El dominador concedeix finalment al dominat allò que li pertocava. No estem parlant de res excepcional sinó del mínim imprescindible per viure amb dignitat. Ha arribat el Pla de Rodalies i encara sembla que hem de donar les gràcies per tan magnànima concessió, igual que segles enrere ho feia el serf, quan el senyor li atorgava noves terres de conreu, però és que resultava que la família del primer havia crescut considerablement i hi havia unes necessitats bàsiques per cobrir. Era una qüestió de justícia, no de generositat.
El Pla de Rodalies comportarà la renovació dels elements tècnics que permeten circular amb fiabilitat, l'adaptació de les estacions a la capacitat dels combois i la millora de l'accessibilitat. També es duplicaran alguns trams de via i es faran més intercanviadors. Però abandonem tota il·lusió i franquegem la porta d'entrada a la veritat, que es troba en el mapa de rodalies del 2015 tal com l'ha publicat aquests dies la premsa. I què s'hi veu en aquest mapa? Doncs exactament el mateix que en el de la xarxa del 2009, tret d'una línia que va de Cornellà a Castelldefels i que, en principi, havia de formar part de la xarxa del metro de Barcelona.
L'associació Promoció del Transport Públic (PTP) és qui ha parlat més clar al respecte. El Pla de Rodalies és necessari i tanmateix insuficient. Presenta una manca d'ambició que es manifesta en una minsa ampliació de la xarxa i renuncia a la quadruplicació de vies en les entrades/sortides nord i sud de la capital, que hipoteca la possibilitat de donar un bon servei a la demanda actual i futura. L'altre gran Pla de Rodalies, el de Madrid, preveu 66 km de vies quadruplicades, fet que facilita el pas de trens semidirectes. Pel que fa a l'expansió de la xarxa no hi ha color: 115 km de noves vies a Madrid contra 25 a Barcelona. Sempre és un error fer la comparació amb la capital espanyola però, no en aquest cas, ja que els Plans de Rodalies de les dues ciutats han estat pensats i dissenyats per la mateixa instància administrativa.
Teòricament, el 2015 ja no serà possible viure els episodis de desesperació que durant molts anys han hagut de patir milers i milers de ciutadans. De tota manera, amb una xarxa que pràcticament no creix, caldrà veure com es compagina el pas de més trens de rodalies amb els regionals, els grans oblidats de la política ferroviària.
La temptació victimista és gran en el tema que ens ocupa, però cal rebutjar-la de ple. Com molt bé deia Raimon Obiols, el victimisme serveix per fugir de les responsabilitats. Afrontem els fets. La societat catalana, polítics inclosos, ha començat a mobilitzar-se seriosament per un tren digne a partir del desastre de l'any 2008 associat a les obres de l'AVE. Tindrien dret a la queixa les persones individuals, amb noms i cognoms, que han hagut de patir angoixa sota terra o en superfície i que han rebut un tracte que faria comprensible una rebel·lió fiscal per la seva part.
(F)
A Catalunya, l'oposició, que tanta raó té de vegades en denunciar els errors del govern, no mereix aquí cap credibilitat. Un quart de segle en el poder i no només no va saber reclamar millores ferroviàries a governs centrals que va tenir agafats en un puny, sinó que tampoc va ser capaç d'allargar ni un quilòmetre la xarxa que gestionava. Tot això tenint en compte que les dinàmiques econòmiques ja estaven generant un augment de la mobilitat obligada a escala metropolitana, que exigia alguna acció estratègica en aquest sentit.Des del 2004 les coses han canviat, aparentment. Es parla de nous eixos (transversal i orbital) però en plena segona legislatura les màquines no han començat a treballar en cap d'ells, i no està previst que ho facin ni a curt ni a mitjà termini. Se'ns parla d'horitzons tan llunyans com el 2026, any en què molts dels responsables d'aquestes promeses estaran jugant tranquil·lament a la petanca amb altres jubilats. El problema de fons és que el 2026 farà gairebé mig segle que Catalunya haurà recuperat l'autogovern i amb una mica de sort tindrà dos nous eixos ferroviaris. Un balanç molt pobre especialment en una època en què el ferrocarril s'ha acabat revelant com un mitjà essencial en el transport de persones i mercaderies.
Amb el de Pla de Rodalies el govern central demana un aplaudiment per tapar esquerdes. Sense menystenir el fet que efectivament les taparà, cal denunciar amb veu alta que el Pla és un subterfugi per no impulsar un canvi a gran escala. Un canvi que significaria un nou esquema ferroviari amb més línies, més estacions i més túnels travessant la ciutat de Barcelona que, entre altres coses, servirien per reduir el gravíssim problema de contaminació a l'àrea metropolitana. Res de tot això no passarà. El dominador, un cop més, guanya. Sap que el rebuig del Pla tindria un cost massa elevat perquè ja s'ha perdut molt de temps. L'operació en aquest sentit és perfecta.
