Justícia climàtica: un imperatiu ètic

Opinió
Doctora en Ciències Biològiques
27/09/2023 - 07:00

El concepte d'injustícia climàtica no sorgeix de les desigualtats del clima en si, sinó de com aquestes se superposen a l’extrema desigualtat socioeconòmica del nostre món i de quina manera actuem, o no, per a fer-hi front.

 

Que plogui més a Alemanya que al Marroc o que faci més sol a Grècia que a Finlàndia són fets que a ningú se li acut valorar en termes de justícia. De manera semblant, difícilment es pot interpretar com a injustícia climàtica que el nivell del mar augmenti més a les illes del Pacífic que a la costa de Gal·les. El clima és amoral, ni just ni injust. 

El concepte d'injustícia climàtica no sorgeix de les desigualtats del clima en si, sinó de com aquestes se superposen a l’extrema desigualtat socioeconòmica del nostre món i de quina manera actuem, o no, per a fer-hi front. De fet, quan parlem d’injustícia associada al canvi climàtic, estem parlant d’una expressió més de la injustícia social i econòmica. 

Les desigualtats en les emissions són enormes i estan determinades per les grans disparitats en ingressos, tant entre països com dins dels països. Com més ric s'és, més gasos amb efecte d’hivernacle s’emeten i, encara que el canvi climàtic afecti tothom, com més diners es tenen, menys probabilitats hi ha de patir-ne les conseqüències més greus. Per contra, els més pobres, tot i que han contribuït menys a l’esclafament global, sofreixen els pitjors impactes de la crisi. 

Els països de renda alta, on viu només una de cada sis persones del món i entre els quals hi ha el nostre país, no només som els qui generem més emissions en l’actualitat, sinó que ho hem fet històricament des del començament de la revolució industrial.

Heus aquí, doncs, la injustícia climàtica: la combinació de desigualtat socioeconòmica i emergència climàtica situa en una banda els rics, grans productors de gasos amb efecte d’hivernacle i relativament a resguard dels efectes de l’escalfament, perquè tenen mitjans per adaptar-s’hi, i a l’altra aquells que, malgrat tenir escassa responsabilitat sobre el canvi climàtic, son molt vulnerables als seus impactes i compten amb pocs recursos per adaptar-s’hi. 

Cal afegir-hi que els països de renda alta, on viu només una de cada sis persones del món i entre els quals hi ha el nostre país, no només som els qui generem més emissions en l’actualitat, sinó que ho hem fet històricament des del començament de la revolució industrial. Tot plegat ens converteix en els principals responsables del canvi climàtic i ens exigeix una resposta adequada en termes de justícia climàtica. 

Ateses les desigualtats en la generació d’emissions i els escassos recursos de gran part de la població planetària, el que sembla just és reduir dràsticament les emissions dels que tenen més i compensar en la mesura del possible aquells que sense haver contribuït significativament a la crisi climàtica es veuen perjudicats pels seus efectes, amb solucions que prioritzin les seves necessitats.

Això requereix tenir presents les múltiples cares de la injustícia climàtica. Per una banda, hi ha les desigualtats de riquesa, que fan que els països de baixos ingressos siguin més proclius a patir danys derivats del clima, per manca de recursos. Per altra banda, hi ha desigualtats estructurals, basades en factors com l’ètnia, el gènere, la classe social, la ubicació geogràfica i altres característiques, que fan que els efectes del canvi climàtic es facin sentir de manera inequitativa, fins i tot dins d'un mateix país: és sabut que els impactes climàtics incideixen amb més gravetat en les dones, o en les persones amb discapacitats, sobretot als països desfavorits; semblantment, els pobles indígenes enfronten amenaces que posen en risc els seus mitjans de subsistència i la seva mateixa existència. Així mateix, podem reconèixer la desigualtat intergeneracional, ja que els infants i joves d'avui no han contribuït a l’escalfament global, però es veuran perjudicats per les seves conseqüències a mesura que avancin a la vida. Reconèixer aquestes dimensions interseccionals i abordar-les de manera integrada és crucial per fer front al canvi climàtic amb justícia. 

Ara molts països parlen de justícia en les seves polítiques climàtiques. Però la justícia climàtica no es concreta en grans proclames, sinó en la manera com responem efectivament als reptes del clima canviant i si som capaços, o no, de garantir que tothom, sense excepció, pugui fer front a la situació. I, per ara, som molt lluny de poder cantar victòria, ni pel que fa a la reducció d’emissions als països rics, ni pel que es refereix al suport efectiu als més vulnerables. Fa dècades que els països amb més vulnerabilitats reclamen ajuda financera i tècnica, però, tot i que hi ha hagut alguns avenços, els països enriquits encara no han assolit el compromís polític anual de finançament climàtic acordat el 2009 a Copenhaguen, l'inici del qual estava previst pel 2020. 

Tanmateix, tenim l'imperatiu ètic de garantir que l’equitat i els drets humans ocupin un lloc central en la presa de decisions i en l'adopció de mesures amb relació al clima, de manera que contribueixin a minimitzar, i no pas a agreujar, les escandaloses desigualtats que fracturen el nostre món.

 


 

Relacionats

Entrevista
Susana Toboso, investigadora de la Universitat Erasmus de Rotterdam i de la TUDelft.

 

Ens trobem amb ella a l’ICTA per parlar de justícia climàtica i dels projectes que ha dut a terme en l’àmbit local, mentre hi treballava també com a investigadora, on va liderar projectes de reaprofitament dels recursos naturals en zones urbanes molt densament poblades.

Entrevista
Filka Sekulova, investigadora de l'IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya

 

En aquesta entrevista ens parla de la justícia climàtica en l'àmbit local: com es poden apreciar les diferències entre els diferents barris i escoles, segons la seva situació geogràfica a la ciutat, de Barcelona.

Reportatge
Reportatge

L’empresa, que l’any 2015 va canviar el seu nom a Coemac, es troba actualment en situació de fallida. Els 3,5 milions d’euros en indemnitzacions que el Tribunal Suprem va obligar a pagar a l’empresa podrien no arribar mai a les víctimes i familiars.

Butlletí