Vostè és segurament el sociòleg ambiental més reputat a casa nostra, encara ara ha de justificar la seva "disciplina"?
Afortunadament cada vegada més la gent entén que els problemes ambientals són problemes socials. El medi ambient en si no té problemes sinó que són de les persones. Els humans els creen, els pateixen i poden o no trobar-hi solucions.
Per un sociòleg, sigui ambiental o no, són més importants els fenòmens reals o la percepció de la societat d'aquests fenòmens?
Ambdues coses són importants. El que es tracta és crear una perspectiva interdisciplinària i integrada. No podem entendre la realitat en profunditat dels problemes que ens afecten sense comprendre'n la seva percepció. Per tant, cal crear grups interdisciplinaris que tinguin en compte els motius, els valors, les creences de la gent, així com els efectes reals d'aquests constructes socials sobre la nostra realitat.
En aquesta perspectiva en la qual la percepció és tant important com el fenomen en si, com explica que l'any 2007 fos l'any del canvi climàtic, i un any i mig després, pràcticament l'hem oblidat...
La comunicació ambiental sempre té cicles, els cicles de l'atenció pública. Les notícies neixen, es desenvolupen i moren. Per tant, és difícil de mantenir un grau perllongat d'atenció sobre elements que són més aviat processos que successos. La clau de la comunicació ambiental per una part és crear interès pels fenòmens -només es pot arribar al públic si està interessat-, donar claus per a la intervenció activa del públic en la generació d'informació i coneixement, i per altra banda, donar opcions concretes per transformar pràctiques quotidianes per viure millor.
Sovint parla que hem d'aprendre contínuament. Els mitjans de comunicació generalistes han après a explicar els problemes ambientals?
La gran tragèdia dels mitjans de comunicació és que serveixen ben poc per tractar aquests fenòmens. Responen a interessos, marcs interpretatius i objectius totalment diferents, per no dir contraposats, a la conservació ambiental i la sostenibilitat. El drama és que han de crear entreteniment i segurament actuen com l'orquestra del Titànic, que tocaven el violí mentre s'enfonsava el vaixell. Els mitjans de comunicació actuals ens distreuen quan allò que necessitem de manera més urgent és concentrar-nos.
(F)
La crisi, que ara copa les portades dels diaris com mesos enrere havia fet el canvi climàtic, afecta les polítiques climàtiques?L'afectació de la crisi financera, pot ser ambigua i fins i tot en direccions contràries. Per una banda, en aquesta situació el canvi climàtic esdevé una oportunitat per desenvolupar noves tecnologies i noves oportunitats de negoci. Alguns fins i tot parlen de canvi de paradigma, o si més no, de model productiu. Evidentment jo hi estaria d'acord, però això en realitat és molt difícil a curt termini. No obstant, és cert que es desenvolupen oportunitats de recerca, cooperació internacional i es comencen a debatre noves formes d'organització social i així començar a fer coses una mica diferents, per tal de resituar-nos en un patró de desenvolupament més sostenible.
Però per l'altra, crea una situació d'incertesa que, per exemple, en el cas dels mecanismes de flexibilitat pot tenir efectes negatius. Els mercats necessiten conèixer l'evolució del preu de la tona de diòxid de carboni, i que aquesta evolució sigui estable en el temps. Amb una situació com l'actual de descens del preu de la tona de CO2 segrestada algunes inversions que es vulguin realitzar en tecnologies netes, per contaminar menys, queden aturades.
Amb tot, no crec que la crisi amenaci les polítiques de canvi climàtic sinó tot el contrari, ja que el canvi climàtic és el principal sector econòmic ambiental del món i potser una de les principals cartes per redreçar la situació actual, tal i com ha afirmat la Unió Europea.
Però si els estats europeus que fa un any i mig es mostraven disposats a encapçalar la lluita contra el canvi climàtic ara es dediquen a salvar bancs o el sector de l'automoció, les polítiques ambientals no quedaran afectades?
És molt difícil de dir. Evidentment el sistema financer és l'esquelet del sistema econòmic i si no funciona afecta tots els mercats entre els quals l'ambiental. Per tant és important restaurar la confiança en el seu funcionament "normal". Una altra cosa és com es faci. Cal preguntar-nos si els estats inverteixen en els sectors convenients, per exemple el cas del Pla Vive -que suposa una aportació de l'Estat de més de 1.000 euros per la compra d'un cotxe nou-. Em semblaria un crim que la gent es comprés un cotxe d'alta cilindrada amb els meus diners per "salvar" l'economia. Cal introduir els criteris ambientals i de sostenibilitat en la reforma estructural del sistema financer. Caldria reconduir tot el sistema d'inversions, de crèdits, tributari i internalitzar els costos en el sistema de preus.
(F)
Kyoto ha fracassat o va néixer coix?El protocol de Kyoto va tenir com a principal objectiu reunir una sèrie de països per tal que comencessin a "jugar", no pas realitzar grans reduccions. "L'èxit" va ser crear un marc general en el qual els diversos actors estiguessin disposats a participar. La gran aportació va ser considerar el canvi climàtic com una oportunitat de negoci ja que fins aquell moment només es tenia en compte la perspectiva de l'amenaça al desenvolupament. Es tracta d'un procés de reemmarcament de la situació i que va permetre a diversos actors entrar al tauler de joc.
Això no vol dir que hi hagi un reguitzell d'elements que fan Kyoto molt criticable, com el repartiment inequitatiu de les reduccions; uns mecanismes de flexibilitat basats en embornals inestables en el temps; grans actors fora del protocol o el perill d'exportar emissions cap a països fora del protocol. Entenc que moltes d'aquestes deficiències s'abordaran en les properes negociacions.
Copenhaguen és esperança?
Hi ha sentiments contraposats. Per una banda existeix una certa esperança, entre altres, perquè l'amenaça cada vegada és més evident, però al mateix temps cal tenir en compte l'existència de pressions de tota mena, incloent-hi els grups de pressió contraris a la política climàtica que no podem subestimar, i menys en temps de crisi i incertesa.
El post-Kyoto pot ser un escenari més complex?
Necessàriament ho serà, però no sabem la forma final que prendrà. Una de les possibilitats que s'apunta és la d'una arquitectura o sistema més fragmentat, evidentment amb una certa coordinació, però principalment de caràcter policèntric i en el qual diversos acords entre un nombre limitat de països tractin diferents parts del problema (adaptació o mitigació) en fòrums distints.
I aquesta arquitectura, que trenca amb l'actual model de gran acord multilateral, no pot generar un escenari de molta voluntat i poca obligació... i a l'hora de la veritat poca reducció?
No, perquè la coordinació seguirà existint. Justament es permetrà la incorporació de nous actors que hores d'ara són fora de les polítiques climàtiques, alguns dels quals grans productors però també les institucions locals i regionals que de ben segur han de jugar un paper clau.
Així el món local tindrà un major pes?
Sí, aquesta major complexitat ho afavorirà. Així mateix en un context on l'adaptació pren més importància, com que no existeix un marc internacional, serà imprescindible la participació dels agents locals i regionals. L'adaptació és sempre un procés que requereix un enfocament "de baix a dalt", i entenc que en el futur l'adaptació s'integrarà amb la mitigació.
A Catalunya s'han fet els deures en el repte del canvi climàtic?
Crec que encara no, tot i que podem dir que hem començat. Les accions són però encara tímides i reactives, i a remolc de les obligacions estatals. Al meu parer, encara no hi ha una política pròpia activa que entengui el canvi climàtic com una veritable oportunitat de desenvolupament sostenible. Caldria que com a país ens poséssim objectius de reduccions ambicioses de l'ordre del 50-60% de cara al 2050.
Copenhaguen pot suposar introduir nous criteris?
Es podrien aplicar nous elements a l'hora de distribuir les responsabilitats climàtiques. Ara només es tenen en compte les emissions de 1990, però hi ha estats com Brasil que advoquen per avaluar les emissions acumulades al llarg de la industrialització. Evidentment els grans actors no volen saber-ne res... Hi ha molts altres criteris que es posen sobre la taula com les emissions per càpita o per renda. Tot plegat donaria una distribució de càrregues molt diferent a l'actual.
Vostè ha participat en el projecte de recerca europeu Adaptation and Mitigacions Strategies for Europe (ADAM). La investigació des de la sociologia ambiental què pot aportar en aquestes iniciatives?
Un dels temes fonamentals que es plantegen és estudiar les possibilitats reals de transformació dels agents, la clau per a la transició social. L'adaptació i la mitigació depenen d'una sèrie d'elements de caràcter social. Per exemple, com es percep el canvi climàtic; com podem desenvolupar els incentius adequats per motivar a la gent que participi; com donar recursos i obrir oportunitats per a les transformacions de pràctiques concretes de manera individual; i sobretot, com es poden reformar les institucions per afrontar aquests riscos i oportunitats a llarg termini. Cal tenir clares aquestes qüestions per tal d'adaptar-nos al canvi climàtic així com mitigar-ne els seus efectes.
És possible l'objectiu que la temperatura només augmenti 2 ºC?
Cada vegada hi més veus expertes que afirmen que no... En tot cas, el que passi amb el canvi climàtic ja no dependrà del destí -com es pensava tan sols fa unes dècades- sinó precisament de com es desenvolupin les negociacions a Copenhaguen. Jo crec que serà molt i molt difícil però en el fons, com totes les coses de la vida, dependrà de la voluntat dels agents.
