Martí Boada és el comissari a Catalunya de l'Any Internacional dels Boscos, nomenat per la Generalitat. És professor de Geografia i investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA), i membre del Comitè Espanyol del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.
Però Boada és també fill i nét de gent de bosc -el seu pare feia desembosc i el seu avi era carboner, i això li aporta un coneixement directe, més enllà de l'academicista, dels sectors socials vinculats a la gestió forestal i la situació que hi viuen ara mateix.
En aquesta entrevista deixa clar que cal superar els plantejaments conservacionistes i treballar per un pla estratègic forestal que garanteixi la sostenibilitat dels boscos catalans.
(F)
Quin és el diagnòstic actual dels boscos de Catalunya? En quina situació es troben?Des del meu punt de vista, i sense ànim de pontificar, el més destacat és que Catalunya és un país de boscos sense saber-ho. Això suposa una anomalia molt gran, que no tinguem consciència d'aquesta forestalitat. Estem per sobre de totes les mitjanes europees pel que fa a superfície forestal, i tot i això continuem dient als nens als llibres de text que la deforestació és un dels principals problemes ambientals del país. En 30 anys hem passat d'una superfície forestal que no arribava al 40 per cent del territori a més d'un 60 per cent. La mitjana europea és del 35 per cent, i aquí pràcticament ho doblem.
(F)
A què es deu aquesta gran expansió recent dels boscos a Catalunya?
Cada pagès que marxa, cada masia que es tanca, cada feixa que s'abandona, és superfície de bosc en 20 o 25 anys. El bosc és una expressió madura del paisatge, la climacitat que diem tècnicament. Si els deixem fer, per successió ecològica, s'expandeixen. És a dir, una feixa de conreu que s'abandona, en el primer any que no es llaura s'omple de les primeres plantes, les que considerem "males herbes". Els anys següents van entrant plantes de cicle més llarg, arbustos, algun pi... En 20 o 25 anys arriba a ser un bosc madur i estable.
Cal tenir en compte, a més, que el fet que la majoria de boscos estiguin en muntanya no és un fet només natural, sinó sociològic. Els humans hem ocupat els territoris on ens és més fàcil accedir, trobar aigua, etc., i hem mantingut els boscos només en les cotes més altes. Però si abandonem aquests terrenys que tradicionalment s'han dedicat al conreu, els boscos els ocupen. Per això l'expansió dels darrers anys. Si no hi hagués intervenció humana, pràcticament tot Catalunya seria bosc, excepte alguna franja del litoral i alguna zona d'alta muntanya. Hem de pensar en els boscos no només en clau d'ecologia, sinó de socioecologia.
(F)
Quines són les postures de cara a la gestió d'aquests boscos?
No hi ha un consens social sobre com s'han de gestionar les superfícies forestals. I hi ha maneres de veure-ho molt diferents. Per una part, hi ha una cultura urbana que basa el seu pensament en relació al bosc en la intocabilitat, i això és una cosa nova, un fenomen desconegut abans; per a aquesta gent, tallar un arbre és una mena de sacrilegi. Per una altra banda trobem la visió dels propietaris forestals, que és de caire productivista. Pel que fa a l'administració, estem en un moment de canvi i una situació poc definida: no hi ha un pla estratègic forestal. I això seria el més prioritari. Ens cal posar els boscos en el seu lloc, tot tenint en compte que ocupen el 60 per cent del territori. I, a més, en funció de quines polítiques es facin, la tendència pot ser de seguir-se expandint.
(F)
I com caldria de fer aquesta gestió?
En primer lloc cal fugir d'aquesta criminalització que es fa de l'aprofitament forestal. Un bosc no es pot tallar a lliure albir, ha d'haver un pla de gestió, i per anar bé ha d'haver una certificació. Aquí està el futur. És una producció primària neta i totalment sostenible. Podem saber exactament l'excedent que produeix anualment una hectàrea de bosc i quina porció podem retirar tot garantint-ne la sostenibilitat. És un fàbrica neta. I hem d'explicar tot això de manera clara.
La ideologia hiperconservacionista, hiper biologicista, acaba tenint connotacions d'extrema dreta. Posar per davant els boscos a les necessitats socials és d'extrema dreta. Per entendre els boscos hem d'entendre també la vida de les persones que hi viuen en aquell entorn.
(F)
Quines són les obligacions dels propietaris forestals?
A mi, d'entrada, no m'agrada parlar de "propietaris". En cap altre sector productiu es posa tant d'èmfasi en la propietat. A un agricultor no li diem propietari de l'horta, per exemple. Són silvicultors, són productors forestals. Parlar de propietaris és el que desperta urticàries entre la cultura urbana. Sembla que ignorem que pràcticament la totalitat del país és propietat privada: tret d'alguna petita franja de propietats comunals en el Pirineu, la resta té un propietari. Una part és d'entitats públiques, com la Diputació, i la majoria, és propietat privada. Però fins i tot els que pertanyen a organismes públics, majoritàriament, no són boscos públics: qualsevol persona no pot anar-hi a fer llenya, per exemple. Tenen un propietari.
Cal tenir en compte, a més, i de cara a acabar amb aquesta criminalització, que el sector primari necessita espais molt grans per poder ser productiu. Per exemple, un hortelà al Maresme necessita unes tres hectàrees. Però a una àrea com la Segarra en necessitaria com a mínim 300 i encara malviuria. Això, des de la societat urbana, ja es veu com un latifundista. I un silvicultor, per a què li surtin els números, necessita un mínim de 800 o 1000 hectàrees. Aquesta propietat de territori porta una estigmatització social, però hem d'acabar amb aquesta idea, perquè crea molts malentesos.
Pel que fa a les seves obligacions, els silvicultrors s'han d'atenir a la llei forestal. El propietari té uns drets, però quan decideix tallar ha de fer un pla de gestió, encarregar-ho a un enginyer forestal, certificar-ho i aconseguir autorització en funció de l'avaluació de l'estat del bosc. El pla de gestió determina cap a quin tipus de bosc es vol encaminar aquella finca, i també de quina manera es redueix el risc d'incendi, si s'aplica l'aclarida selectiva de reducció de biomassa en la part més arbustiva, per exemple. Tot està regular i supervisat.
(F)
Què passa quan un propietari no intervé en el seu bosc i s'acumula biomassa? Augmenta el risc d'incendis?
El bosc per ell sol, si no es fa res, ja es va aclarint: quan hi ha massa arbres només acaben sobrevivint els més forts. Però això és un procés de molts anys. En aquest llarg procés d'autoaclarida s'acumulen arbres i arbustos morts, material sec, que augmenten el risc d'incendis, tant la possibilitat de combustió com la capacitat d'ignició.
És a dir, amb tanta massa inflamable seca, un bosc mediterrani en moments de molta insolació i la presència d'hidrocarburs volàtils pot començar a cremar. I cal recordar a més que, amb el canvi climàtic, cada vegada viurem més moments d'altes temperatures. És a dir, cada cop tenim més perill d'incendis d'aquest tipus. I, a més, com més expansió dels bosc, menys aigua disponible per al conjunt de Catalunya.
Per tant, des del moment en què un bosc s'abandona perquè deixa de ser rendible o per falta de demanda, augmenta el risc d'incendis de manera clara.
En els anys 60 i 70, quan va començar la depreciació del sector forestal, es va donar peu a què un urbanisme especulatiu comprés sòl forestal a un preu baixíssim i els reconvertís en sòls urbanitzables sense plans especials ni aprovació adequada. I això va comportar un fet que no té precedents històrics: hem construït cases dins dels boscos mediterranis. I el foc forma part del metabolisme d'aquests boscos. Quan hi ha un incendi forestal, doncs, ja no estem parlant d'un problema només forestal, sinó social: perill per als bombers i les persones que hi viuen, es cremen cases...
(F)
Quines poden ser les vies de revalorització del bosc per aconseguir una gestió que redueixi el risc d'incendis?
Aquesta és la pregunta del milió. El primer que cal és prendre's el bosc seriosament, d'entrada des de l'administració, polítics i tècnics. Aquí hi ha un pensament conservacionista molt ben instal·lat, però també criteris productivistes. La solució és redactar d'una vegada un pla estratègic forestal, sense pors i amb posicions clares. Aquesta ambigüitat de l'administració no passa en altres països europeus.
A més, aquest mite de la intocabilitat del bosc és molt reaccionari, és gairebé com el mite de la donzella verge. A nivell paisatgístic hem posat en valor la intocabilitat, entenent com a negativa la interacció dels humans amb els boscos. Però els nostres boscos són el resultat d'una interacció societat-bosc des de fa mil·lennis: ens hem escalfat, hem cuinat, hem fet carbó i llenya, hem fet mobles... I en alguns episodis ho hem fet molt malament, hi ha hagut moments en què hem arrassat els boscos i està clar que això no ha de tornar a passar. Però la idea d'intocabilitat que sembla instal·lada en el pensament general de moltes persones, incloses algunes de l'administració, és una anomalia molt gran.
Pot haver alguns espais reservats per veure què passa en un bosc que no es toca, però com a mostra d'estudi, no com a criteri per aplicar a tots els boscos. Hem de posar els boscos en el seu lloc i endreçar aquesta situació.
És necessari que la societat urbana entengui també el paper dels boscos, tant en aspectes ambientals (captura de CO2, cicle de l'aigua), i com a font de salut i d'espai per retrobar-nos amb la natura. Aquesta consciència permetrà entendre mesures fiscals o ajudes als propietaris forestals.
Per altra banda, al sistema urbà estem acostumats a què hem de pagar per tot, però quan anem al bosc això canvia. Per exemple, no hi ha consciència que anar a per castanyes implica que les estem furtant a algú. S'entén com un dret de cuixa per part dels qui venen del sistema urbà. Políticament fa l'efecte que no interessa tampoc canviar aquesta concepció: el número de vots de les àrees de bosc és molt menor al de les ciutats. Però això hauria de canviar.
A més de tot això, s'ha d'ordenar el bosc, s'han de buscar rendibilitats socials i econòmiques. Per exemple, tornar a utilitzar fusta en la construcció i els mobles. I en aquest sentit, crec que veurem canvis en quatre o cinc anys. Una altra sortida important serà la química verda, que té uns avenços espectaculars. La nanotecnologia ens permetrà tenir petits sistemes de refineria mòbil, que aniran enganxats en uns petits remolquets dels propis pagesos i per destilació podran produir productes aplicables en molts camps: biofuel, sobretot, però també productes per a la indústria farmacèutica, alimentària i de perfumeria i cosmètica. En cinc anys veurem canvis molt importants. La biomassa pot ser una altra via d'explotació, però menor.
Pel que fa a la celebració de l'Any Internacional dels Boscos, quines accions s'han previst?
Una celebració d'aquest tipus no fa miracles, però serveix, per exemple, perquè escoles i instituts hi paren més atenció. Cal sobretot aquest treball pedagògic en els centres escolars, però també per al públic en general. Per exemple, estem preparant una sèrie de 13 capítols sobre els boscos de Catalunya que s'emetrà a la tardor per TV3 en prime time. També tenim el projecte del museu del bosc de Catalunya, amb el suport de CosmoCaixa, i tot un seguit d'actes acadèmics i institucionals arreu del país.
