Parlar de la sequera s'ha convertit en un tema recurrent però és que, ara mateix i en les distàncies curtes, és el problema que més ens afecta a tots i al qual veiem una solució més difícil i preveiem una amenaça més greu. En aquesta ocasió, però, la reflexió que es vol proposar no té a veure amb moviments i negociacions polítiques, ni amb el discurs (o falta de) dels ecologistes, ni tampoc amb els esforços dels usuaris. Té més a veure amb l'aspecte ètic o filosòfic de l'aigua i la natura.
El filòsof fundador en els setanta de l'escola de l'ecologia profunda, el norueg Arne Naess, distingia entre aquesta i l'ecologia superficial. L'ecologia superficial és antropocèntrica, centrada en l'ésser humà. Això vol dir que la percepció ecològica que es pot esperar en el model superficial sempre posarà per davant a la persona humana, les seves aspiracions i necessitats. Aquest model ja preveia Naess que era feble per diferents motius. D'una banda, queda fora de la percepció ecològica tot allò que no tingui interès per a l'ésser humà i de l'altra, i com conseqüència, és molt difícil justificar segons quines polítiques si no hi ha les necessitats humanes com pilar bàsic. En altres paraules, si funcionem segons l'ètica de l'ecologia superficial, quin sentit té, posem, per als mediterranis, protegir l'ós panda o l'Antàrtida. Molts de nosaltres només veurem un i altra en fotos i, tot i així, gaudirem plenament de les nostres vides. Sembla clar que l'ecologia superficial deixa molt mal emparada la protecció del medi.
(F)
Per això, Naess defensava la necessitat d'una ecologia profunda, no basada en la persona, sinó en el valor intrínsec de tots els ésser vius i dels humans com part del sistema vital. Això obliga a una percepció ecològica espiritual, en el sentit que l'individu experimenta un sentiment de pertinença i connexió amb el seu entorn. Per seguir amb un exemple, segons aquest model ètic les persones ens entendríem a nosaltres mateixos com part d'un sistema complex en equilibri, on tot té importància i cal preservar aquest ordre per no patir, més tard o més d'hora, les conseqüències. En aquest model hi ha cabuda per a la protecció no només d'espècies, ja siguin properes o llunyanes, sinó també de sistemes que s'entén que estan interconnectats i que ens pertanyen.El problema, aleshores, és decidir sobre les prioritats de la protecció. Fins i tot sota un paradigma d'ecologia profunda, hi ha greus dificultats per decidir què va primer: netejar el cotxe o regar el jardí i plantar flors a la primavera? També durant els anys setanta va sorgir un ric debat sobre les teories de la justícia. És molt difícil establir què és més just per a un individu: per a uns la justícia pot ser tenir accés a 12 hores de temps lliure, tres àpats diaris i un sostre. En canvi, per a altres la justícia potser és poder conduir un cotxe de luxe i passar les vacances en un iot. Totes dues reivindicacions es podrien considerar "justes" en un model liberal, però ja intuïm que la cosa no és tan fàcil.
En situació de sequera, el primer que es restringeix és el rec de jardins. En canvi, per a molts, potser el gaudi de la vida senzilla és, justament, poder plantar flors quan ve el bon temps, mimar-les i donar als nostres jardins tot allò que necessitin durant els curts mesos en què, almenys al mediterrani, podem veure flors i ensumar-les. Però no. Les prioritats són unes altres i cal acceptar que en el model ecològic profund i de liberalisme polític totes les reivindicacions són bones i estem espiritualment connectats tant al cotxe com a les hortènsies.
