De responsabilitats possibles hi ha dues: l'administrativa i la penal. Ambdues igual d'importants des del punt de vista que ara estic comentant i que, deliberadament, no condueixo cap a la qüestió penal, ja que el que m'interessa destacar és el deure implícit d'acció per part de les administracions que comporta l'aprovació del Reglament, que és la clau de volta del sistema de prevenció a nivell autonòmic. Tant les normes administratives com penals defereixen a la regulació específica la determinació concreta de la situació regulada, en el mapa i el pla estan descrites les situacions acústiques i les mesures que ha d'implementar l'administració. Ara la situació passa a ser pública i coneguda.
La responsabilitat en abstracte s'infereix per l'apreciació d'una sèrie de factors implícits (lesió efectiva, nexe causal, individualització) que condueixen a determinar la inadequació del funcionament de l'administració, en més o menys grau. Evidentment, quan el coneixement de la situació és més inexcusable i no s'actua, la responsabilitat de mantenir una situació anòmala segons el marc normatiu, que prèviament ha estat clarament determinat en els instruments acústics, creix, i és mes evident, en la mesura de la gravetat que l'omissió comporta. Això és de sentit comú, difícilment es podrà al·legar un desconeixement previ de la situació, a partir de l'aprovació dels mapes i plans la contaminació acústica és coneguda per l'administració i avaluada -qüestió essencial -, la situació a més passa a ésser pública i la pot conèixer qualsevol que consulti aquests instruments. L'únic refugi possible -i tampoc- que quedarà a l'administració serà la manca de pressupost o la temporalitat que el pla d'acció fixi al respecte, però el que està clar és que amb determinats nivells de soroll s'està produint una conculcació de drets fonamentals, i, per tant, cal actuar amb prioritat sobre altres problemàtiques.
Un cas paradigmàtic del que pot passar els propers anys el trobem a la Sentència de 16 de novembre de 2004 del Tribunal Europeu de Drets Humans, en l'assumpte Moreno Gómez contra Espanya, on, quan es determina la responsabilitat que té l'administració en aquell cas concret, es diu que ja la pròpia administració havia declarat aquell àmbit com a zona acústicament saturada (en virtut de la seva pròpia ordenança del soroll) i que no era admissible, doncs, tolerar per part de l'administració un reiterat incompliment de les seves pròpies normes, i, podríem afegir, molt menys encara al·legar un desconeixement de la situació. Diu el Tribunal, en aquesta i altres sentències, que l'art. 8 del Conveni Europeu dels Drets Humans no tracta de drets teòrics o il·lusoris, sinó efectius. Mutatis mutandis podem inferir que el fet de tenir mapes acústics i plans d'acció aprovats pot ser un indicador molt clar per determinar que l'administració ha fallat no sols en el tractament adequat d'una font de soroll important al municipi, sinó que també ha omès de forma palesa les seves pròpies previsions al respecte. Es fa difícil eludir així la responsabilitat quan la pròpia administració ha assenyalat prèviament quina és la situació i quines són les mesures que cal aplicar al cas concret i no les ha actuat. El funcionament anormal de l'administració és evident.
Dues són les situacions en què ens podrem trobar a curt termini. Una, aquells municipis que no hagin aprovat mapes i/o plans d'acció. En aquest cas la previsió i terminis d'aprovació són ben clars en el Reglament (pel reenviament que fa al Reial decret 1513/2005, de 16 de desembre) i, per tant, el desconeixement de la situació acústica inexcusable, ja que afronta directament l'aplicació d'allò previst a la norma. El segon cas és que es tingui ja aprovat el mapa de capacitat i l'estratègic i els plans d'acció, o manquin aquests plans.
També en aquest cas la situació és al meu entendre inexcusable, difícilment amb ja més indicis de baixa qualitat acústica es podrà al·legar quelcom que suporti la inacció: a l'incompliment normatiu se sumarà el clar coneixement i avaluació de la situació anòmala.
La reflexió final al respecte no pot ser una altra que cal donar compliment el més aviat possible a l'aprovació de mapes i plans i implementar les mesures de reducció del soroll que s'arbitrin. Altrament, és previsible un increment de responsabilitat de les administracions en aquesta matèria. La clau és que cal la priorització per part de les administracions locals en aquest tipus de contaminació per sobre d'altres accions, atesa la importància normativa que se li ha donat per part dels diversos nivells normatius i jurisprudencials vers la protecció de drets fonamentals.
La conclusió, doncs, és que cal prioritzar la lluita contra els soroll a les ciutats.
