En la guerra silenciosa... (per Didac Ferrer)

Entre els que ens dediquem a buscar això que en diem el camí de la sostenibilitat, quan trobem algun corriol ja estem d'allò més contents. Malgrat tot, hi ha dies que cal reconèixer que ho veiem ben magre. Per molt positius que intentem ser, optimistes empedernits per l'esperança il·lusionant d'un futur diferent, hi ha dies que costa. I és que de motius, n'hi ha per donar i per vendre. A mi, personalment, m'ha deixat bastant tocat el darrer -i tan cru com visual- informe de l'Observatorio de Sostenibilidad en España sobre l'ús del sol a l'estat espanyol, però trobaríem molts altres exemples. La mateixa qüestió energètica i el seu desenfrè quasi absolut -déchainé, en dirien els francesos- n'és una altra de ben colpidora. A una altra escala encara més preocupant, fa tot just uns pocs mesos, ens fèiem ressò en aquest mateix mitjà de l'impacte hiperamplificat que els desenvolupaments de la Xina i l'Índia tenen i tindran sobre la fràgil salut del planeta. Hi ha dies que més val no pensar-hi, o fer un acte de fe cega, esquivant per uns instants els dubtes més raonables. Així de magre ho veia avui, i em preguntava què passa quan un poble determinat s'apodera dels recursos naturals d'un altre de forma unilateral, malbarata de forma irreversible el seu territori, tot limitant així el potencial vital i de benestar dels seus habitants? En diem una guerra, i tots, espero almenys que així sigui entre els lectors, n'estem en contra. Imaginem que, a sobre, els habitants d'aquest segon poble estan literalment indefensos, lligat de peus i mans, sense veu ni vot, ni dret a la queixa. Ens rebelarem tot dient que la guerra, a més, és injusta, cruel, i molts altres adjectius tots ells redundants amb el propi subjecte però que ens permeten expressar encara més la indignació més gran. Doncs bé, no és això el que estem fent amb les generacions futures? No estem literalment dilapidant el seu país, el seu món, armats fins les dents amb les nostres constants i implacables petjades ecològiques, equipades del millor silenciador? I com podríem imaginar una víctima més indefensa, encara, que el qui no hi és? No tindrà ni dret a la queixa, car ja no hi serem, i per queixar-se hi ha d'haver com a mínim un receptor. En un vestíbul de metro (Mundet, L3), hi ha una frase que em va captivar per la seva radical ingenuïtat: 'us imagineu què passaria si es declara una guerra i no hi va ningú?'. Certament una frase per a somniadors, i curiosament, fixem-nos que absolutament contrària al que està passant avui. Si ens fem conscients que a base de petjades col·lectives estem en guerra intergeneracional amb les generacions futures, malgrat ningú no l'hagi declarada, resulta que hi som tots, pràcticament tots del mateix bàndol, vulguem o no, i el pitjor és que gairebé ni ens n'hem adonat. Potser és que hi ha tants motius que convergeixen en el benefici de no adonar-se'n que superen, amb escreix, el sentit més comú. Ben mirat, i de lluny, és senzillament tan absurd com increïble. Sóc ben conscient que no descobreixo la sopa d'all, però pràcticament dues dècades després de l'informe Brundtland, encara tinc la necessitat de remarcar-ho, per molt ingenu que sembli, car a vegades sembla que tot és tan complex que perdem de vista allò més simple. I la sopa d'all, de tant senzilla, ja no sabem ni com es fa.