessants i eficaces i, per descomptat, malgrat que tot el món està convidat, no s'accepten propostes que vagin en l'adreça oposada. Reconèixer les limitacions del procés Els límits més externs al govern i a la seva voluntat política poden ser d'índole diversa (competencial, tècnica, jurídica, econòmica, organitzativa) i, com podem imaginar, una de les tasques més necessàries abans de treure a participació cap projecte és tenir aquest límits clarament identificats. Altres condicionaments que poden ser vistos per alguns com limitacions poden sorgir de la pròpia metodologia participativa. En la mesura que el procés participatiu dóna oportunitats de fer sentir la seva veu i les seves opinions als ciutadans no organitzats, o a sectors socials amb poca visibilitat pública i institucional, per exemple, poden sorgir líders ciutadans institucionalitzats, acostumats a ostentar cert nivell de monopoli de la representació veïnal, que vegin limitacions a la possibilitat de seguir exercint aquest monopoli amb la metodologia participativa utilitzada, i es revelin contra ella. Tocarà als promotors del procés explicar-lo i defensar-lo amb els seus límits. En altre ordre de coses, encara que no molt llunyà al que comentem, el coneixement i reconeixement de les limitacions no és només bo o recomanable des del punt de vista de la legitimitat del procés cap a fora de l'organització que ho impulsa, ni com estratègia educativa, que ho és, certament. És també molt recomanable com a tasca estratègica, pensada des de dintre i cap a dintre de la pròpia organització promotora, per a saber què tenim entre mans, que li podem demanar al procés i que no, que és factible esperar i on situar la línia que separa el potencial èxit del potencial fracàs. En aquest sentit quan els equips promotors del procés participatiu estan dissenyant-lo i redactant el projecte és molt recomanable que valorin i facin explícites les oportunitats i limitacions que preveuen i reconeixen en el procés que estan dissenyant. Un exemple, emplenar dues columnes en paral·lel, una amb els punts forts, oportunitats o elements positius que presenta el procés (existeix voluntat política, s'ha construït prèviament consens entre govern i oposició, existeixen espais en la ciutat que ja estan creats i poden ser d'ajuda, etc.) i altra columna amb els punts febles, amenaces o resistència que preveiem (faltarà temps, ha hagut un conflicte recent entre ajuntament i algunes associacions, podem generar falses expectatives, existeixen models previs experimentats en altres llocs que condicionen el que la gent espera que fem, la falta de formació i coneixement per part d'actors clau, etc.) Fem les dues llistes i vegem després quins ensenyaments podem treure, segur que se'ns ocorren coses.