Luís González és químic i va cursar un doctorat en bioquímica. Fa molts anys que està a Ecologistes en Acció i s'ha encarregat d'investigar en matèria d’economia i globalització. És l’autor, juntament amb Adrián Almazán, del llibre Decrecimiento: del qué al cómo.
Luís González és químic i va cursar un doctorat en bioquímica. Fa molts anys que està a Ecologistes en Acció i s'ha encarregat d'investigar en matèria d’economia i globalització. És l’autor, juntament amb Adrián Almazán, del llibre Decrecimiento: del qué al cómo. Tot va començar el desembre del 2019, quan van fer un informe en el qual intentaven preveure quin tipus d'impacte tindrien en l'ocupació mesures decreixentistes. Va ser una mirada relativament àmplia i sense entrar en molts detalls. Al principi no volien fer un llibre sinó un desenvolupament de l'informe, però va acabar desenvolupant-se en exemples concrets, caracterització de l'Estat Espanyol i plantejament de línies estratègiques. “El llibre no estava preconcebut, s'ha anat construint segons hem sentit la necessitat”, comenta només començar l’entrevista.
El títol del llibre és molt evocador. Com heu aconseguit estructura una proposta tan ambiciosa?
El llibre té tres grans parts. La primera, el diagnòstic de la situació en l'àmbit social i ambiental arrelat a la situació espanyola. D'aquí sorgeixen necessitats d'actuació que haurien d'estar marcades dins del decreixement. Té una mirada social molt important, passant pels processos de redistribució de la riquesa o l’empoderament dels ciutadans. La segona part del llibre repassa deu sectors clau de l'economia espanyola: generació d'energia, gestió de materials, turisme, alimentació, transports, matèries primeres... i en fem una caracterització de la situació a Espanya, unes propostes decreixentistes i exemples de propostes que ja s'estan fent. El tercer bloc explica quin tipus d'estratègies es poden dur a terme. Té una part de quines estratègies són les més adequades, entres les que destaquem resistir davant la degradació ambiental, construir marcs culturals que estiguin dins dels marcs decreixentistes i, finalment, la construcció d'alternatives.
Quines són les propostes concretes per aconseguir que aquest decreixement sigui una alternativa viable?
El decreixement té una triada de mesures des de la perspectiva ambiental que són fonamentals. El primer que hem de fer és reduir el consum global. Ens hem sobrepassat tant que podem reduir-lo sense haver de fer canvis gaire radicals en el nostre dia a dia. La segona seria la localització de les economies: la globalització ha fet que es desagreguin, i una economia localitzada ha de ser forçosament diversa. El tercer element d'aquesta triada seria la necessitat d'integrar el funcionament de l'economia humana dins de l'economia dels ecosistemes. Un exemple és l'economia circular: existeixen ecosistemes que aconsegueixen pràcticament tancar els cicles de la matèria, reutilitzant una vegada i una altra fins a graus molt alts que s’apropen al 99,8%.
“Les propostes decreixentistes van en la línia de reduir tant com sigui possible el dolor que provocaran aquests nous escenaris."
Què significa exactament decréixer?
Decréixer significa reduir el consum i integrar l'economia en el funcionament dels ecosistemes i les economies locals. En una societat fortament desigual necessitem posar sobre la taula mesures de repartiment de la riquesa i del poder que siguin realment efectives. No només parlem de l’àmbit ambiental, que també és fonamental evidentment. Necessitem transcendir el capitalisme, i això no necessita economies de mercat com tenim avui en dia. Podem organitzar-nos amb altres persones per no dependre del mercat que signifiqui una recuperació de les nostres vides i un empoderament com a societat en conjunt.
Els més crítics afirmen que aquests plantejaments no farien altra cosa que enfonsar l’economia i provocar una crisi irreversible.
Una de les coses que defensem al llibre, tot i que no és l'objectiu, és que no sigui una opció que el sistema s'enfonsi. El sistema capitalista acabarà enfonsant-se a conseqüència del xoc contra els límits ambientals. Està succeint ara, en aquest precís moment. És molt possible que les opcions que se’ns plantegin a partir d’ara estiguin entre les pitjors que hauríem pensat mai. Efectivament, necessitem entendre que el temps de les opcions òptimes s'ha acabat, i estem davant de possibilitats molt més complexes. Les propostes decreixentistes van en la línia de reduir tant com sigui possible el dolor que provocaran aquests nous escenaris.
Anem tard?
Com més avancem en els processos de degradació social, en pitjors condicions estarem per iniciar aquesta transició. Hem de començar com més aviat millor, i fer-ho amb els nivells òptims de cohesió de la societat. No tenim temps per pensar-nos-ho gaire. La majoria d’estudis diuen que és extremadament urgent fer-ho ja. El que implicarà tot això és un canvi en el concepte de la bona vida i el confort que tenim avui.
Quan proposem mesures com la reducció del temps al treball remunerat, es tracta d’una mesura associada a les propostes decreixentistes, però la gran majoria de la gent les associa a un avenç social. Altres elements, en canvi, seran molt més polèmics. No hi haurà una connexió a internet que ens permeti veure pel·lícules a casa, o no podrem viatjar a Londres per passar el cap de setmana... clarament haurem de reconfigurar elements de l'oci, i pensar en altres formes de passar el temps lliure.
El turisme, doncs, serà un dels sectors que patirà una reconfiguració més profunda, segons el que expliques.
El turisme, des del punt de vista ambiental, té impactes a tres nivells molt importants. El transport, l’allotjament i l’alimentació. El primer de tots tres és el més agressiu. Cal fer una reconversió profunda del model de turisme, que ha de passar a ser de proximitat i molt vinculat al transport públic. Per altra banda, els allotjaments de luxe tenen uns impactes molt més elevats que els hotels i hostals més modestos, que són els que escull la gran majoria de la població. El tercer element és la restauració. Cal un procés de canvi que abordi el conjunt el sector alimentari, seleccionant productes de temporada i de proximitat, conreu ecològic, etc.
El turisme dona moltíssima feina, és veritat, però es tracta d’un sector, molt precaritzat. Cal donar-li una volta important a aquestes situacions. A més, s'està produint una gentrificació en els llocs turístics que empobreix bona part de la població local. Cal posar límits i reduir-ho perquè la gent que viu als centres de les ciutats, i ho ha fet durant tota la seva vida, pugui permetre's seguir a casa seva.
En termes tecnològics, doncs, farem un salt enrere?
La tecnologia no està al servei de l'ésser humà, sinó a la competitivitat del mercat. No beneficial el conjunt de la societat, ja que es troba al servei del capital. Això vol dir que tota la tecnologia que tenim avui està en contra nostra? Evidentment, no. En el cas de Gaza, per exemple, veiem com el desenvolupament d’armes està posant fi a les vides de milers de persones. Però això no significa que no n'hi ha moltes altres que sí que generen benestar humà, com és el que dels avenços mèdics i sanitaris. El que hem de fer és que la tecnologia passi a estar controlada per la població. Per fer-ho, cal reconfigurar la nostra medicina des d'una doble perspectiva.
Ens hem de centrar en medicines molt més preventives i comunitàries (reduir el sedentarisme, l’estrès, la mala qualitat de l'aire...) per millorar la nostra salut i poder gaudir dels espais que habitem. Per posar exemples pràctics, caldrà mantenir un aparell de raigs làser, però no una fàbrica d'armes.
L’educació és, doncs, el pilar fonamental per comptar amb individus que creixin amb aquests valors compartits?
Des del nostre punt de vista, indubtablement cal canviar el sistema educatiu, però sobretot el que hem de modificar és el nostre mode de vida. Si tenim un entorn en què es gratifica la competitivitat acabem tenint valors insolidaris, però si tenim una societat molt més solidària acabem pensant en clau solidària i comunitària. No pensem en una presa del palau d'hivern en què avui som capitalistes i demà no. Necessitem en un procés gradual en què construeixi autonomia a poc a poc, un camí que permeti canviar les nostres mentalitats i les nostres formes d'entendre per acabar configurant una societat més justa, sana i igualitària.
