Font: Diputació de Barcelona
El senyor Riu és un conte que vol sensibilitzar els infants sobre la realitat del cicle de l’aigua a través de la història d’un riu, que es presenta com un personatge misteriós que neix a les muntanyes, ens fa gaudir de la remor de l’aigua, ens dibuixa el paisatge, permet la vida dels animals i les plantes i finalment també fa funcionar els molins i les fàbriques i ens proveeix d’aigua per beure.
Aquest és un recurs del programa Va d'Aigua de la Diputació de Barcelona sobre educació ambiental en ambients aquàtics continentals i disposa de diversos recursos de diferents formats que s'ofereixen als municipis i equipaments que desenvolupen projectes relacionats amb els objectius del programa. La Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat es vincula a aquest programa a través de la Comissió d'ambients aquàtics continentals del Grup de treball d'Educació per la Sostenibilitat.
El senyor Riu ha estat escrit especialment per al programa Va d’aigua per Teresa Duran (Barcelona, 1949), una de les autores de literatura infantil catalana més reconegudes, doctora en pedagogia, amb més de 100 llibres per a infants i joves, i ha estat il·lustrat per Mercè Tous (Barcelona), llicenciada en Belles Arts, i una de les dibuixants emergents del nostre país.
Es tracta d’una proposta per apropar el riu (i el cicle de l’aigua) a nens molt petits, a través de l’emoció i de l’art de la narració.
Es podran sol·licitar exemplars del conte o descarregar-lo a la Llibreria de la Diputació de Barcelona.
Dos infants troben un personatge curiós, però imponent, sota un pont. A través d’endevinalles i enigmes els infants descobreixen les importants funcions ecològiques i socials dels nostres rius.
“La Berta i en Pol busquen un lloc per jugar a l’ombra de sota el pont. De cop i volta:
—Allí hi ha algú... —diu la Berta, mig esporuguida per l’aspecte del desconegut.
No n’hi ha per menys! Mai no han vist ningú semblant. Costa veure-li la fesomia, perquè du una mena de barbes fluides i de llarguíssima cabellera deixada anar que canvia constantment de lloc, de forma i de color. Tant aviat és transparent com de cristall, com negre o de color gris, blau, marró o verd pàl·lid... I no té ni boca ni ulls!
—Què hi fa vostè, aquí? —pregunta en Pol, intrigat.
—Endevineu-ho! Sempre corro i vaig avall, però sempre sóc aquí —respon, xiuxiuejant, l’estrany personatge.”
