Potser que els electrons es moguin per nosaltres (per Dídac Ferrer)

Escric aquestes línies dalt d'un avió que em porta a una reunió de feina a Londres. Viatge d'anada i tornada en un dia mig. Més de mitja tona de CO2 més a la meva motxilla dels horrors. I per acabar d'arreglar-ho, mentrestant, el meu despatx, una preuada superfície en la Barcelona dels cinc-mil euros per metre quadrat, roman buit, inutilitzat. Fa uns anys, massa ja, ens van prometre que l'ús de tecnologies virtuals reduiria la mobilitat obligada i faria minvar dramàticament l'ús del paper. Sobre aquest darrer fet, no cal encarregar grans estudis per saber què ha passat, només cal mirar al nostre voltant les piles de folis que encara fem servir cada dia (més). I sobre la mobilitat, encara és més preocupant, car l'impacte ambiental adquireix magnituds gegants. Què ha passat? És que la tecnologia no ha permès fer avenços? Crec que com en la majoria dels casos, és en el comportament individual i col·lectiu on estem fallant. La tecnologia, per molt eficient, no resol d'entrada la nostra tendència a augmentar el consum, del tipus què sigui, si no en prenem consciència i ens ho marquem com un objectiu prioritari. Un petit exemple és la bombeta de baix consum. En saber que gasta molt menys, ja la podem deixar encesa tota la nit a la terrassa, cosa que abans no fèiem! Moltes vegades, la lògica de l'eficiència ens enganya a tots, i mentre ens fa relaxar l'esperit vigilant, els impactes globals segueixen creixent. Prefereixo una petita nevera poc eficient que una d'americana gegant amb dispensador de glaçons de classe A! Un altre exemple que ve al cas. Com és molt habitual darrerament, la revista de la companyia aèria que em trasllada avui i que tinc ben enganxada als meus genolls proclama els beneficis ambientals dels guanys en reducció de combustible per passatger que els seus enginyers i pilots compromesos estan aconseguint en les naus de la companyia ens els darrers anys. Malgrat tot, cada dia surten més avions de cada aeroport de cada punt del món, i l'impacte global segueix augmentant dramàticament. Al Prat, per cert, també, i molt més que ho farà. I tot, amb la pinzellada de l'eficiència sota una lògica imparable de més creixement infinit... en un món finit (cada dia més). Deixeu-m'ho dir de pas, per reemplaçar la insuficient lògica de l'eficiència, la nova lògica que cal, és 'la lògica de la suficiència', molt ben explicada per Thomas Princen en un recent 'i molt recomanable- llibre que porta aquest títol (més informació, aquí). Si prenem consciència de la importància de no deixar que la tecnologia ens mani, sinó que estigui al nostre servei, tenim molt camp per córrer. A la feina, ens estem recorrent cada vegada més a l'ús de mitjans telemàtics per poder seguir amb el treball global sense haver de perdre hores, diners i malbaratar tants recursos. De fet, amb senzilles eines com el famós 'skype', voluntat i ganes d'alterar la dinàmica habitual, ho estem començant a aconseguir d'una forma regular i molt efectiva (i això, segurament, ens portarà al següent pas: replantejar certes necessitats innecessàries d'aquest treball global). Avui, a la reunió de Londres, coneixeré gent, sorgiran idees i projectes i hauré de mantenir noves relacions i contactes en el futur. Però ja em faig a la idea que des del mateix moment inicial, caldrà anar pensant com tot això pot construir-se i mantenir-se sense necessàriament moure's agitadament pel planeta. Ben pensat, semblem electrons orbitant esbojarradament en un àtom. Potser que rebaixem aquest frenètic moviment i, enlloc de moure'ns tant, fem ús real d'una vegada dels electrons, els de veritat, i de les ones, i que siguin ells els que es moguin per nosaltres. Em sembla que ja no hi ha excusa.