Es consideren microplàstics els trossos d’aquest material que tenen una mida inferior a cinc mil·límetres. Es calcula que ara n’hi ha unes 700.000 tones escampades pel món i al ritme actual el 2050 superaran de llarg els dos milions de tones.
El 1862, Alexander Parkes presentava a Londres medallons, pintes i mànecs de ganivet fets amb el que va anomenar parkesina, el primer plàstic artificial, obtingut a partir de la nitrocel·lulosa i càmfora. L’americà John Wesley Hyatt, que li va comprar la patent, va millorar-ne la composició i el procés de producció i li va donar el nom de cel·luloide.
El 1907, el belga Leo Baekeland obtenia la baquelita, considerat el primer plàstic sintètic perquè s’havia obtingut a partir de substàncies no naturals, concretament fenol i formaldehid. A causa de la fama i a l’impacte econòmic i social del seu invent, disset anys més tard Baekeland ocuparia la portada del setmanari Time.
Eren les primeres passes d’una revolució que va avançar de manera frenètica al segle XX. Als anys 40, el tupperware, l’invent d’Earl Tupper, s’escampava per les llars nord-americanes. I el 1940, un article de la revista Popular Mechanics pronosticava que en el futur els americans anirien vestits de plàstic de cap a peus, conduirien cotxes de plàstic i volarien en avions de plàstic.
L’autor de l’article es va descuidar de dir que americans i no americans també nedaríem en plàstic i fins i tot respiraríem plàstics. I això ja no són avenços buscats pel sector, sinó conseqüència de la quantitat de plàstics produïts i llençats al medi sense control i de la seva progressiva degradació.
Malauradament, no cal moure’s gaire per veure plàstics llençats a qualsevol lloc o que hi han arribat empesos per l’aigua o el vent. Però malgrat l’impacte que això té en el medi i en organismes que de manera accidental poden ingerir-lo, només és la part més visible del problema, la punta d’un iceberg format per milions i milions de trossets de plàstics que no percebem, però que penetren en la cadena tròfica i en el nostre cos.
Es consideren microplàstics els trossos d’aquest material que tenen una mida inferior a cinc mil·límetres. Es calcula que ara n’hi ha unes 700.000 tones escampades pel món i al ritme actual el 2050 superaran de llarg els dos milions de tones. I encara hi ha un enemic més petit i més difícil de localitzar i controlar: els nanoplàstics, que poden tenir mides de milionèsima de mil·límetre.
Uns i altres es produeixen per fragmentació de peces més grosses i el seu origen pot ser qualsevol material plàstic. Com que poden viatjar fàcilment per l’aire i l’aigua, se n’han trobat pràcticament a tot arreu, inclús a llocs remots com isolats llacs de muntanya o a l’Antàrtida.
"Els efectes sobre els ecosistemes i en la salut humana i no humana no estan prou establerts, però per la seva mida poden penetrar fàcilment a l’organisme, travessar teixits i viatjar pel torrent sanguini, interferint en diversos processos fisiològics."
No cal anar tan lluny. Una recerca de la Universitat de Barcelona publicada el 2022 mostra que a les zones de bany de Catalunya n’hi ha una gran quantitat i en alguns punts i durant moments concrets de l'any superen les mitjanes registrades a la Mediterrània i a escala mundial.
Els efectes sobre els ecosistemes i en la salut humana i no humana no estan prou establerts, però per la seva mida poden penetrar fàcilment a l’organisme, travessar teixits i viatjar pel torrent sanguini, interferint en diversos processos fisiològics. Les vies d’entrada a l’organisme son diverses, però es considera que els podem respirar o bé ingerir bevent aigua embotellada o amb l’alimentació. S’ha calculat que cadascú de nosaltres ingereix uns quants milers de microplàstics cada any.
Sent tan petits, la seva eliminació del medi és molt difícil. I la seva ubiqüitat n’augmenta la perillositat. Per això, l’única manera de reduir la seva presència és evitar que arribin al medi plàstics més grossos, que són els que acabaran disgregant-se i degradant-se i generant aquestes minúscules peces.
Els plàstics són materials molt versàtils, útils i sovint barats. Han aportat molts beneficis i la solució contra el risc que representen quan queden fora d’ús no passa per una impossible i potser negativa eliminació total. Però, a part de buscar plàstics realment biodegradables o altres materials substitutoris, sembla innegable que cal, d’una banda, reduir-ne l’ús i, de l’altra, eliminar-los de forma controlada quan acaben la seva vida útil.
Entre 1950 i 2021 es van produir a tot el món unes 390 tones de plàstics. La lògica econòmica tradicional sol considerar que l’augment de producció és un senyal de salut d’un sector. Però hi ha molts altres elements a considerar, entre ells, la degradació dels ecosistemes i l’impacte sobre la fauna i sobre la salut humana. Segur que es pot reduir la quantitat de coberts, plats, embolcalls i, envasos de plàstic sense gaires problemes econòmics -al contrari, reduint els costos ambientals i sanitaris que generen. I també es pot limitar el seu ús -sobretot de certs materials molt contaminants- i intentar que molta gent no segueixi veient el medi com un abocador on, si el problema no es veu directament, sembla que no existeix.
