'Si una societat no fixa un preu per abocar 'elevat' no s'assolirà un bon nivell de reciclatge'

Entrevista a Albert Sagrera, arquitecte
Sostenible.cat
04/03/2008 - 00:00
Albert Sagrera ha seguit el procés de modificació de les lleis 6/1993 de residus i 16/2003 de finançament de les infraestructures d'aquest sector. L'avantprojecte aprovat pel Govern el juliol de 2007 contemplava un cànon per tal de desincentivar l'abocament dels residus procedents de la construcció -el 43% dels gestionats a Catalunya-. En l'articulat de la mateixa Llei un punt eximeix el pagament del cànon que queda 'en paper mullat'.
Els residus de la construcció són significatius?
I tant! Representen el 43% dels residus gestionats a Catalunya. Cal tenir en compte que l'any 2006 es van generar 1,54 Tm per habitant i any mentre que de municipals 0,6 Tm. I amb l'agreujant que els percentatges de reciclatge són favorables als urbans (10 i 30% respectivament). En canvi són els grans 'marginats'; ni es fan campanyes, ni se'n parla... i ningú considera important que se separi selectivament en origen. Segurament, el més greu és que el potencial de reciclatge és molt gran ja que el 90% és fracció pètria i per tant, reutilitzable.

I és molt complicat separar a les obres?
Tant complicat, o menys, que separar a les cuines de casa. I la recollida selectiva anirà millor o pitjor, però ningú es planteja que si volem recuperar un percentatge important la separació ha de ser prèvia. Tot allò que arriba barrejat acaba a l'abocador ja que el procés de triatge és molt car i els resultats molt fluixos. En el cas de la construcció és més o menys el mateix.

(F)

Si separar és complicat què es pot fer?
El govern de la Generalitat entén que per assolir majors rangs de reciclatge, siguin del sector que sigui, hi ha diverses opcions, una és intentar passar la responsabilitat al que els genera, per exemple en la fracció orgànica dels residus urbans els sistemes porta a porta, i n'hi ha altres més impositius com són els cànons o impostos ecològics. De fet, a nivell europeu i mundial existeix un gran consens sobre un fet: si una societat no fixa un preu per abocar 'elevat' no s'assolirà un nivell de reciclatge 'acceptable'.

Això des del 2003 ja es fa amb els residus municipals -un ajuntament per cada tona que porta a abocador ha de pagar- i el que es recapte serveix per fomentar el reciclatge. Ara es vol incidir amb altres tipologies com els de la construcció. Després de molts anys de parlar-ne en l'avantprojecte de la reforma de la Llei hi apareix. El problema és que a causa de la pressió del sector i amb l'excusa de la crisi de la construcció en el mateix articulat es permet evitar complir l'objectiu de pagar el cànon. Un altre debat és discutir si la quantitat del cànon -3 euros per tona- és massa o poc, si hauria de ser progressiu o directament començar amb aquesta xifra...

Però en què consisteix aquest eximent?
En el punt 4 de l'article 17 de l'Avantprojecte diu: 'No es consideraran residus destinats a la deposició controlada aquells residus de la construcció gestionats conforme al que disposa l'article 7.2 del Decret 21/2006, de 14 de febrer'. Aquesta frase amaga diversos elements: el primer és que un residu destinat a deposició controlada vol dir subjecte a pagar el cànon. D'altra banda el Decret en qüestió és el d'ecoeficiència que al seu torn obliga a realitzar un Pla de gestió de residus, una eina que tan sols suposa quantificar-los i a informar-ne del seu destí. Per tant, s'està dient que qualsevol projecte que compleixi amb aquest Decret -és obligatori- no haurà de pagar el cànon, encara que ho duguis a l'abocador...

Que deu ser la majoria de casos?
Sí, el 83%! Mentre que un 10% es recicla i un 7% es destina a la denominada reutilització que bàsicament és dur la runa 'neta' a grans projectes com l'ampliació del Port. Per tant, si seguim amb la tendència actual, continuarem portant a abocar el 90% -perquè no hi han gran diferència entre omplir antigues pedreres i noves infraestructures- i no caldrà pagar res. D'aquesta manera, l'objectiu essencial de la Llei, buscar mecanismes per tal d'incentivar el reciclatge queda totalment anul•lat.

Però el decret d'ecoeficiència regula tots els projectes en els quals es generen residus?
No, en queden fora els enderrocs, que en suposen el 50%. Tanmateix, tornant a l'article, hi apareix la paraula 'conforme'. Es tracta d'una trampa legal per tal que qualsevol projecte no inclòs en el Decret si realitza un Pla de gestió de residus tal i com marca aquest text també quedi exempt del cànon.

Abans parlaves de percentatges de 'residus gestionats'. Hi ha altres circuits?
Sí, representen una quantitat equivalent als reciclats segons l'Agència de Residus de Catalunya i corresponen bàsicament a grans enderrocs. Primer s'intenta separar tot els elements vistos que no son petris: cables, fusteria, mobles... Després es realitza un enderroc convencional i amb unes màquines 'matxucadores' es tritura. Aquest procés, que només és rendible en grans obres el realitzen empreses que tenen el certificat ISO 14.001 i per tant hi estan obligades. El material resultant s'usa per a elements amb requeriments de qualitat molt baixos ja que té moltes impureses: guix, fusta, fins, plàstics...

Però hi ha sistemes ambientalment més ambiciosos d'enderroc?
Sí, la deconstrucció. Es tracta de planificar el procés per tal de recuperar el màxim de material. Tècnicament no suposa grans canvis respecte un enderroc convencional, és una qüestió més conceptual. Tanmateix a casa nostra pràcticament no s'ha dut a terme.

Havies fet referència a les pressions del sector per tal d'anular de facto el cànon. Tenint en compte l'escassetat d'àrids, avançar cap al reciclatge no hauria de ser un fet percebut positivament?
Certament, seria una possible lectura. Perquè tècnicament no hi ha cap raó -la maquinària és la mateixa- per tal que el gremi d'àrids no es dediqui al reciclatge de materials de construcció. Ara bé, suposo que algun dia -quan realment hi vegin una gran rendibilitat- exploraran aquesta activitat. Al marge d'aquest fet, és cert que en el sector hi ha molt nerviosisme i una certa percepció de col•lapse. Al nostre país, ens ha vingut tot de cop -codi tècnic, decret d'ecoeficiència, cànon... - allò que a bona part d'Europa han assumit en tres o quatre dècades. Jo entenc el seu sentiment, però tenint en compte el context i la necessitat de complir amb unes directives europees cada vegada més exigents amb la conscienciació no n'hi ha prou i per tant calen mesures més restrictives.

També és cert, que per ells el cànon és un element de reducció del benefici. El preu de l'habitatge no és una suma de costos sinó l'estimació del màxim que pot pagar un ciutadà. Per tant, si han d'abonar un cànon per cada obra que tirin endavant, no podran repercutir-ho posteriorment al consumidor i reduiran beneficis.

Si parlem d'arquitectura sostenible, quin paper hi juguen els residus i els materials?
És vital. Per nosaltres el concepte de sostenibilitat en l'arquitectura consisteix en el tancament de cicles, és a dir, convertir els residus en recursos.

La vessant energètica dels materials no ha estat mai abordada per l'arquitecte. A diferència del consum energètic per climatitzar o il•luminar ningú té en compte el consum per a la fabricació dels materials. Aquesta part -extracció del material fins a la col•locació en el projecte- energèticament representa en el cicle de vida de l'edifici un 25%, i és una proporció prou important perquè almenys es quantifiqui i quan es planifiqui es pugui triar amb coneixements de causa.

Relacionats

Butlletí