Font: AMB
En els últims 10 anys, el servei de parcs de l’AMB ha treballat buscant l’equilibri entre una òptima gestió de l’aigua i una bona qualitat dels parcs a través de la racionalització del consum d’aigua. Al 2017, sense restriccions legals i aplicant criteris de sostenibilitat als parcs, el consum mig ha estat 157,40l/m2·any, mantenint un consum baix tot i haver estat un any sec i mancat de pluges.
En els últims 10 anys, el servei de parcs de l’AMB ha treballat buscant l’equilibri entre una òptima gestió de l’aigua i una bona qualitat dels parcs a través de la racionalització del consum d’aigua.
Al 2017, sense restriccions legals i aplicant criteris de sostenibilitat als parcs, el consum mig ha estat 157,40l/m2·any, mantenint un consum baix tot i haver estat un any sec i mancat de pluges.
Pel que fa a l’evolució històrica, cal destacar que la xarxa de parcs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) comptava el 2006 amb una superfície de 1.660.093 m2, que van consumir més de 394 milions de litres d’aigua. La superfície total dels parcs gestionats per l’AMB el 2017 era de 2.346.107 m2, amb un consum mig de 369 milions de litres.
L’any 2006, moment previ al decret de sequera, el consum mitjà dels parcs era de 237,93l/m2pel seu manteniment integral. Al 2008, amb les estrictes restriccions del decret de sequera que van comportar talls generals de subministrament i preocupació pel correcte manteniment de la vegetació, el consum mitjà va baixar fins als 124,21 l/m2·any, provocant una situació anòmala i molt delicada. Al 2017 el consum mig ha estat de 157,40l/m2·any.
Aquestes són les mesures que s’han posat en marxa:
Racionalització del consum a la xarxa d’aigua, les làmines d’aigua i altres mesures associades a la vegetació
Xarxes d’aigua
El primer objectiu plantejat per part de l’AMB vers a la reducció del consum d’aigua és la millora continua de les instal·lacions d’aigua dels parcs (reg automàtic, xarxa de boques de reg i fonts de boca i ornamentals). Les mesures contemplades per assolir aquesta meta són la millora de les xarxes internes de distribució d’aigua, l’automatització i l’adaptació dels sistemes del reg a la vegetació existent, la telegestió (en coordinació amb els municipis) i la potenciació d’abastament alternatius a l’aigua potable
La millora de les xarxes internes de distribució d’aigua han permès reduir el nombre de punts de fuita i agilitzar les maniobres en la instal·lació. S’ha anat renovant gradualment les xarxes de distribució interna d’aigua i s’ha anat implantant el reg automàtic en zones que es regaven manualment, sent així més eficients amb l’aigua consumida. Paral·lelament, s’ha fet una revisió de les instal·lacions de reg automàtic, assegurant que el sistema de reg (aeri o soterrat) sigui el més eficient segons la tipologia de vegetació a mantenir.
L’anàlisi i seguiment dels consums mensuals permet la detecció de fuites d’aigua L’existència de comptadors parcials distribuïts pels parcs permeten saber amb exactitud l’ús de l’aigua, localitzar a quina part de la xarxa d’aigua es produeix un excés i valorar quin és el consum real d’aigua destinat al manteniment del parc.
A més, cal destacar la telegestió, que és la sistematització del reg automàtic que permet un control ‘on-line’ de la programació i els talls de reg. mecanisme que es basa en la sistematització d’aquest reg automàtic. A més, els parcs metropolitans disposen de petites estacions meteorològiques que tenen pluviòmetre i anemòmetre que serveixen per detectar precipitació i vent. En cas que es produeixin aquests fenòmens meteorològics, s’atura automàticament el sistema de reg, evitant regar sobre mullat. Aquest mecanisme permet ser àgils en els controls del consum d’aigua i no malgastar-se en cas que ja plogui o bé que el vent regui zones innecessàries.
Pel que fa a l’abastament, l’AMB ha anat adaptant les instal·lacions internes del parc per a poder consumir de forma diferenciada aigua potable i aigua del subsòl (freàtica). Quan es disposa dels dos abastaments, la xarxa interna es duplica per tal de segregar l’aigua d’ús de boca d’aquella procedent de la xarxa freàtica que no és apte pel consum humà. En els parcs on es disposa d’aquest abastament alternatiu, s’utilitza aigua no potable. Aquest criteri de prioritzar el consum d’aigua de freàtic per davant de la potable ha permès un estalvi de 107.843 litres d’aigua potable entre el 2008 i el 2010.
Làmines d’aigua
Les làmines d’aigua és un terme que fa referència a totes les superfícies d’aigua que podem trobar en un parc: basses, llacs i estanys. El servei de parcs de l’AMB ha fet un replantejament d’aquestes làmines, aplicant criteris de naturalització que no només han comportat una reducció important en el consum d’aigua sinó també en l’ús de productes químics. Aquest nou criteri en la gestió de làmines suposa un estalvi d’aigua que pot assolir els 26.000 m3 en un any, tenint en compte que cada buidat consumeix un volum molt important d’aigua. Per exemple, reomplir la bassa de Can Zam són 4.000 m3, xifra que s’equivaldria al consum de 4 milions d’ampolles de litre.
L’AMB ha redactat i aplica un protocol de gestió de les làmines, amb l’objectiu de millorar la sostenibilitat, reduint les freqüències de buidats. Aquest procediment també persegueix potenciar la biodiversitat, millorar el paisatge i convertir les làmines en exemples de conservació. Dins d’aquest mètode, destaca la naturalització, els controls periòdics de la qualitat de l’aigua i el seu aprofitament post-buidats per regar la vegetació.
La naturalització d’aquests espais aquàtics s’aconsegueix utilitzant sistemes basats en la natura com la no- utilització de productes químics (clor i algicides), la introducció de vegetació aquàtica i diverses actuacions relacionades amb el foment de la fauna autòctona. Una de les actuacions que l’AMB està treballant en aquest sentit és el control de fauna exòtica, principalment carpins i tortugues de florida, mitjançant la col·locació de nanses de captura i la contractació de treballs de pesca elèctrica. La combinació d’aquestes actuacions relacionades amb la naturalització milloren la qualitat de l’aigua i redueixen la necessitat de buidats i el consum d’aigua associat a aquesta tasca
Altres mesures associades a la vegetació
Utilitzar una vegetació adaptada al clima propi de l’indret és important perquè també s’optimitza el consum d’aigua. Es promou la utilització de les ‘gespes càlides’ I els ‘prats secs’
En primer lloc, les gespes càlides són aquelles que tenen un baix consum hídric i són pròpies del clima mediterrani, de tal manera que no consumeixen tanta aigua i adquireixen un to marronós durant l’hivern. El Jardí de l’AMB és un parc que utilitza aquesta tipologia de gespes, amb l’espècie ‘Zoysia’.
Per altra banda, es potencien els ‘prats secs’, que són formacions vegetals de caràcter natural sense reg, els quals generen més biodiversitat i requereixen un baix manteniment comparats a les gespes tradicionals.
Cal mencionar l’experiència del Jardí Botànic, que fa proves amb espècies mediterrànies per introduir-les posteriorment als parcs metropolitans i sotmetre-les a la pressió d’un espai públic. El Parc de les Palmeres és el parc on ’han plantat més espècies que prèviament havien estat assajades al Jardí Botànic de Barcelona.
Finalment, una millora complementària a la vegetació són els anomenats ‘encoixinats’. Es tracta de matèria orgànica procedent de la trituració de les restes de poda que ajuden a millorar les condicions del sòl, mantenen la seva humitat i eviten la proliferació de males herbes. El fet de mantenir un subsòl humit fa que hi hagi menys necessitat de regar, cosa que porta a disminuir també el consum d’aigua.
