Fa uns dies em trobava en una jornada sobre els residus d'envasos i embalatges a Catalunya. Des de la Fundació Catalana per a la Prevenció dels Residus i el Consum Responsable ens donaven dades recents dels resultats del nostre consum desenfrenat: un absolut desastre. No s'ha aconseguit canviar la tendència, i la nostra producció per habitant segueix en augment. Això accentua les dificultats per donar sortida a aquests materials, i posa de relleu la nostra incapacitat per gestionar les contencions, les reduccions en una societat on el motor és el consum i el creixement. Des d'un punt de vista del sistema global, el gran error va ser apostar fa deu anys pel model del punt verd en els envasos i el contenidor groc finançat per les taxes dels productors (els que posen el punt en els envasos dels seus productes) enlloc del sistema de dipòsit, devolució i retorn. Però hi ha molts altres problemes. Els fabricants segueixen sobreembalant els productes (perquè als consumidors ens agraden més així, diuen), els distribuïdors no s'atreveixen a ser els primers que es posen ferms, pensant que el ciutadà no seguirà, i aquest va acumulant deixalles d'envasos que ha d'anar a llençar al contenidor groc, malgrat els intents que pugui fer -o no- per fer un consum lliure d'envasos. Els petits comerços ja farien alguna cosa, però sembla que si els grans regalen bosses, qui són ells per fer un pas. Houston, tenim un problema complex, descontrolat, ens surt molt car i és preocupant.
I la recerca i la innovació, en tot això? Ens pot servir d'alguna cosa? Podríem recórrer a les universitats? No serveixen, entre altres coses, per això? Mentre era a la jornada, vaig engegar l'ordinador i vaig voler fer una prova (gens representativa ni estadísticament vàlida), però que va confirmar els meus temors: la notícia de portada de la meva estimada universitat era "Mesura de les propietats del sòl a Mart". Ui, quina distància! Houston de nou.
(F)
En aquesta línia, David Selby, director del Center for Sustainable Futures de la Universitat de Plymouth, i un dels ponents del congrés EMSU 08 sobre "Una nova cultura del coneixement", celebrat a la UPC fa una setmana, ens deia que el gran objectiu de les universitats no és la internacionalització, sinó la localització. És a dir, el seu arrelament als problemes del context immediat (en l'espai, no en el temps), més que no pas el seguir accentuant la tendència a la globalització científica en la que finalment ja no té cap importància que siguis la Universitat Politècnica de Catalunya o de Transilvània.En aquest mateix congrés, Lars Reutersward, ex professor universitari i actual director de la Divisió Global del programa HABITAT de Nacions Unides, amb seu a Nairobi i centrat en la problemàtica dels assentaments urbans, feia una forta crítica a Universitats i Governs dient que les prioritats on abocar els esforços de R+D haurien de ser, per exemple, coses tan poc atractives com assegurar la possibilitat de l'ús de wàters a 2,5 mil milions d'habitants d'aquest planeta que cada dia es troben davant d'aquest buit existencial amb les conseqüències antihigièniques que ens podem imaginar. Reproduint les seves mateixes paraules, en no ser un problema "sexi", no és prioritari.
Ja sé què haureu pensat: deixem-nos de dedicar esforços a investigar Mart i centrem-nos en els wàters de Nairobi o en la prevenció de residus d'embalatge. La realitat no és tan simple, i sempre molt més interessant i sorprenent: el mateix Reutersward ens deia que havien recorregut a experts de la NASA perquè eren els qui millor havien treballat els cicles tancats en la gestió de materials, donat que en els seus programes per colonitzar la Lluna o Mart tenien ben estudiats les possibilitats d'assentaments urbans amb cicles totalment tancats de materials (Houston, per tercer cop!).
En qualsevol cas, mentre un terç de la humanitat no té on defecar amb condicions sanitàries mínimes, i a Catalunya ens desborden els residus d'envasos (i a casa ens discutim per veure qui porta la llefiscosa bossa setmanal al contenidor groc), el Govern acaba d'aprovar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, "el full de ruta del país per augmentar la competitivitat de Catalunya", que ens anuncia que es doblarà la inversió en recerca i innovació en els propers sis anys, en gran part comptant amb capital privat. Celebrem-ho, crec que és molt necessari, però com que ja em temo que no n'hi haurà mai prou per a satisfer la infinita curiositat dels investigadors, així com les demandes privades, assegurem-nos de gestionar bé les prioritats per assegurar un futur viable, socialment just i no només competitiu.
