"Les agendes climàtiques no estan a l'altura del moment històric"

Breno Bringel és un reconegut activista i intel·lectual brasiler, professor de la Universitat de l'Estat de Rio de Janeiro i investigador sènior de la Universitat Complutense de Madrid. Coordina el Observatorio de Geopolítica y Transiciones Ecosociales, és editor de Global Dialogue i membre del Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur.  La investigació del doctor Bringel se centra en els moviments socials, el pensament llatinoamericà, les relacions Nord-Sud, la geopolítica de les transicions ecosocials i l'internacionalisme contemporani. El seu llibre més recent, coeditat amb Miriam Lang i Mary Ann Manahan, és Más allá del Colonialismo Verde: Justicia Global y Geopolítica de las Transiciones Ecosociales. Recentment, ha estat a Barcelona per participar en el Seminari 'Transformació ecosocial, pactes decolonials i ecofeministes', organitzat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG). 

Com vas arribar a la qüestió climàtica des d’una perspectiva més social i humanista?

En el meu cas, i com molta gent que transita entre la universitat i els moviments socials, així com entre Amèrica Llatina i altres llocs del món, no veiem l’agenda climàtica d’una manera tancada, sinó com un espectre més ample de transformació social.

Potser això és una diferència entre els activismes i les agendes europees i les perspectives del sud global, on no separem l’agenda ambiental de la social: la justícia social està integrada en l’ambiental.

Com es relacionen les ciències socials amb l’emergència climàtica?

A Amèrica Llatina, el mapa de les desigualtats coincideix totalment amb el mapa de la contaminació ambiental: veiem que és impossible separar l’agenda ambiental de l’agenda de les desigualtats socials. És molt interessant veure com aquesta agenda entra dins de moviments camperols, indígenes o feministes.

A més, la gran novetat dels últims anys és que l’agenda climàtica ha deixat d’estar restringida a activistes i científics per convertir-se en un tema central de les agendes polítiques, socials i econòmiques.

Com valores les accions que s’estan duent a terme actualment en relació amb l’emergència climàtica?

Actualment, al centre de l’agenda política hi ha els mecanismes per portar a terme la transició energètica i qui en paga els costs. Aquesta transició en nom de la societat està sent impulsada per les grans corporacions i governs del nord global en direcció a les energies suposadament netes.

Això està augmentant la pressió sobre el sud global i creant zones de sacrifici. Inclús al nord global, també. A Portugal, per exemple, hi ha la mina de Barroso, la mina de liti més gran d’Europa, que està generant un conflicte social molt fort. A Andalusia també passa, o en l'àmbit estatal a l’Espanya buida, on s’estan instal·lant grans plantes d’energia eòlica que tenen greus impactes ambientals.

Aquesta pressió afecta molt més l'Amèrica Llatina, al nord d’Àfrica i a altres zones on s’estan plantejant licitacions de megaprojectes de panells solars, infraestructures d’hidrogen verd i altres que augmenten l’acaparament de terres. És el que estem anomenant extractivisme verd, colonialisme verd o colonialisme energètic.

«L’emergència climàtica s’entén avui dia com un consens cap a la descarbonització que uneix o articula governs del nord i del sud global, encara que tinguin posicions i ideologies diferents»

Canvia el punt de vista de l’emergència climàtica segons les diferents regions del planeta?

Crec que cal pensar en aquesta qüestió des de diferents nivells. L’emergència climàtica s’entén avui dia com un consens cap a la descarbonització que uneix o articula governs del nord i del sud global, encara que tinguin posicions i ideologies diferents. És un acord global que fomenta el pas de l’actual sistema energètic basat en combustibles fòssils en un altre lliure o baix en carboni basat en les renovables.

Però el que estem veient és que les mateixes empreses del món fòssil volen concentrar les inversions en les renovables mentre exploten al mateix temps fins a l’última gota de petroli. I aquesta lògica de descarbonització a vegades es veu com una imposició del nord al sud.

Moltes vegades, a més, no només hi ha un colonialisme de fora, sinó que també hi ha una espècie de mentalitat colonial dins dels mateixos governs del sud global.

Tot i això, veiem o identifiquem processos molt interessants en l'àmbit local i municipal. No tenen el poder polític, ni tenen la capacitat d’interpel·lació global, però estan construint alternatives reals.

On s’originen aquestes alternatives?

Són experiències des de baix que volen canviar els patrons de producció, de consum, de circulació de béns, de generació de residus. A Amèrica Llatina i Àfrica, aquestes experiències estan associades a zones més rurals, mentre que a Europa estan a les ciutats. A l'Amèrica Llatina, a més, aquestes experiències s’han anat forjant durant les últimes dècades dins de les lluites dels drets de la natura, el benestar, l’autonomia territorial, l’extracció de recursos o els feminismes territorials.

A Europa, el marc principal d’algunes polítiques i alternatives és el decreixement, com l’experiència del mateix Ajuntament de Girona. I són propostes que parteixen del fet que així també s’alleuja la pressió d’extracció de recursos al sud global, com una forma de pensar la transició en termes de justícia global, quasi un deute històric que té el nord global amb el sud global.

A Catalunya també hi ha nova l’Assemblea Catalana per una Transició Ecosocial que ajunta organitzacions de tota Catalunya que no només són clarament ecologistes, però que totes estan pensant en clau de resposta a la crisi climàtica. Són lluites diferents, en territoris i conceptes diferents, però molt i molt complementàries.

Com s’han enfocat els esforços per a una transició sostenible fins al moment?

Hi ha hagut bona voluntat, però els esforços no han sigut eficaços. Les agendes climàtiques no estan a l'altura del moment històric i segueixen guiades per aquesta prioritat que té el nord global d’assegurar les cadenes de subministrament, especialment de matèries primeres crítiques, i s’estan aprofundint les desigualtats nord-sud i el col·lapse climàtic.

Veiem un intent de controlar la transició energètica per part de certs actors hegemònics que es converteix en una trampa que crea un cercle viciós de desigualtats socials i destrucció ambiental, mentre creix la pressió per explotar els recursos naturals.

Les accions més interessants no estan venint dels estats ni els actors hegemònics, sinó de polítiques locals i municipals. Cal generar com un mapa d’alternatives per visualitzar aquestes iniciatives polítiques i les experiències dels diferents moviments que existeixen a diferents llocs del món i que estan donant respostes des d’un enfocament diferent.

«Alguns exemples de falses solucions serien la mineria climàtica neta, els projectes d’energia verda fets a gran escala amb importants impactes als territoris on s’instal·len i a la biodiversitat, els projectes de geoenginyeria com la gestió de la radiació solar terrestre o la captura i emmagatzematge de carboni»

Com es financen aquests esforços i a qui pretenen ajudar més?

Des de la perspectiva més hegemònica estem veient un aprofundiment del finançament de sectors capitalistes que són els que han creat el problema: financer, hidrocarburs, agroindústria, armament, automotriu, mitjans corporatius i indústria farmacèutica. Quan aquests actors estan finançant la transició ens hauríem de preocupar.

Per altra banda, els projectes més alternatius que existeixen per a la transició tenen finançaments de grups petits, d’ONG o de polítiques de cooperació internacional. I això és una asimetria enorme en temes de finançament.

Em sembla molt important començar a teixir una relació entre aquestes alternatives reals. I també intentar repensar els estats perquè assumeixin agendes importants, com el deute ecològic: davant de la desproporcionada responsabilitat del nord global en la crisi climàtica, hi ha d’haver un sistema de compensació al sud global. Per exemple una transferència de fons de tecnologia, una política de reparacions o la cancel·lació del deute sobirà per als països del sud.

S’està derivant la càrrega de responsabilitats climàtiques cap al sud global?

Hi ha una part d’això, però és molt difícil culpar al sud global quan històricament està malament. Tots els impactes i estralls de la crisi climàtica actual són responsabilitat completa i desproporcionada del nord global i crec que està assumit. Crec que la càrrega de responsabilitat prové més aviat de dues altres vies. Per una banda, l’estratègia d’individualització, per exemple de dir-nos que hem de menjar millor o d’una altra manera, però sense canviar la lògica del sistema alimentari, per exemple.

Per altra banda, hi ha una lògica de creació de falses solucions que ofereixen respostes que realment no contribueixen a resoldre el problema, sinó a agreujar-lo. Suposadament, són solucions molt sofisticades, que parlen d’innovació tecnològica, de fer front al canvi climàtic, però que mantenen la mateixa lògica de consum, creixement econòmic o acaparament de riquesa i propietats.

Alguns exemples de falses solucions serien la mineria climàtica neta, els projectes d’energia verda fets a gran escala amb importants impactes als territoris on s’instal·len i a la biodiversitat, els projectes de geoenginyeria com la gestió de la radiació solar terrestre o la captura i emmagatzematge de carboni, l’enfocament financer de la natura o les solucions basades en la natura, que busquen pensar la conservació de grans ecosistemes a partir de la privatització de determinades funcions.

Com ha de ser el procés de transició sostenible perquè sigui equitatiu i igualitari?

Amb diversos col·legues hem redactat dos documents, el Manifiesto de los Pueblos del Sur por una transición energética justa y popular i el Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, on parlem de geopolítica i transició social per mostrar les agendes de diversos llocs i el diagnòstic del qual s’està fent, així com per definir en quins àmbits es pot avançar, com la pobresa energètica, els projectes d’energia alternativa descentralitzats i l'aposta pel plantejament de propostes més equitatives i justes.