La Unió Europea porta a terme dues estratègies en l’àmbit de la seva política ambiental. En primer lloc, l’estratègia europea de lluita contra el canvi climàtic suposa l’adopció de mesures encaminades al control de les emissions de gasos d’efecte hivernacle inclosos al Protocol de Kyoto (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) així com les emissions de gasos fluorats. En segon lloc, la Comissió Europea té, entre els seus principals objectius mediambientals, la millora de la qualitat de l’aire, amb l’objectiu d’assolir nivells de contaminació no nocius per a la salut humana.
Tot i que la lluita contra el canvi climàtic acapara bona part de les accions i mesures dutes a terme per la Comissió Europea en matèria de medi ambient, tal com assenyala la Directiva Europea 20-20-20, no és menys cert que la preocupació per la contaminació de l’aire ha anat guanyant espai i ocupa un lloc principal en l’agenda europea en matèria de política ambiental. No obstant això, no es tracta d’efectes aïllats, ja que la vinculació entre contaminació de l’aire i canvi climàtic és cada vegada més evident.
El 2005, l’Organització Mundial de la Salut publicava una Guia per a la qualitat de l’aire, on s’establien els límits màxims als que podien arribar els contaminants més nocius per a la salut: material particulat, l’ozó troposfèric, el diòxid de nitrogen i el diòxid de sofre. Seguint les pautes establertes per l’OMS, el 2005, la Comissió Europea va posar en marxa la Thematic Strategy on air pollution amb l’objectiu d’assolir a llarg termini uns nivells de qualitat de l’aire que no fossin nocius per a la salut humana i el medi ambient. Aquesta estratègia va formar part del Sisè Programa d’Acció del Medi Ambient.
La legislació europea més rellevant en matèria de qualitat de l’aire és la Directiva 2008/50/EC, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa que va entrar en vigor l’11 de juny de 2008 i que reagrupa tota la legislació existent fins a aquell moment, a més de la Directiva 2004/107/EC, relativa a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics en l’aire ambient.
D’altra banda, el 2001, la Comissió Europea va aprovar la Directiva 2001/81/EC, que fixava els sostres nacionals d’emissió per a tots els països membres de la UE per als contaminants responsables de l’acidificació, l’eutrofització del sòl i l’ozó en la baixa atmosfera (diòxid de sofre, òxids de nitrogen, compostos orgànics volàtils i amoníac). Posteriorment, aquesta directiva va ser substituïda per la NEC Directiva (2009) que ampliava el compromís als 27 països de la UE.
Paral·lelament als acords adoptats en l’àmbit europeu, la Comunitat Europea (juntament amb els països de l’Europa Central i de l’Est restants, així com amb els Estats Units i Canadà) es va adherir al Protocol de Göteborg (Suècia) el 2003, mitjançant la Directiva 2003/507/CE. El Protocol de Göteborg sobre acidificació, eutrofització i ozó troposfèric signat el 1999 i en vigor des de 2005, sorgeix en el marc del Conveni de Ginebra sobre Contaminació Transfronterera a gran distància.
Malgrat tots aquests esforços, en els darrers anys diversos elements han propiciat que Europa revisi la seva política ambiental. En primer lloc, l’OMS feia públic un informe el 2010 on advertia dels efectes nocius per a la salut de les micropartícules, arribant a reduir l’esperança de vida en un any a les zones més contaminades. Com es va explicar a l’últim número de Quaderns de l’Aire, al reportatge L’aire a les ciutats, les zones urbanes i sobretot, els països de menor renda, són les zones més vulnerables a aquest contaminant.
D’altra banda, també el 2010, l’Agència Europea del Medi Ambient corroborava que l’exposició humana a les micropartícules i l’ozó troposfèric tenia efectes molt nocius per a la salut, ja que reduïa l’esperança de vida i provocava problemes respiratoris crònics així com cardiovasculars.
De fet, Europa segueix excedint els límits màxims de micropartícules, ozó troposfèric i sobretot de diòxid de nitrogen a les zones urbanes. Així mateix, l’òxid de nitrogen no s’ha aconseguit reduir als nivells esperats. Per tant, la revisió de la política ambiental i de qualitat de l’aire europea es fa necessària.
En concret, la Comissió Europea està treballant actualment en diferents direccions amb l’objectiu d’aconseguir una revisió de la política i estratègia ambiental europea a finals de 2013:
Primer, mitjançant una revisió de l’Estratègia temàtica de contaminació de l’aire sota diferents escenaris, amb l’objectiu d’adaptar el Programa d’Acció del Medi Ambient de la Unió Europea al 2020.
Segon, mitjançant la revisió de l’evidència científica existent al voltant dels efectes que tenen sobre la salut els contaminants inclosos en l’actual política ambiental europea, és a dir, els regulats per les directives 2008/50/EC i 2004/107/EC.
Tercer, mitjançant l’avaluació del progrés assolit sota la Directiva Europea de Sostres d’Emissió Nacionals (Directiva 2001/81/EC).
El maig de 2012 Europa va aconseguir la revisió del Protocol de Göteborg restringint encara més els límits màxims permesos dels contaminants que formen part d’aquest acord (diòxid de sofre, òxids de nitrogen, compostos orgànics volàtils i amoníac).
La informació existent al voltant de les emissions i efectes d’aquests gasos contaminants sobre l’atmosfera i la salut humana és àmplia però també molt dispersa. De forma molt pràctica, a Inspira vam iniciar un monogràfic sobre “Salut i contaminació”, amb una sèrie d’articles 360º en els que oferim dades de les emissions d’alguns d’aquests gasos contaminants a Espanya, la seva evolució més recent i els sectors que les generen, fent especial èmfasi en les últimes recerques sobre els efectes d’aquests gasos sobre la salut humana.
Referències
European Commission. Air quality. (http://ec.europa.eu/environment/air/quality/index.htm)
United Nations Economic Commission for Europe (http://www.unece.org)
European Environment Agency, 2010. The European environment –State and outlook 2010. Synthesis pp. 96-100. Copenhagen. (http://www.eea.europa.eu/soer).
WHO –Health and Environment in Europe: Progress Assessment (2010).
