Superarem la PIBertat? (per Dídac Ferrer)

Créixer. Bonica paraula, sobretot quan fa referència a desenvolupar diferents dimensions d'una manera harmònica, equilibrada, tenint en compte les limitacions físiques més que obsessionant-se a engrandir físicament l'objecte del creixement. Enriquir algú o quelcom és especialment interessant quan es refereix a la complexitat, el coneixement, l'ètica, l'esperit. Créixer. Si fem balanç (en mode de reflexió post-electoral) de l'ús d'aquest verb en els mitjans de comunicació del nostre entorn, és en la seva dimensió econòmica (diguem-ne increment del PIB) que ha tingut més ressò. I, un cop més, se'ns ha presentat de nou com la única solució 'realista' a tots els problemes de la societat. A periodistes, comentaristes, tertulians, i evidentment polítics ni se'ls ha passat pel cap que no calgui créixer indefinidament. Restarem encallats en aquesta lògica reduccionista de societat adolescent moltes més dècades? Sortirem algun dia d'aquesta inacabable pubertat que tants estralls ens costa? Per sort, crec que començo a notar un brogit que va calant. És un soroll de fons i molt sord encara, però crec que som nombrosos els qui pretenem anar-lo intuint. Per exemple, tot repassant coses que passen més enllà dels Pirineus, vull destacar un suplement a tot color i vuit pàgines que aparegué a 'Le Monde' el passat 31 de Maig, també en un context electoral, titulat 'La croissance en question', i dedicat a qüestionar el creixement com a solució a tots els mals. Un document recomanable, però més que pels continguts, ho és sobretot per l'escenari. Fins fa poc, el creixement zero, o el propi decreixement, ha estat un eslògan brandat per col·lectius alternatius que, basats en teories econòmiques poc triomfants pels temps que corren, qüestionen precisament la necessitat de basar les polítiques en el creixement del PIB. Recordem 'a títol d'exemple- que el PIB, que mesura moltes coses, també augmenta quan ho fan els accidents de trànsit, el nombre de càncers o els robatoris, per tota l'activitat econòmica que es posa en marxa. Això no us dóna idees de què podríem fer d'una manera desinteressada per fer 'créixer' el país? En canvi, quan algú fa treball voluntari, una mare alleta el seu nadó, o ens estalviem d'adquirir objectes nous en una fira d'intercanvi, estem perjudicant greument el PIB, i per tant, l'economia nacional. Si anem mirant la casuística, tot seguint aquesta lògica, les decisions personals sostenibilistes resulten molt perjudicials pel bé comú. Així, si el bé comú ens preocupa, o bé decidim renunciar a fer malifetes d'aquestes pel bé del país, o bé concloem que és potser el país qui ha perdut l'oremus i té la brúixola espatllada. Al suplement esmentat, entre d'altres hi trobem dues coses destacables. D'entrada, sis fotografies de famílies tipus de diferents països del món, posant per a l'instantània amb els productes alimentaris que consumeixen en una setmana. La comparació és immediata. Quant de plàstic que mengem a Occident! Quina cosa menys agradable a la vista! Segon, diverses cròniques de famílies europees que han optat per decréixer econòmicament, i deixar espai per créixer en altres dimensions. Entre altres, en felicitat, segons ens diuen. Que un diari com aquest, instal·lat com tants d'altres en el sistema, dediqui aquestes pàgines a la qüestió del decreixement, no és pas ni un gir radical ni la mostra d'una proactivitat miraculosa. És més el reflex d'una habilitat editorial que ha copsat aquest brogit de fons, aquest interès social que va emergint i reflexa el nombre creixent dels que volem deixar enrere la PIBertat.