El pedagog i geògraf Jordi Soler Insa, amb una llarga experiència en la protecció d'espais naturals, analitza com ha evolucionat la protecció d'espais naturals que fa la Diputació de Barcelona. L' obra, ‘La política de protecció d'espais naturals de la Diputació de Barcelona', editada per la Diputació dins de la Col·lecció Estudis, s'ha presentat aquest 30 d'octubre a Can Serra (Barcelona), en un col·loqui en què hi han intervingut el president de la Diputació de Barcelona Antoni Fogué, el diputat d'Espais Naturals Josep Mayoral, el naturalista Martí Boada i el mateix autor Jordi Soler Insa.
Soler Insa escriu des de l'experiència d'haver estat director del Parc natural del Montseny des del 1996 fins al 2004, i d'haver dirigit també el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (1994) i el Parc del castell de Montesquiu (1995).
‘Un gran encert' a finals dels seixanta
L'autor ha destacat que fou un ‘gran encert' que, a finals dels anys seixanta, un grup de gent de la Diputació de Barcelona aprofités les possibilitats que oferia la Llei del sòl franquista per a engegar una política de protecció i gestió d'espais naturals. Un model de gestió ‘amb un to innovador' perquè incentivava la participació dels ajuntaments situats dins del territori. ‘A finals dels setanta, la Diputació era una de les úniques administracions de l'estat espanyol que treballava per a la protecció dels espais naturals', ha explicat.
L'autor ha recordat que en la seva primera feina, de professor a Santa Coloma, portava els alumnes a l'escola de natura de Can Lleonart, al Montseny, posada en marxa el 1971 per Martí Boada. El centre, impulsat per la Diputació, fou la primera iniciativa d'educació ambiental d'una administració pública a l'estat espanyol. Boada ha destacat que la creació de la Xarxa de Parcs no va ser obra d'alts càrrecs polítics sinó ‘d'una colla de funcionaris compromesos amb el país' que van pressionar perquè es protegissin els espais naturals.
Un model de gestió que compta amb el territori
El model de gestió dels espais naturals de la Diputació concep l'espai natural com una peça dins de l'ordenació del territori, a diferència de l'altre model en el món de la conservació, que tracta els espais protegits com a excepcionals, per exemple, la proposta de la Xarxa Natura 2000 o el model de parc nacional nord-americà.
A aquesta publicació Soler Insa fa un recorregut per les diferents polítiques de protecció de paratges naturals a Catalunya. Des de les primeres passes fetes per la Mancomunitat, als anys vint, en què es crea el Patronat de la Muntanya del Montseny, i que foren interrompudes per la dictadura de Primo de Rivera, fins a la gestió actual de la Xarxa de Parcs Naturals. Tampoc no s'oblida del paper que van tenir les entitats excursionistes del país en el conservacionisme.
Actualment, la Diputació de Barcelona protegeix 100.000 hectàrees de sòl no urbanitzable concentrades al voltant i a l'interior de la regió metropolitana de Barcelona.
La participació de les autoritats locals i de les organitzacions i associacions de la zona en la gestió dels espais és una de les principals característiques del model de la Diputació. Per a Jordi Soler Insa, als anys noranta hi va haver un punt d'inflexió en la manera de fer. 'D'una política de gestió centralista, dissenyada des dels despatxos, es va passar a promoure la implicació de la gent del territori.' Amb tot, resta molta feina per fer des del punt de vista de la participació, diu Soler Insa. Al llarg de la seva trajectòria, ha constatat que els propietaris de terrenys són sempre reticents a que les seves propietats formin part de la zona protegida
Reflexions i interrogants de futur
Alguns canvis socials, com la progressiva disminució de l'activitat agrària, plantegen interrogants importants a l'hora de decidir cap a on enfocar la gestió dels espais naturals en el futur. Què cal fer amb el paisatge? ‘Hi ha dues grans disjuntives', diu l'autor. Per una banda, 'deixar que els paisatges evolucionin de manera natural', cosa que comportaria una més gran densitat de superfície arbrada, la pèrdua de diversitat, un augment del risc d'incendis i, potser, apunten alguns investigadors, menys disponibilitat d'aigua.
L'altra opció és intervenir en el paisatge, amb el manteniment d'espais oberts, la neteja forestal i la conservació de boscos de ribera, entre altres actuacions. Això implica pressupostos elevats i no deixa de ser, diu Soler Insa, 'una artificialització del paisatge'.
L'autor fa una proposta: que els espais naturals siguin un espai turístic sota vigilància de l'administració. Segons ell, és l'única via 'per garantir la conservació dels valors naturals i culturals del parc'.
